dijous, de juny 26, 2008

Balancí

Mitja tarda i el sol s’escampa pels finestrals com si fos una tortuga feixuga que persegueix una fulla amorosida d’enciam. Fa calor. El terra sembla tremolar davant l’esclat de llum, fa pampallugues com una bombeta fluixa, liqua l’aire mateix en un riu de pluja incandescent.

Estic assegut al balancí i em gronxo lentament, sense pressa, seguint l’arc creixent, i cruixent, de la fusta. Recordo com m’agradava gronxar-m’hi, de petit, davant la mirada esgarrifada de la iaia, que sospitava trencadissa a qualsevol moment. O, més que trencar-se, la fusta s’esqueixa, s’estavella, com l’ànima: els cors es trenquen de tristor, les ànimes s’estavellen de fred.

Tinc un llibre a les mans, recolzat sobre la falda, un llibre pesant que gairebé em talla la circulació de les cames. No recordo quin títol tenia quan el vaig començar a llegir ni tampoc no pateixo massa pel fet d’haver-lo oblidat. Llavors pesava tant que vaig decidir d’arrencar-li les cobertes i llençar-les al foc (encara era hivern). Cada pàgina porta un encapçalament diferent, una combinació de paraules que, en algunes ocasions té sentit, en moltes altres no en té cap ni un. O potser sóc jo que no li se trobar.

Però no em ve de gust de parlar del llibre. Algun dia explicaré la seva història, si m’ho permet la pèrdua de memòria i l’arteriosclerosi. La iaia sempre deia que els anys es posen als colzes, als artells, als genolls i al cap i jo no entenia què volia dir ja que al cap no hi ha ossos que es belluguin com ara al braç o a la cama. La iaia va morir abans de la guerra, i sempre m’explicava quan va veure el gran cometa al cel, l’any 1909, i com molta gent es pensava que era un zepelí com el que havia volat per sobre la ciutat poc després de tombants de segle. Era una dona menuda, amb ulls blavíssims que no es cansaven mai de fer ganxet, ni quan li va créixer un tel dins d’un ull i va perdre-hi gran part de la vista.

No tinc ni fills ni nets. No hi ha cridòria per casa i des de què vaig tornar de França que no he conegut cap dona que em pugui estimar com m’estimava la Jacqueline. No és que tingui por de trair el seu record, ni que li degui algun tipus de fidelitat malaltissa després de tants anys, ni que cregui que sóc un vell xaruc i mig dement que només camina fent tentines del llit al balancí, senzillament és que no en tinc ganes. Sóc feliç, no us cregueu pas el contrari. No em sento ni sol ni desemparat.

La iaia sempre deia que la llum, quan és tan intensa, pot arribar a fer moure les coses. Recordo que ens vam passar una tarda d’estiu, quan era petit, espiant com el sol s’enfilava pels braços del balancí, esperant, un al costat de l’altre, percebre-hi la mínima oscil·lació. Després la iaia es va morir, i el pare va marxar al front, i la mare i jo vam fugir a França, i la gent parlava i jo no els entenia i em pensava que ens miraven malament per què havíem portat la guerra, i encara que fos una guerra diferent, feia la mateixa por.

Les bombes van trencar tots els vidres però no van esqueixar el balancí. Ara m’hi gronxo, però ho faig amb prudència, a poc a poc. L’escalfor dels finestrals em fa pessigolles a les cames, sembla un gatet melindrós que demani ser amanyagat. Sec i reposo, en tinc prou amb això. La iaia sempre deia que qui fa el que pot no està obligat a fer més.

dijous, de juny 19, 2008

Bukowski

L’Angelet havia decidit que de gran volia ser com el Charles Bukowski. Amb poc més de nou anys s’havia enfilat a uns prestatges de la part menys transitada de la biblioteca municipal i hi havia descobert Erections, ejaculations, exhibitions and general tales of ordinary madness. Aquest llibre, que anys més tard trobaria llistat sota el títol més inofensiu de The most beautiful woman in town and other stories, havia il·luminat el petit Angelet d’una manera particularment encegadora.

De fet, l’Angelet no es deia Angelet, sinó Miquel, però, com que era considerat tan rosset i tan bon nen, la seva mare, l’àvia i totes les dones de mitjana edat cap amunt deien constantment: “aquest nen és un angelet”. De fet, l’Angelet no tenia ni idea d’anglès, i li costà dos o tres anys de desxifrar uns pocs paràgrafs d’aquell llibre que havia manllevat de la biblioteca en una època en la que encara no hi havia detectors preventius de furts a les sortides. Però l’Angelet notava l’esperit de la lectura, notava que allò era el que ell volia escriure i, el que era més intoxicant a la seva ment innocent, allò era el que ell volia viure.

Amb el temps, a mesura que l’Angelet esdevenia un adolescent gens rosset i poc angelical, la lectura d’aquell llibre resultà innecessària: l’havia memoritzat paraula a paraula, escena a escena, borratxera a borratxera, seducció a seducció. L’Angelet era el Charles Bukowski en tot menys en allò que calia, és a dir, alcohol, dones i talent literari, si bé creia encertadament que aquest darrer factor tampoc no li era imprescindible per mimetitzar el seu ídol.

La seva experiència amb l’alcohol es limitava a la vegada que havia passat la nit a casa d’un amic seu i havia compartit amb ell una ampolla de ginebra barata. Fou el mateix dia o, per ser més precisos, el dia següent, que intuí que li caldria patir de valent per convertir-se en un alcohòlic com cal i enllaçar una borratxera amb una altra bo i seduint dones i enduent-se-les al llit sense haver d’aturar-se a cada cantonada per agafar aire fresc i empassar coll avall una glopada d’agror francament poc romàntica.

