Tard'or

El cel és del color d’una poma al forn, gairebé malaltís, com si poguessis punxar-lo amb un ganivet per veure si està tou per dins. És tardor, una tardor de veritat, de les que només se’n troba una cada cinc o sis anys i encara gràcies, de les que et fan tombar el cap, quan les veus pel carrer, com una noia bonica d’ulls tristos, humits, uns ulls que saps que acaben de plorar, encara que ella vulgui dissimular-ho amb un lleu somriure de llavis tremolosos.

La ciutat és deserta i els arbres ho noten. Plouen fulles en silenci, amb recança, amb ganes de demanar perdó. Plou records i el vent se’ls emporta fins l’oblit que s’obre a peu de quitrà. Plou llum lànguida que ho pinta tot de blanc i negre, no té pas forces per més, sembla que no hagi esmorzat.

Camino amb les mans a les butxaques, fent voltar fulles amb els peus. Rumio el final d’una història però m’adono que és el principi el que em falla, m’he oblidat de posar-hi adjectius. A la paradeta de castanyes i moniatos, al final del passeig, també en venen, i n’hi compro mitja dotzena, no en necessito pas més. Me’ls emboliquen amb paper de diari i noto com desprenen una agradable escalforeta. Quan arribi a casa els faré servir per acabar la història, o per començar-la, confio que no s’hagin refredat. Mentrestant, però, m’escalfen les mans i, caminant, m’endinso a la tardor com un explorador a la jungla amazònica. El cel vol posar-se a plorar i no sap si fer-ho de tristesa o d’alegria.

Son

Tinc tanta son, sempre. Tantes ganes d’aclucar els ulls i dormir. Dormir sense somiar, o somiar que dormo sense somiar, o somiar que somio que dormo sense somiar. Se’m tanquen les parpelles, arreu, sigui on sigui, a tota hora. Dormo i torno a dormir, però sempre tinc son. Com més dormo, més son tinc i sovint m’imagino que m’estiro i que no em desperto i que em creixen flors als cabells on fan niu els corbs de l’oblit i de la mort, ocells d’ales esqueixades i ulls de vidre. M’adormo si tanco els ulls, quan faig un petó, i només em desperta el següent petó. Per això sempre faig un nombre parell de petons. M’adormo si m’acosto al llit, per això sempre faig l’amor atrafegat, a la cuina, amb la llumeta de la nevera de tràgic testimoni. La son em defineix, és la ploma que escriu el meu llibre, és l’espai que visita la meva ombra. Si no tingués tanta son ja no seria jo, seria una altra persona que no comptaria els petons ni es passaria el dia somiant que no somia. És la son que m’arrela al present, que desfà a bocins les hores del dia com una aspirina en un got d’aigua. Ara mateix tinc son. Escric ben bé per no adormir-me i, com més escric, més son tinc. M’adormo i, dormint, tinc son.

El camionet dels gelats

Aquesta història comença i acaba al mateix lloc: al soterrani d’un edifici d’oficines de Portsmouth. És una història real, el que no vol dir que sigui veritat, i haurem acabat abans no encenguin els llums pel que, si ho preferiu, podeu aprofitar per fer una becaina.

Potser recordareu aquell indret. Solia haver-hi un descampat d’herba fina i arbres porucs, una illa verda dins la negror de la ciutat on els nens jugaven a futbol, les iaies feien de cangur i les parelles compartien petons. Cada tarda, a dos quarts de cinc, s’hi aturava un camionet tot llampant i virolat i els nens, les iaies i els nois feien cua per comprar-hi un gelat de maduixa, pistatxo, estratachela o taronja amarga. Cada tarda, a dos quarts de cinc en punt, sortia el sol d’entre els núvols baixos i grisos de Portsmouth i, si l’oloraves, feia olor de sucre i de melmelada.

