Desitjos Ocults

L’home frega la làmpada amb la màniga esquerra del seu jersei de llana vermella. El geni apareix, trencant la tranquil·litat de la tarda a bocins, emplenant el menjador de boira i entelant lleugerament un parell o tres de fotografies emmarcades on s’aprecia una home amb un jersei vermell mirant el televisor, un home amb un jersei vermell assegut en una cadira i el mateix home amb el jersei vermell observant amb ulls clucs la làmpada que reposa dins la vitrina que hi ha a la dreta del sofà. La boira es condensa, per efecte del fred que fa al menjador, i el geni adquireix una certa densitat i translucidesa. L’home se’l mira amb ulls incrèduls i un somriure asimètric a la fesomia. Desplaça una mica, per sobre l'hule de la taula, el plat de mongetes tendres que s’havia preparat per sopar, i es fa espai per a deixar la làmpada, que encara subjectava a la mà dreta. Fa dies que no es pentina ni s’afaita ja que, igualment, fa dies que no surt de casa ni va a treballar: és Nadal i encara té dies de vacances pendents de l’estiu que, si no aprofita, perdrà inexorablement la setmana entrant. El televisor és apagat i la pantalla bombada (és un televisor vell) reflecteix distorsionadament l’home del jersei vermell i el geni, ara davant seu, tancant-li el pas cap a la cuina il·luminada amb un fluorescent que fa pampallugues durant més de mitja hora després d’encendre’l i fins que no s’ha escalfat.

“Et concedeixo tres desitjos”, anuncia, previsiblement, el geni.

L’home del jersei vermell el contempla amb els mateixos ulls clucs i somriure desigual i asincrònic. Estaria temptat d’agafar la forquilla i tastar un fragment de mongeta tendra, no sigui que s’hagi refredat massa i calgui tornar-ho a posar tot plegat al foc, ara que ja ha passat aigua de la paella i l’ha dipositat dins la pica de l’aigüera. No és mou, però.

El geni l’espera, expectant, surant amunt i avall a l’aire fred del menjador, com un tap de suro dins d’un llac descrivint ondulatòriament i transversal el pas horitzontal i llunyà d’una barqueta a motor. A fora, la nit que s’acosta ho fa amb el soroll d’una ambulància i un efecte doppler: molt possiblement es tracti d’un veí que ha abusat dels dolços i del licor.

Els anys des de què es va comprar la làmpada i la va posar a la vitrina del costat del sofà ha rumiat molt la resposta a aquella pregunta. Hi ha rumiat tant que, imperceptiblement, obre la boca i respon:

“Voldria, com a primer desig, i conscient que n’estic malbaratant un però, alhora, delerós d’economitzar la resta de desitjos i de poder-los gestionar amb la cura que es mereixen, per respecte al meu propi jo individual i per coherència amb el teu desinteressat interès i preocupació pel meu benestar física i psíquic, demanar-te que em descriguis quins són, per ordre estricte, els dos desitjos següents que realment vull demanar-te”.

Nit Eterna

Tota la nit aquella remor insistent que no el deixa dormir, aquell xiuxiueig mal pronunciat que li fa posar els pèls del clatell de punta. Tota la nit aquella foscor artificial que deixa passar un fil de llum per sota la porta metàl·lica de la seva cel·la. Tota la nit observant aquella escletxa de llum, veient-hi ombres irregulars, un moviment continu de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, un etern anar i venir que li omple el cap de tota mena de pensaments que, a la foscor, s’amplifiquen i foragiten el son.

De bon matí els seus segrestadors li portaran una mica d’esmorzar: una llesca de pa sec i un tros de formatge, sovint un got de llet freda. Més tard, una peça o dues de fruita i uns quants ossos mal rostats. De vegades s’aturaran i li tallaran les puntes de la barba i les ungles més llargues de les mans i dels peus. Se n’enduran l’orinal si ja està ple. Li deixaran una mica d’aigua per a rentar-se la cara i per a beure. Tancaran la porta i tornarà la foscor només il·luminada per la franja de llum de sota la porta.

