divendres, d’abril 04, 2008

Yggdrasill


Molt més enllà de les neus eternes hi ha un auster bosquet d’arbrets congelats, pràcticament oblidat a la geografia. Són arbrets fràgils com la claror que els il·lumina, melangiosos, amb una ànima vegetal finíssima, un batec de calor i de color que només es veu si es mira de cua d’ull. Els seus branquillons es van trencar fa molt de temps, tant que ningú ho recorda, i ara els arbrets són poc més que arestes de tènue equilibri, un camp blanc de llances que senyalen els perfils de les constel·lacions en un anhel constant, sempre insatisfet, d’explicar la seva història.

Quan tota la terra era verda i blava, molt abans de tot plegat, aquells arbrets creixien ufanosos a l’ombra d’Yggdrasill. El tronc d’Yggdrasill era immens, sortia de l’aire i s’enfilava per la corba dels estels i els acaronava a les seves fulles tornassolades de cotó fluix. Les seves rames aixoplugaven una infinitat d’animalons, molts dels quals naixien, vivien i morien sense veure mai ni l’oceà ni les muntanyes que tenien sota, molt, molt avall.

Si plovia, l’aigua de la pluja formava rius i llacs a les rames d’Yggdrasill, i la riquesa i diversitat de peixos i mol·luscs que podien trobar-s’hi era coneguda arreu del món, originava caravanes de mercaders que recorrien centenars de quilòmetres per meravellar-se davant de tal bellesa i, amb els ulls porucs, tornar cap a les seves ciutats amb les seves tartanes tan buides com al viatge d’anada. L’aigua plovia després d’Yggdrasill en gotes tan minses que sovint calia encoratjar-les a què caiguessin i, quan per fi precipitaven, mullaven el arbrets en una frisança de rosada, a trenc d’alba, que encara ara, sota la llesca de gel, els fa estremir.

Deien que les arrels d’Yggdrasill arribaven fins el centre de la terra, que fou la mateixa llavor creadora de les roques i dels oceans la que també li fecundà l’ànima. També deien que una vegada un àngel havia davallat pel tronc d’Yggdrasill i havia instruït als homes més savis dels poblets propers per a què, quan vingués el fred, no oblidessin d’encendre grans fogueres sota l’Yggdrasill, que anessin amb molt de compte que les flames no defallissin mai. Deien que l’àngel vivia en una caseta de fusta vermella a les rames més altes d’Yggdrasill, i que donava corda al sol i la lluna.

Ho deien però ja no ho diuen. Ningú recorda ja aquell prat verdíssim on creixia l’Yggdrasill, ni la bellugadissa de peixos dels seus llacs, ni la forma com s’enlluernaven els ulls quan miraves molt amunt, fins els estels amanyagats per les fulles tornassolades. Només podrien explicar-ho els arbrets congelats del bosquet de més enllà de les neus eternes, però són tan fràgils, i estan tan cansats, i tenen tan fred, que no s’hi veuen amb cor. Potser és que saben, també, que ni ningú no voldria perdre temps per escoltar-los.

8 comentaris:

novesflors ha dit...

JO VULL ESCOLTAR-LOS! Fes-los-ho saber, si et ve de gust, jo vull escoltar-los.

Antitot ha dit...

I ara només falta que apareixi Ragnarok i acabi de quadrar el mite...
Una pregunta Poeta: a que es deu que sigui ara hagi escrit aquest conte? A vegades l'inconscient juga unes males (o, més ben dit, bones) passades?

Marie Claire ha dit...

Poeta per un dia! quin blog més treballat!
He llegit uns quants textos i estan pensats i fan pensar...!!
Per cert, he vist que ets de Solsona... i així a tall virtual no sé qui ets...
en fi! moltes gràcies per oferir aquesta combinació de textos i imatges tant bona :-D

Poeta per un dia ha dit...

Novesflors, els faré saber que vols escoltar-los. Estic ben segur que si una nit ben freda treus el cap per la finestra els sentiràs xiuxiuejar la història d'Yggdrasill.

Antz, l'inconscient sempre juga males passades, sobre tot quan dormim... L'enginy de la publicació de blogs, però, és fer funcionar l'inconscient del propi lector per tal d'interpretar, des del seu punt de vista, el que creu que vol dir el conte.

Marie Claire, gràcies per les teves paraules, per llegir i per pensar. Es gràcies a comentaris com el teu que val la pena seguir escrivint cosetes per aquí... (i no comentaris com el de l'Antz... ;p). Si et ve de gust llegir alguna altra coseta, repassa la contraportada de la Revista l'Ateneu , el conte de nom Gaia.

Petonets als tres!

digue'm ariadna ha dit...

... Neus eternes que cobreixen una terra amb un gruixut mantell gelat i blanc. Però, què no és aigua la neu? Què no és únic i diferent cada cristall individual de glaç? Què no és d'un blanc bell, pur i viu el mantell glaçat? Què no podria ben bé ser que el soroll que fa la neu en ser trepitjada, no fos més que alguna mena de veu xiuxiuejada, que podria explicar històries dels que sota seu entren en estat letàrgic en el món del somnis, i dels que per sobre seu entre en un nou món per descobrir? Si que la neu ho ha cobert tot, però pot donar lloc a unes altres històries, potser diferents, potser semblants, i aquestes no substituiran a les antigues, sinó que les continuaran...?

Antitot ha dit...

Marie Claire, mal negoci has fet en capbussar-te en aquest raconet, pq el Poeta, un home que no cal que sàpiguis qui és pq es despulla a través de les seves paraules, et captivará com si fos una reversió postmoderna de les sirenes d'ulises...
Queda dit...

Poeta, segons les seves paraules, en el fons ens està dient que el qui aquí es reflexa no es vostè..sinó un mateix?

Poeta per un dia ha dit...

Antz, hi ha un instrument, emprat sovint a les pràctiques de laboratori, que s'anomena làmina semi-emmirallada. És un mirall, del tamany que vulguis, que, d'una banda, deixa passar la llum i veure el que hi ha més enllà i, d'una altra, també reflecteix part de la llum que li arriba. En algunes ocasions, la reflexió i el que es veu a través poden superposar-se i crear curioses imatges....

Ariadna, la neu, quan va caient, recobreix històries antigues i en crea de noves. Sota aquella semiesfera nevada pot haver-hi una pedra, un iglú o un cabàs de contes mal sorgits...

Antitot ha dit...

El concepte de la Neu en aquest escrit té certes connotacions més enllà de la literalitat pura...