El dia que vingueren els arquitectes, i els camions formigonera, i les excavadores, el camionet dels gelats no volgué moure’s de lloc i els nens, les iaies i els enamorats s’agafaren de les mans i no els deixaren passar fins que, més tard, entrada la nit, també comparegueren el jutge i una colla de policies amb casc, porra i projectils esfèrics de cautxú. L’endemà, però, a dos quarts de cinc en punt, la música alegre del camionet dels gelats tornava a fer vibrar les fulles dels arbres porucs, si bé ara gairebé tots jeien de costat a terra. El camionet s’enfilà a la base de ciment fresc del que seria el fonament de l’edifici d’oficines, rodolà fins al mig d’aquella nova placeta artificial i s’hi aturà per sempre més, ancorat fins els parafangs al ciment.

Els arquitectes feren números i resultà que foradar novament el ciment per alliberar el camionet era caríssim, pel que es decidí construir l’edifici al seu voltant, deixant-lo per sempre més presoner al soterrani fosc i de color aspre. Durant uns dies plogué sense parar a Portsmouth.

La venda de gelats, però, augmentà moltíssim. Tots els treballadors que deixaven el cotxe al pàrking del soterrani en sortien amb un gelat a la mà, de mandarina, de mango o de menta amb xocolata. Al sostre del camionet, que coincidia amb el terra de la planta baixa de l’edifici, hi esberlaren una finestreta i podies comprar-hi un gelat si t’agenollaves i estiraves una mica el braç. Entrevistaren al gelater al diari, li dedicaren un 60 minuts, i el posaren com a exemple d’emprenedor original en època de crisi a les escoles d’econòmiques més prestigioses d’Anglaterra.

El gelater estava trist, però. No recordava el color del cel, ni la textura de les fulles dels arbres porucs, ni els ulls brillants dels enamorats, ni l’olor de sucre i de mel del sol de mitja tarda. Sempre tenia moltes ganes de dormir i el metge, que baixà per la finestreta del sostre, li va receptar tot una col·lecció de pastilles de noms inversemblants.

Un dia, però, després de molts anys, el veieren somriure. Assegut a terra, a tocar de la finestreta del sostre del camionet, hi havia un noi amb una guitarra que tocava uns acords senzills al temps que explicava una història. El gelater li regalà un gelat immens. L’endemà una nena li descrigué el xisclet de les falcilles, i se n’endugué un gelat de franc. Més tard una iaia li portà una fotografia d’uns núvols, i rebé una ració doble de gelat de poma.

Des d’aquell dia el gelater no ha venut mai més cap dels seus gelats, sinó que els bescanvia per històries, per colors, per melodies, per somriures. Ja no fan tesis doctorals sobre el seu negoci, ni l’entrevisten per la contraportada dels diaris. Però és feliç. Potser no tant feliç com abans, quan voltava el món amb el seu camionet, però relativament feliç. La felicitat, al capdavall, és sempre relativa, no?

Per cert, us ve de gust un gelat?

Sky Brocade

She wears finely pencilled silk lacery,
I am on emerald philipino greens;
Sound velvety sights divide our virtualities,
Anchor our bodies with flimsy perspex veils.
A shade of blues and whites,
Beneath us, above us,
Revolves in a star-shaped background brocade,
A pale hue of sea and blasphemous sun.
Wine spills on metallic, gravity possessed floors,
Eats away magnetic flux of dreams,

and,
as night terminates in a cluster of city lights,
Bright orange yellow mushrooms billow,
Sparkling death, scattering purple rain clouds,
Across an empty low mid-western sky.

El Gos del Diable

Fa uns mesos, a una fira de brocanters amb una generosa exposició paral·lela de productes de dubtós origen legal a mig descarregar de desllorigades furgonetes de color fumat, vaig trobar un llibre que portava per títol: “Botànica del Mal”. Entendreu que no vaig poder-me resistir a adquirir-lo i que, amb el meu obvi encís, vaig claudicar ràpidament al joc d’estira i arronsa que tot bon regatejador associa a aquest tipus de transaccions comercials.