Els seus segrestadors són nans. Els ha vist moltes vegades al llarg dels anys de captivitat. Són tots iguals i n’hi ha molts; li seria impossible de decidir quants n’hi ha exactament. Potser trenta, potser dos-cents cinquanta. No li arriben ni a la cintura si es posa dret, encara que la seva barba i el seu barret verd els fa semblar més alts i potser més violents,... si provés d’escapar-se. De fet, ho ha pensat moltes vegades, de provar de fugir: aprofitar el moment en què li obren la porta per a saltar d’una revolada, tombar els nans més propers i engegar a córrer escales amunt. Escales amunt ja que està segur que el tenen tancat en un soterrani, en una cova natural enterrada a la profunditat del món. Ho sap perquè cada any, quan torna de la Nit Eterna, li posen una vena davant dels ulls i li fan baixar molts graons agafant-lo de les mans. Fins i tot els ha comptat: tres-cents seixanta-quatre.

Els nans treballen nit i dia. Sense aturar-se mai a descansar. O, tal vegada, hi ha encara molts més nans i treballen per torns impossibles de distingir els uns dels altres. Tots treballen cantant, produint aquell xiuxiueig que tan li entra dins del cap a còpia de sentir-lo setmana rera setmana, any rera any. Construeixen objectes de plàstic, de cartró, de fusta, de metall. Aparells electrònics i enginys mecànics. Ho fan tot amb les seves mans minúscules d’urpes punxegudes com tornavisos. Ho controlen tot amb els seus ullets negres, bellugadissos, lleugerament miops.

Ell es distreu mirant com les ombres passen per sota la porta i recordant els prats verds que havia vist de jove, abans que el fessin presoner. Gairebé li sembla recordar un primer amor si no fos per la tenebrositat plena d’insectes de la seva cel·la.

Però el pitjor no és la captivitat. El pitjor de tot plegat és la Nit Eterna. Aquella nit, un cop l’any, els nans entren al seu cau, li arreglen una mica la barba i els cabells i el fan vestir amb roba molt llampant, aprofitant, quan està despullat, per a rentar-lo de cap a peus amb aigua gelada, fregant-li bruscament les parts més sensibles. Li lliguen la vena davant dels ulls i el condueixen fins la superfície glaçada, plena de neu i d’estels. Allà tremola de fred i de terror per les bèsties que l’esperen, per les banyes que amenacen qualsevol intent d’evasió.

Els nans el fan pujar dalt del trineu carregat de paquets, de bosses i de regals. Són els objectes que, amb tanta alegria, han fabricat al llarg de tot l’any amb les seves ungles de tornavís. Són les nines, els trens elèctrics, les consoles de videojocs i els taulers d’escacs que han construït mentre xiuxiuejaven distretament la seva cançó de bressol.

La Nit Eterna el portarà fins al costat de tots els nens i nenes del món, quan dormen i el temps s’atura, sota la mirada atent i sempre desconfiada dels rens de banyes descomunals. Cada nen i nena rebrà un regal, un petit detall de l’assortiment que els nans han dissenyat especialment per a ells. La Nit Eterna del 24 de desembre que, amb el rostre il·luminat per l’escletxa de llum, veu acostar-se inexorablement. La nit que acabarà, com cada any, quan els nans tornin a entaforar-lo a la seva cel·la d’ombres distants i insectes insitents.

Ho.

Ho.

Ho.

