dimecres, de juliol 11, 2018

El pintor i la poeta



Entre 1971 i 1985 el pintor realista americà Andrew Wyeth va dur a terme 247 dibuixos i pintures de la model Helga Testorf: interiors i exteriors, amb la model vestida o despullada. L’Helga era veïna del pintor, a Chadds Ford, Pennsylvania, i les sessions de pintura es realitzaven en el més absolut secret. Ni l’esposa de Wyeth ni el marit de l’Helga sospitaven res, i les obres, finalitzades, s’emmagatzemaven a casa de l’amic i deixeble artístic de Wyeth, Frolic Weymouth.   

En el moment que es revelà la col·lecció de quadres The Helga Pictures es qüestionà la relació del pintor amb la model (específicament, l’esposa de Wyeth el qüestionà de forma notablement insistent). Wyeth assegurà que mai no hi havia hagut contacte físic entre ell i l’Helga, però confessà que, a diferència d’altres artistes, a ell li calia enamorar-se de la model per poder-la caracteritzar en total plenitud, no en tenia prou amb una visió objectiva i distant, li calia més. 

Després de cada sessió (d’amor i/o de pintura, segons la interpretació que vulgui fer cadascú d’alguna de les obres, com la titulada Lovers, on s’observa l’Helga nua asseguda en un escambell davant d’una finestra), l’Helga tornava a casa. Allà escrivia un poema en el que plasmava les seves impressions de les hores compartides amb Wyeth. Són poemes de l’escola expressionista, però allunyats de la negra depressió de Georg Trakl o Franz Werfel. Es tracta d’una col·lecció de 247 poemes, recollits a The Wyeth Poems, que presenten la relació amb el pintor des de vessants molt dispars, però que podríem també agrupar en interiors i exteriors, amb roba o sense. 

El poemari d’Helga Testorf roman inèdit i secret. No hi ha data de publicació prevista. 

dimarts, d’octubre 24, 2017

Hammerklavier



A terra, al costat del piano de cua, hi ha un feix de tecles blanques. Les ha anat arrancant, una per una, fins que només restaven tecles negres. Algunes han quedat lleugerament malmeses ja que no ha estat delicat amb la seva cirurgia. Ans el contrari, més aviat semblava endut per un acte de revenja. Revenja contra aquell llenguatge que mai volgué entendre, a l’escola de música. Tons i semitons, bemolls i sostinguts, escales majors i menors, melòdiques, cromàtiques i pentatòniques. Contra aquell professor que semblava més matemàtic que no pas músic, que interpretava a la perfecció la més complexa de les darreres sonates de Beethoven, com qui desmunta i torna a muntar un enrevessat autòmat mecànic, sense oblidar cap peça, però sense posar-hi el cor.

L’artista de veritat no necessita perdre el temps dominant la tècnica, reflexiona. Els cursos d’escriptura no serveixen a l’escriptor amb talent nat, li posen pals a les rodes, li ofeguen la creativitat, l’originalitat, la genialitat sota una massa indigerible de conceptes, tècniques i exercicis d’estil d’on mai naixerà la més trista de les metàfores. L’artista de veritat ha de fugir del convencionalisme, de l’ordre establert, encara que li calgui emprar la violència més extrema per aconseguir-ho. 

És amb aquesta mateixa violència que ara es posa a extirpar les tecles negres i a llançar-les a terra com si fossin animals morts. El teclat deixa de ser teclat en el moment en què no hi ha tecles. 

Ara permet treballar l’atzar. S’ajup i, sense mirar, cull una tecla. És una blanca. La posa a l’esquerra del teclat. Una segona blanca. Dues negres. Quatre blanques. Les va disposant al teclat una darrera l’altra, si bé no sempre encaixen i li cal aplicar força. Si malgrat tot una tecla no vol entrar de cap manera la llença més lluny, descartada. Al lloc corresponent, al teclat, queda un espai buit, una nota que no sonarà. Finalitzada la reconstrucció li ha calgut descartar tretze tecles. Cada espai vacant marcarà l’inici d’una octava, si bé el terme octava adquireix un sentit diferent en la nova disposició de tecles.

És el moment d’asseure’s a la banqueta, tenint cura que els faldons del frac quedin impecables. Els focus es concentren en el pianista i el piano. El silenci a l’audiència esdevé sepulcral. El públic és conscient que es troba en presència de la genialitat, intueix els sacrificis necessaris per assolir l’originalitat. 

No li cal partitura, coneix l’obra de memòria, és la mateixa que interpretava mecànicament el seu professor de música. Ell sí que hi posa el cor, però. Ell l’interpreta com Beethoven hauria volgut, si hagués gosat fer un pas més enllà i esdevenir realment immortal. És la Sonata per a piano núm. 29 en si bemoll major, també coneguda com a Hammerklavier.
 

dimecres, de desembre 07, 2016