Sóc un home de curiositats disperses, però, i tot fou arribar a casa amb el llibre que se’m despertà un interès irresistible envers unes copes de vi i una particular companyia femenina, pel que el llibre s’oblidà al caos que embolica alguns dels prestatges del que sovint considero com “input”, lloc d’entrada d’objectes de paràmetres molt diversos on, com si fos en un estat de quarantena, romanen fins al dia en què decideixo sobre el seu destí. La “Botànica del Mal” s’anà difuminant a la intempèrie d’aquella majestuosa col·lecció d’andròmines.

Ahir vaig descobrir-lo, en el sentit de descobriment que es dóna sovint als descobridors de les Amèriques. Endut per una renovada i intensíssima passió, vaig enfilar-me al cotxe i vaig cobrir el quilometratge que em separa dels boscos més frondosos de la comarca. Un cop allà em vaig posar el llibre a la butxaca de l’impermeable i vaig disposar-me a localitzar, a mesura que explorava pàgines i camí, les espècies vegetals més malignes de la creació.

La tercera planta que vaig identificar s’anomenava “El Gos del Diable”. Si no hagués estat pel llibre no hi hauria parat cap tipus d’atenció. Es tractava d’un arbust amorf, de fulles petites i gruixudes, sense cap mena de característica atraient a la vista. Els eixos vermells d’aquelles petites fulles em permeteren besllucar-lo dins la massa densa d’aquell bosquet però, tret d’això, la resta de la planta era francament obtusa. Vaig fer una creueta amb llapis al costat del seu nom, al llibre, i vaig decidir seguir avançant una estoneta més. Fou llavors quan vaig sentir bordar la planta, darrera meu.

No hi havia cap dubte que era la planta que havia bordat. Algunes fulles, sotmeses a la vibració d’aquell lladruc, s’havien després de la rameta i havien caigut al sotabosc de molsa. En aquell precís instant, mentre l’observava, bordà novament, i més fulles petites d’eix vermell precipitaren cap a terra. Un tercer lladruc em feu obrir el llibre i analitzar amb cura el paràgraf associat a aquella planta del mal:

“El Gos del Diable és un arbust de la família de les acoràcies, si bé fins ara havia estat classificada dins de les aràcies. Tot i ser originari de l'Índia, es troba present de manera naturalitzada a bona part de l'Europa central i septentrional, Nord Amèrica i zones boreals d'Àsia. Aquesta planta viu en terrenys humits de baixa altitud propers a llacs, estanys i rius. Present a la mitologia hindú, apareix repetidament als textos del Mahabharata, sempre com a herald de la mort violent d’algun personatge, déu o heroi, a les urpes o ullals d’un o més dimonis. Segons aquesta tradició, el personatge que senti bordar la planta (i d’aquí procedeix el nom de Gos del Diable) coneixerà els dies que li queden de vida comptant el nombre de fulles que romanen a l’arbust un cop finalitzada la seva particular i terrible anunciació”.

Avui sóc sol a casa. No he pogut anar a la feina ja que no em trobo massa bé. Nervis. Sóc massa supersticiós, m’acabo creient qualsevol bajanada, per molt descolorits que siguin els seus vèrtexs i arestes. Al bosc, a la densitat verda de tardor, malgrat que fa estona que s’ha quedat sense fulles, el Gos del Diable encara està bordant.

Mike Hammer

De petit m’agradava el Mike Hammer, Private Investigator. Cada setmana, el diumenge a la nit, m’estirava al sofà i emmirallava el meu futur a les seves aventures. El James Bond no m’havia captivat mai com el Mike Hammer. El trobava artificial, amb el seu smoking sempre impecable, amb el ridícul Martini sacsejat però no remenat, amb el reguitzell inacabable de noies lànguides, efímeres, vagament vaporoses. El Mike Hammer, en canvi, portava un vestit blaumarí desgastat i un barret de tretze dòlars, bevia dosis insondables de whisky barat, sense gel, i rebia les atencions constants de dones voluptuoses, d’impossible talla de sostenidors, arrelades als bars i carrers bruts de Boston o Chicago. El Mike Hammer era un home de ciutats fredes, el seu somni americà consumia nicotina i colpejava amb l’esquerra, just sota les costelles, compartia nits amb Billie Holiday i Lester Young.

