divendres, de desembre 29, 2006

Espiral de caiguda i retrocès


Es presenten dies d'espiral. L'any vell, amb la seva freda presència, esdevindrà un suau company de caiguda, s'associarà per molt temps amb una abscència, amb un rau-rau, com de gana, al cor. Qui té sentit comú sap quan ha de caure fins el fons i tocar el vòrtex amb les mans, ofegar-se d'una vegada per totes. Altres prefereixen el llarg camí de baixada, la sensació constant de mareig, l'esperança d'un cop d'aire calent que els faci saltar, com un electró neguitós sotracat per un fotó de llum energètica, fins una òrbita espiral més alta per, des d'allà, tornar a iniciar el descens.

1 comentari:

Antitot ha dit...

I tu que prefereixes, l'agonia d'una infinita caiguda plena de malestar però sense arribar mai a tocar fons? O sentir la fredor, la solitud i la por de l'impacte de la teva esquena amb el fons per, acte seguit, aixecar el cap i fer el camí de retorn cap a l'espurna de llum que, des del fons, s'albira en la llunyania?