Xàldiga

Cada vegada que passo la llengua per sobre de la ferida em sembla notar, encara, el regust ferrós de la sang. La ciutat crema, sóc molt més enllà del carrer Felicitat i de l’avinguda Tristesa. Porto una harmònica a la butxaca esquerra de la caçadora texana i, quan no tinc res millor a fer, me l'atanso als llavis i xuclo un parell o tres de notes d’alguna cançó. Xuclar no em fa tant de mal com bufar, però em limita les melodies. Camino maldestre, coixejo, i m’enfilo per sobre de runes, de trossos caiguts de façanes. Prop de la catedral m’he topat amb un cap de gàrgola al terra, i l’he fet moure unes quantes vegades amb el peu. Molt més amunt el cel és blau, d’un agrest esquerdat com el so d’una campana esberlada. No m’acosto a les flames dels edificis més alts però sovint puc sentir esgarips procedents d’alguna finestra perduda per sobre del fum. M’agradaria xiular, però també em fa mal, pel que en tinc prou de seguir caminant. Al parc hi ha gent estirada i gent asseguda, alguns somiquen. La gespa és molt verda, i em costa de deixar de mirar les fulles més tendres d’uns saücs. Hi ha arbres florits, i les flors es mouen lleugerament si fa una mica de vent. Molt lluny se sent una explosió i durant uns instants el silenci espera la precipitació de fragments de metall. Només uns pocs cauen al llac artificial i perforen les barquetes de lloguer. M’endinso per carrerons on ningú va pensar a clavar una placa amb el nom, carrerons anònims, anodins, anorèxics de llum. Xuclo dues o tres notes, prop d’una boca de metro, i en surt una gran quantitat de fum gris, mandrós, que no vol enlairar-se i em persegueix una estoneta, com un gosset. Dins una botiga de llaminadures trobo un globus de color taronja, enganxat al sostre. Tibo el filet que penja del globus i me’l lligo al trau de la butxaca on tinc l’harmònica. Més tard, segueixo caminant.

Per Sant Jordi...

L'esfericitat de l'aigua, el vermell del pètal, reflecteixen als vostres ulls, s'hi perden....

Gràcies per anar-me llegint... Bon Sant Jordi!

El camí dels esclaus

Molt abans de veure’ls, se’ls podia sentir. La dringadissa de les cadenes i dels grillons, l’espetec agut del fuet estavellant la pell de l’esquena o de les cuixes, el ronc somort de les rodes dels grans carros que arrossegaven els esclaus. Centenars i centenars d’homes i dones, descalços, vagament coberts amb trossos de roba mig esparracada, amb retalls penjant aquí i allà, estripats pel mateix fuet que estripava la carn de sota. Molt abans de sentir-los, s’observava la polseguera que aixecaven les seves passes, la llum taronjada que il·luminava els núvols baixos, fruit de les fogueres que encenien a la nit, durant les poques hores que s’aturaven per reposar, arreplegar una estona de son, rosegar un tros de pa amb formatge, o estellar una llesca de carn seca, beure un glop d’aigua massa viscosa i d’un tint massa verós. Molt abans, encara, s’intuïa la seva propera arribada, el dia traspuava un color diferent, els ocells s’inquietaven, naixia una bèstia amb dos caps o cinc potes.

Quan passaven prop d’un poble la gent es tancava a casa, fermava portes i porticons, anava amb cura que no quedés cap nen jugant al carrer. Els oferien el poc menjar de què podien prescindir, encara que els calgués passar gana el proper hivern. Algunes dones provaven de seduir els guerrers i, així, un cop saciats els seus instints, tal vegada no se n’endurien per força les seves filles. Eren dies de terror i de tremolor, i fins que la llarga columna d’esclaus no s’enfilava més enllà de les muntanyes ningú no gosava ni amb prou feines respirar.

Ningú no sabia la procedència d’aquells grans carros, ni coneixia la llengua que parlaven els guerrers, ni identificava els colors de les seves armadures. Ningú no sabia el destí d’aquell etern caminar. Hi havia qui sospitava que la columna d’esclaus no era el mitjà, sinó la fi, que no hi havia cap rei ni emperador que els estès esperant a la capital del regne o de l’imperi, que els guerrers no tenien famílies a les que tornar quan tot s’acabés, que no hi havia cap guerra que justifiqués aquella dringadissa de cadenes.

Hi havia qui sospitava, i hi havia qui obria de bat a bat la porta de casa seva, convidava els guerrers a entrar, els preparava un bon sopar, els deixava dormir al seu llit. L’endemà al matí es descalçava, calava foc a la casa, acompanyava els guerrers fins la columna d’esclaus, avançava coll, braços i cames i esperava pacientment que es repiquessin els fragments de metall que ancoraven els grillons. Més endavant, quan ja no pogués caminar més i no tingués forces per arrossegar el carro, el fuet li escriuria el nom a l’esquena.

Molt després de veure’ls, se’ls podia sentir. Molt després de sentir-los, s’observaven les petjades, les roderes, la cendra dels focs, el color indefinit de la seva ombra. Molt després, encara, s’intuïa el seu pas, la gent tenia un somriure diferent, es parlava més fluixet, costava atansar-se a una de les cases cremades, les creences s’abraçaven des d’una altra perspectiva, i els amants també. Hi havia qui sospitava, i hi havia qui sabia, que caminar és una forma de viure la vida i que, sovint, només es pot viure arrossegant el carro de la consciència, de l’existència, el carro de rodes circulars, fràgil equilibri, etern moviment, de la vida.