Mike Hammer era misogin, rude, cru, irascible. Portava un bigotet sota el nas i una Colt sota l’aixella a qui anomenava Betsy. Estava perdudament enamorat d’una noia que espiava de reüll, no més de cinc segons a cada episodi, entrant en un taxi, desapareixent al reflex d’un aparador, creuant un carrer, a la llunyania. Jo, estirat al sofà, també estava secretament enamorat d’aquella noia, i els cinc segons que trigava a travessar la pantalla del televisor eren, sense cap dubte, els millors de l’episodi, del diumenge i de la setmana. Pràcticament no parpellejava fins a veure-la i, després, gairebé no gosava respirar.

Algunes vegades havia provat de cercar el nom d’aquella actriu, però el seu paper era tan insignificant que no apareixia a cap títol de crèdit. Era un paper, però, que donava sentit a la nostra existència, la del Mike Hammer i la meva, era el sol que cremava la nostra fotosíntesi. No sabria dir si era rossa, morena o pèl-roja, si vestia de forma elegant o si portava talons d’agulla. Si li haguéssim demanat al Mike Hammer probablement tampoc no ens ho hauria pogut assegurar. Tant ell com jo estàvem enamorats de la idea d’aquella noia, més que de la noia per ella mateixa, una idea que es manifestava, episodi rere episodi, en imatges besllumades, incorpòries, inabastables.

No recordo si, cap el final de la sèrie, el Mike Hammer per fi aconseguí reunir-se amb la seva estimada desconeguda. Possiblement fou així, la crueltat dels guionistes té uns límits molt ben determinats pels índexs d’audiència. Podria buscar-ho a la viquipèdia i sortiria de dubtes. Però prefereixo no fer-ho. Prefereixo pensar que el Mike Hammer encara persegueix criminals pels carrers de Harlem, que encara neteja la Betsy cada nit, els ulls vermells de Whisky i de tabac, Lady sings the Blues al fonògraf. Prefereixo sospitar que aquella noia que veig al reflex de l’aparador, a l’altra andana de l’estació, a la foscor del capvespre, és la meva estimada i que, molt a prop, sota el seu barret de tretze dòlars, camina amb pas ferm el Mike Hammer.

Kokoro

“So I guess that’s it, right? You’ve said your things, I’ve said mine. We have messed up all our words, turned them inside-out and upside-down, converted them into the kind of sharp little daggers that so easily burrow their way between ribs, leaving in their wake scant more than scar tissue and rough hardened skin. We’ll go our separate ways and with any luck we’ll remember to send each other a Christmas card once every five years, we’ll silently nod when we meet in the street, once lovers, now perfect strangers.”

A man dons a blue fedora hat and, with a last slight glance at the mirror, heads for the door.

Transacció

“Segui, si us plau.”

S’assenta.

“Tanqui els ulls.”

Els tanca.

“Obri la boca.”

L’obre.

“Ara li posarem un tub. Notarà que durant uns instants li costa una mica de respirar. No s’espanti. És una reacció normal. Provi de relaxar-se i de no tossir.”

La inserció del tub és més suau del que s’imaginava. Gairebé imperceptible.

“Bé. Ho està fent molt bé. Però ara ve la part difícil. Li omplirem els pulmons de líquid. La sensació més intensa és la de fredor, alguns venedors la troben insuportable i la transacció esdevé impossible. No pateixi, si bé inicialment li semblarà que s’ofega, la pressió parcial d’oxigen és fins i tot superior a l’atmosfèrica. Trigarà un parell de minuts a adaptar-s’hi. Sobre tot no ofereixi resistència, no provi d’expel·lir el líquid. L’únic que aconseguirà és fer-se mal i que haguem d’ajornar la formalització del contracte una altra setmana.”

El líquid és molt viscós, el nota regalimant lentament per la part més inferior de la tràquea, imprimint volum a cada concavitat dels alvèols més perifèrics. Un segon tubet, de color verd, està connectat a una màquina que s’encarrega d’extreure qualsevol residu d’aire, bo i evitant que formi bombolles de turbulència dins del líquid. La sensació d’ofec és aclaparadora.