Neil Gaiman, espero que em perdonis.... (per cert, Bon Nadal)

Prismes

L’absent-estèsia local de la tarda em fa veure papa-ll(e)ones negres al voltant dels ulls, ales esteses a l’aire calent que s’enfila dels intersticis del radiador, em di-fum-ina l’esperit i l’estavella del dolor que tot just traspua anells de per-fum blau grogós per sota el nervi trigemin. Les figures geo-mètriques que m’envolten, la taula, la pantalla de l’ordinador, els diplomes porosos i evaporats de la paret, els discs compactes, perden el seu caràcter euclidià, tergi-vers-en minúscules proporcions de la seva identitat a espais de dimensions superiors, pròximes al mateix acte creador. Són diverses les longituds d’ona que m’omplen les retines, no només visibles, sinó també ultra-violades i, si miro de reüll, hi penetren lascivament, de(s)biaix, els vermells irisats del raig gamma més inestablement còsmic, o cosmopolita. The shadows have just tried to overpower me into submission but I keep on writing, furious fucking fingers like a flash on the front surface of frequency (hav’ I told u I lack a tooth?). Pungents aromes orgànics, sabors curulls de diafragmes oberts com el cel de Minnesota, glàndules que recompten ex-cre(a)cions acíniques, una rere l’altra, esdevenen un vòrtex cito-plasmàtic de verticalitat estalag-mítica: un simple pas més endavant i tot trencaria el mirall i sortia a l’altra banda, cauria de panxa a terra a una habitació naturalment masculina, lògicament ordenada, hiperbòlicament real.

Another Raindog Walking the Blues

Com sol passar, l'any vell empeny el nou i el Tom Waits retorna a la meva vida, ara que fa poc més d'un any de la publicació del seu magnífic triple Orphans. Vull fer-vos-en partíceps, conscient com sóc de la desconeixença d'aquest personatge desencaixat de veu arrossegada, de la reticència lògica i natural a entrar a la seva música, dels prejudicis que la seva figura eclèctica pot suposar dins del mainstream de la música. Així, per si en teniu ganes, us deixo tres petites joies. La primera és un directe de On the Nickel, del seu disc Heartattack and Wine; la segona una peça tristíssima del Alice, anomenada Poor Edward; finalment, una actuació al show del David Letterman, amb entrevista posterior (que no té desperdici) i All the World is Green, del seu Blood Money. Espero que li doneu una oportunitat i que us deixeu captivar pel que, per mi, és un dels grans genis musicals de les darreres dècades. Com sempre, però, la vostra opinió pot divergir.

Fulles blanques de tardor

Surt al bosc a caminar, respira l’aire de la tarda, fresc sota el sol, una mica minvant, cobert d’un cotó fluix de núvols de transparència i densitat indefinides. Passa el palmell de la mà per l’escorça trencadissa d’un pi, els peus silenciosos sobre la catifa vegetal. Les fulles són minúscules en aquesta solana, tenen l’amplada de l’angle que conforma l’escletxa entre el bé i el mal, els arbusts ressecs augmenten la sensació de solitud: són argelagues, de floració groguíssima, ran de primavera. Li cal cercar una obaga, un racó més humit on els arbres persegueixin la fotosíntesi amb el delit d’un infant perseguint un gatet, on les fulles siguin sucoses com un mango ben madur. Segueix la costa avall, doncs, i s’endinsa en un sotabosc molt diferent, hermètic, com una secta cismàtica medieval. El xiuxiueig del riu el distreu per uns instants del seu objectiu però aviat continua caminant, ara amb les mans a la butxaca ja que comença a notar una mica de fresca. Els arbres són més alts aquí, competeixen per un raig de sol, una selecció natural que, amb les generacions vegetals, gairebé els ha conduït a tocar el cel amb les fulles, a esdevenir un i tot amb la divinitat de cel·lulosa que els vigila de molt amunt, C6H10O5. Molt aviat es topa amb el que estava buscant: una fulla enorme, caiguda d’un dels arbres més esvelts d’aquell bosquet. Encara conserva part de la seva verdor, però el color es fa més mústic cap als extrems. Amb cura s’ajup, escoltant com li espeteguen els genolls, i, molt lentament, amb reverència, aixeca la fulla. Confia trobar-hi un conte allà, arrapat sota la verdor, amagat de la intempèrie i dels petits i mesquins ulls dels escriptors de pa sucat amb oli: no n’hi ha cap. Decebut, es torna a posar les mans a les butxaques i s’encamina cap a casa per a preparar-se un té de mitja tarda.