Cada any, pels volts d’aquestes dates, la llarga caravana del Cirque du Freak s’atura al nostre poble. Els nens l’esperem més enllà del riu, enfilats als arbres per sentir-la venir de més lluny. Després correm al costat dels carros, acompanyant amb les nostres rialles l’alegre so dels cascavells de les mules i els crits esgarrifosos de les bèsties i monstres que viuen i moren sense tastar la llum del dia, tancats a les gàbies negres de la cua de la caravana. Tenim tanta por però tantes ganes de veure-ho tot.
La llarga corrua de carros s’instal·la sempre a la placeta de davant de l’església. El capellà és un dels seus més fidels patrons, i un dels més primerencs. Amb prou feines s’esfilagarsa el núvol de pols que el capellà ja ha entrat a un dels carros del cap davant, per sortir-ne ben aviat amb un parell o tres d’ampolles de licor aromàtic i un remujot de llibres. Més tard, a la nit, uns homes li portaran uns embalums més grossos i nosaltres, amagats a la foscor, sentirem els gemecs ofegats i sabrem que el capellà no passarà cap nit a la taberna, les properes setmanes.
Les dones hi compren pocions màgiques per fer trempar els seus marits, els homes busquen aquelles que adormin les seves mullers i encenguin els ulls de noies més joves i boniques. Passem les hores sota els carros, escoltant els tractes de la gent del poble amb aquells viatgers de pell daurada de la caravana.
La darrera nit s’obren les portes dels carros del Cirque du Freak i nosaltres demanem unes monedes a casa per poder-hi anar. Aquelles gàbies de fusta negra contenen tresors terrorífics, monstres que ens perseguiran els malsons durant una colla de nits, meravelles que no ens perdríem per res del món.
El que ens fa més por d’aquells éssers és la seva mirada. No és una mirada maligna, sinó trista, malenconiosa, d’enyorança i desamor. Mesos més tard, quan recordarem la nostra visita al Cirque du Freak, mai coincidirem en les descripcions dels monstres que hi hem vist. I és que no són monstres, ni bèsties, ni tampoc homes ni dones, nenes ni nens. Ho són tot i no són res. Sovint, els dies de nits llargues, juguem amb els altres nens prop del foc, i dibuixem ombres amb les mans que cal endevinar si són les d’un gos, un gat, un gall o una vaca. Mai podríem retallar amb les mans la figura d’un dels éssers d’aquells carros negres.
Alguns tenen els ulls blaus, com d’un nen, però porten ullals i urpes i la pell coberta de pèl fosc molt espès. Altres agafen objectes amb mans perfectament humanes però, alhora, costa identificar on són els ulls i on la boca. Altres, encara, semblen els troncs que s’acumulen al costat del riu un dia de pluja forta, un feix de braços i cames i de cabells rinxolats. Algunes vegades els seus crits podrien semblar paraules, com quan nosaltres provem de parlar sota l’aigua.
Sempre, cada any, una o dues dones del poble passen hores i hores dins dels carros del Cirque du Freak, com si volguessin fer companyia a aquells monstres. Els porten fruites i dolços, parlen amb ells, els expliquen contes, els renten i pentinen i els monstres, que no dubtarien a arrancar-nos el braç d’una queixalada, es deixen fer i llepen les mans i les cares d’aquelles dones. Són dones que han perdut un fill al bosc, o ofegat al riu, o mort a la guerra, que troben consol en aquells éssers deformes que nosaltres espiem, captivats.
Hi ha qui diu que a cada poble hi ha dues o tres dones com les nostres. També hi ha qui diu que els fills d’aquelles dones no són sota la làpida del cementiri, sinó dins dels carros del Cirque du Freak. Potser és per això que quan la caravana surt del poble i nosaltres tornem a casa, les nostres mares ens abracen molt fort i ens carreguen la cara de petons. Potser, en el fons del seu cor, tenen por que algun any el Cirque du Freak se’ns endugui en un d’aquells carros de la cua de la caravana i que, quan passi pel poble l’any següent, no siguin capaces de trobar el seu fill a la mirada d’un monstre.