“Perfecte. Això ja gairebé ho tenim i d’aquí no res ja se’n podrà anar cap a casa. Només ens manca una darrera operació, però és la més important. Ara li passarem aquesta espàtula de transmigració per sobre la pell. És ben bé igual que l’ecografia que li vam fer a la visita preliminar. Percebrà una sensació de buidor molt intensa, però serà un moment. El líquid ràpidament igualarà pressions i el teixit pulmonar ni se n’adonarà.”

L’espàtula rellisca per sobre la pell on un dels assistents ha abocat una quantitat generosa de gel, segons com li fa una mica de pessigolles i tot. De sobte nota el buit, la sensació irrevocable de pèrdua, d’oblit. Un instant més tard no se’n recorda.

“Fabulós. Ha estat molt senzill, oi? Ja ho advertim al tríptic, però encara hi ha qui mostra certa reticència. Ara el portaran a una sala contigua per retirar el líquid i finalitzar el procediment. Però això ja és rutinari pel que només l’acompanyarà un assistent. Jo m’acomiado aquí mateix, no es pot ni imaginar com està la sala d’espera. No oblidi, abans de marxar, de recollir la part que li pertoca del contracte. Ah, i felicitats, tenia una ànima preciosa.”

Jukebox

Segueixo amb la punta del dit la superfície fina de metacrilat que, com una finestreta, protegeix de la intempèrie les etiquetes blanques i rectangulars on s’anuncien, sinòpticament, els fils argumentals dels contes. “Un home només surt de casa els dies de pluja i camina pel carrer fins a trobar una dona amb paraigua vermell. Demana gentilment si pot compartir una estona de paraigua amb la desconeguda. Després s’acomiada i continua caminant sol fins que es creua amb una altre paraigua vermell”. Som a un restaurant de carretera, prop d’un creuament d’autopistes, un lloc que ha vist temps millors i on normalment només s’aturen camioners alemanys i finesos. Al costat del restaurant hi ha una esplanada per aparcar els camions i fer nit. “Sota l’església, a recer de les tombes de bisbes i cardenals, en un racó on fa anys que ningú no ha foragitat les teranyines, on la pols és eterna com la cadència de les campanes que toquen a missa, crema breument una llumeta. Després, s’apaga”. Ens hem aturat a fer un plat combinat i una cervesa fresca, un cafè i una cigarreta. El neó i el crom de la màquina il·luminen la paret esquerra del restaurant. “La lluna, reflectida als tolls de quitrà irregular de la carretera, s’eclipsa per un instant, no més de quinze segons. El cel, sense cap núvol, s’esparraca i cau a trossos sobre el quitrà”. Mai m’hauria pensat trobar una màquina com aquella a aquell lloc, mai hauria cregut possible que dins l’aire saturat de greix i de nicotina, podés brillar aquella tènue espurna de bellesa. “Fa poc que s’han casat. No s’havien vist mai abans de la cerimònia, ni sabien com es deien, però ja s’estimaven. Sota el llit, a casa seva, hi havia una caixa de sabates amb fotografies esgrogueïdes dels seus fills”. Demano una moneda al Manel, que seu d’esquena a la màquina i mira fixament les matrícules dels dos o tres camions que hi ha a l’aparcament. La introdueixo a la ranura i la màquina desprèn un so alegre de benvinguda. Després introdueixo el codi d’una de les històries. “Segueixo amb la punta del dit la superfície fina de metacrilat que, com una finestreta, protegeix de la intempèrie les etiquetes blanques i rectangulars on s’anuncien, sinòpticament, els fils argumentals dels contes”.

Time

Blossoms scattered under dog-eared shoes,
Dried smiles never fade
Like shadows of death upon the stones,
A chill through the bones, a kiss, a wish.

·
Empty handed and empty eyed,
No more than a skull reflected
On a pool of too bright a radiance,
Space inside a blank page,
Time is writing.

·