Radiohead

La pluja d'avui dóna lloc a una certa melangia, i a escoltar Radiohead. Així, posem-li un parell o tres de youtubes, de diferents èpoques de la banda de Tom Yorke. Comencem per Nude, del seu darrer treball "In Rainbows" (escolteu-la amb els ulls tancats, imaginant-vos que camineu sota la pluja pels carrers deserts d'una ciutat anònima, quan tot és fosc i només la llum reflectida d'alguna farola il·lumina les vostres passes). Continuem amb No Surprises, una cançó i video molt minimalista, del disc "OK Computer". Finalment, Just, del disc "The Bends".

.

(Ben aviat, una història sobre una llarga columna d'esclaus, i la dringadissa que fan les seves cadenes quan caminen)

.

Il·lusió

Voldria començar a escriure pel final de la història, just després del “i foren feliços per sempre més” i moure’m cap endavant, ensopegant amb cada petita escena dramàtica, subratllant amb cura una mirada compartida, deixant a l’entrellum, potser, un petó espiat d’amagatotis, posant una llambregada de misteri a com es van conèixer, qui va parlar primer i quines paraules foren les que trencaren el desencís i engendraren l’embruix. Voldria poder escriure un conte amb moltes elles, i eles geminades, amb moltes paraules boniques, com ara besllumada, o xiuxiuejar, o difuminades, o enjogassats, amb una cadència melodiosa, una mica lànguida, que acompanyés la lletra en una trajectòria sinuosa pels prats verds del somriure gramatical, semàntic i fonètic. Voldria pintar imatges amb ales a les pàgines, i ulls meravellats, i cabells rinxolats, blanquíssims, i cors que no es trenquin de forma atzarosa, sinó només quan sigui necessari per la coherència de la història. Voldria escapar-me del vidre, desballestar la valència dels electrons, desllorigar l’eix de rotació que arrela la introducció, nus i desenllaç a la manca d’originalitat, foragitar la consciència del coneixement que és l’inconscient el qui escriu, i que ho fa amb l’altra mà i amb els ulls envelats. Voldria poder-me endur una engruna de la vostra ànima, revendre-la al dimoni, o bescanviar-la per un got d’absenta, o un ram de violetes, tornar-vos-la a la matinada, mig beguda i amb una nova capa de pintura a sobre, potser amb la roba tenyida d’estrelles. Voldria trobar-me una làmpada amb un geni dins i descobrir com, aleshores, no li demanaria res de tot això.

Yggdrasill

Molt més enllà de les neus eternes hi ha un auster bosquet d’arbrets congelats, pràcticament oblidat a la geografia. Són arbrets fràgils com la claror que els il·lumina, melangiosos, amb una ànima vegetal finíssima, un batec de calor i de color que només es veu si es mira de cua d’ull. Els seus branquillons es van trencar fa molt de temps, tant que ningú ho recorda, i ara els arbrets són poc més que arestes de tènue equilibri, un camp blanc de llances que senyalen els perfils de les constel·lacions en un anhel constant, sempre insatisfet, d’explicar la seva història.

Quan tota la terra era verda i blava, molt abans de tot plegat, aquells arbrets creixien ufanosos a l’ombra d’Yggdrasill. El tronc d’Yggdrasill era immens, sortia de l’aire i s’enfilava per la corba dels estels i els acaronava a les seves fulles tornassolades de cotó fluix. Les seves rames aixoplugaven una infinitat d’animalons, molts dels quals naixien, vivien i morien sense veure mai ni l’oceà ni les muntanyes que tenien sota, molt, molt avall.

Si plovia, l’aigua de la pluja formava rius i llacs a les rames d’Yggdrasill, i la riquesa i diversitat de peixos i mol·luscs que podien trobar-s’hi era coneguda arreu del món, originava caravanes de mercaders que recorrien centenars de quilòmetres per meravellar-se davant de tal bellesa i, amb els ulls porucs, tornar cap a les seves ciutats amb les seves tartanes tan buides com al viatge d’anada. L’aigua plovia després d’Yggdrasill en gotes tan minses que sovint calia encoratjar-les a què caiguessin i, quan per fi precipitaven, mullaven el arbrets en una frisança de rosada, a trenc d’alba, que encara ara, sota la llesca de gel, els fa estremir.

Deien que les arrels d’Yggdrasill arribaven fins el centre de la terra, que fou la mateixa llavor creadora de les roques i dels oceans la que també li fecundà l’ànima. També deien que una vegada un àngel havia davallat pel tronc d’Yggdrasill i havia instruït als homes més savis dels poblets propers per a què, quan vingués el fred, no oblidessin d’encendre grans fogueres sota l’Yggdrasill, que anessin amb molt de compte que les flames no defallissin mai. Deien que l’àngel vivia en una caseta de fusta vermella a les rames més altes d’Yggdrasill, i que donava corda al sol i la lluna.

Ho deien però ja no ho diuen. Ningú recorda ja aquell prat verdíssim on creixia l’Yggdrasill, ni la bellugadissa de peixos dels seus llacs, ni la forma com s’enlluernaven els ulls quan miraves molt amunt, fins els estels amanyagats per les fulles tornassolades. Només podrien explicar-ho els arbrets congelats del bosquet de més enllà de les neus eternes, però són tan fràgils, i estan tan cansats, i tenen tan fred, que no s’hi veuen amb cor. Potser és que saben, també, que ni ningú no voldria perdre temps per escoltar-los.