L’experiència de l’Angelet amb les dones no era gaire més enriquidora que la que li havia proporcionat aquella primera ampolla de ginebra. És veritat que una vegada una nena li havia fet un petó a la galta quan l’ajudà a pescar el barret que les seves males amigues li havien llençat al riu. I també és cert que sota el llit guardava una capsa de sabates plena de revistotes on dones força poc atractives mostraven els seus encants i desencants de forma impúdica, emmarcades en somriures tristos. Però també estava pràcticament convençut que això no era suficient per convertir-se en el nou Charles Bukowski.

Sigui com sigui, l’Angelet es casà i tingué tres fills, i també un gos. No es feu famós per les seves borratxeres i seduccions, sinó per la seva constant participació a l’AMPA del col·legi del barri i per la seva intransigència davant del soroll, el consum de gormanderies i els petits furts a la biblioteca municipal on treballava sis dies a la setmana per pagar la hipoteca i els bolquers. Mai aguantà la beguda i fou fidel tota la vida fins que morí, amb setanta-tres anys, com el seu ídol, molt després que aquesta petita història hagi estat oblidada.

dijous, de juny 12, 2008

Núvols


Cada batec fa ressonar el vidre. Sístole, diàstole. Miro lluny: no veig ni l’edifici blanc del davant, ni els arbres que coronen el turonet, més enllà, ni la meva pròpia reflexió, a tocar del nas. Sístole, diàstole. Els núvols de tempesta s’arrepleguen al cel i les falcilles volen baixes, com heralds de la pluja que ha de venir. Sístole, diàstole. Hi ha parallamps a les teulades de davant, i també antenes de televisió i, si la mirés, veuria l’entramat d’una grua enfilant centenars de quilos cap amunt. Sístole, diàstole. Tristos timons i romanins, a les jardineres blanques de plàstic, enyoren l’aigua que caurà, encoratgen les falcilles a volar més baixes encara, a xisclar més fort. Sístole, diàstole. Els colors se’m barregen i em costaria descriure’ls, si fes falta, em caldria rumiar-hi molta estona i, possiblement, no me’n sortiria. Sístole, diàstole. A cada cantonada vénen sacs de metàfores, a preu fet, i ningú es queixa a les forces d’ordre públic ni oblida que una metàfora és una cassola on abocar paraules falses. Sístole, diàstole. Els poetes fan cua per vendre l’ànima al diable, per bescanviar-la per un altre vers, per trobar una paraula verdadera que descrigui la bellesa de la melangia: el diable, malauradament, ja no compra. Sístole, diàstole. Passen falcilles ran de finestra, fan una cridòria com si s’hi juguessin la vida: tafaneres, em miren de reüll i somriuen, sense saber que no les veig. Sístole, diàstole. Esclata l’horitzó, amb els núvols cargolats de llamps i, a la cantonada, la revenda de metàfores continua: tota moneda és bona, fins i tot un tros de cor. Sístole, diàstole. La pluja només entra si la convido, i ho fa amb força: cada gota ressona al vidre, m’humiteja la cara, dilueix la salabror de les llàgrimes. Sístole, diàstole. El diable es posa un barret per no mullar-se els rínxols i accepta a desgana l’ànima descolorida d’un desconegut: li bescanvia per un plat de calamarsets rostits i per dues consonants sonores de final de síl·laba. Sístole, diàstole. Les falcilles s’han entaforat sota teulada, a escletxes per les que no passaria ni mitja metàfora, tallada en juliana. Sístole, diàstole. El batec s’atura.

dimecres, de juny 04, 2008

Annabel Lee

El darrer poema complet escrit per Edgar Allan Poe abans la seva mort, extremadament musical (llegiu-lo en veu alta), Annabel Lee és una història bellíssima i tristíssima (aquests dos adjectius solen anar associats) que cal que protagonitzi per uns dies aquesta pàgina de vidre
·


It was many and many a year ago,
In a kingdom by the sea,
That a maiden there lived whom you may know
By the name of Annabel Lee;
And this maiden she lived with no other thought
Than to love and be loved by me.


I was a child and she was a child,
In this kingdom by the sea:
But we loved with a love that was more than love---
I and my Annabel Lee;
With a love that the winged seraphs of heaven
Coveted her and me.


And this was the reason that, long ago,
In this kingdom by the sea,
A wind blew out of a cloud, chilling
My beautiful Annabel Lee;
So that her high-born kinsmen came
And bore her away from be,
To shut her up in a sepulchre
In this kingdom by the sea.


The angels, not half so happy in heaven,
Went envying her and me---
Yes!---that was the reason (as all men know,
In this kingdom by the sea)
That the wind came out of the cloud by night,
Chilling and killing my Annabel Lee.
But our love it was stronger by far than the love
Of those who were older than we---
Of many far wiser than we---
And neither the angels in heaven above,
Nor the demons down under the sea,
Can ever dissever my soul from the soul
Of the beautiful Annabel Lee,
For the moon never beams, without bringing me dreams
Of the beautiful Annabel Lee;
And the stars never rise, but I feel the bright eyes
Of the beautiful Annabel Lee;
And so, all the night-tide, I lie down by the side,
Of my darling---my darling---my life and my bride,
In the sepulchre there by the sea,
In her tomb by the sounding sea.

·

Recitat aquí: http://www.youtube.com/watch?v=QmTv7O40SR8

Traduït aquí: http://en.wikisource.org/wiki/Annabel_Lee?match=es