Encontres a la Cinquena Fase

El contacte físic i, més específicament, el fornici, esdevé una qüestió gens trivial sota una gravetat de 3g, si bé es podria afirmar que el fornici, de trivial, en té poc, i qui afirmi el contrari és que no acaba d’entendre exactament les ramificacions que s’estenen més enllà del pur acte copulatiu. Les espècies autòctones d’aquest continent, però, pel que vam poder observar des d’òrbita, practiquen aquesta lloable activitat arreu i en tot moment.

Poc després d’aterrar diversos individus d’una d’aquelles espècies, entre ells alguns d’aspecte vagament femení, s’acostaren a la nau. La terrible ànsia gravitatòria del planeta es traduïa en ossos ferms, musculatura generosa i, en general, en un caminar (feixuc) i un postat (deixat) que recordaven, segons com, el d’un hipopòtam. Malgrat tot, un viatge de tres anys i mig per l’escletxa d’Schwarzschild tergiversa el concepte i els llindars de la bellesa al més platònic i enamoradís dels aventurers espacials, encara que el temps real passat fora de la cabina d’estasi no s’allargués més de dues setmanes.

Els membres de la tripulació m’animaren amb xiulets i gesticulacions obscenes a establir el primer contacte amb aquells éssers, i a derivar-lo immediatament cap a una coneixença més profunda i satisfactòria. Com a cap de l’equip científic no vaig poder-m’hi negar. L’atmosfera, perfectament respirable, em permeté sortir de la nau nu de pèl a pèl. Els altres, com regeix el protocol, esperaren dins, i enregistraren fil per randa els fets des de la seguretat que ofereix el gruix de viscoplàstic de l’escotilla.

Tot s’esdevingué molt de pressa, i quan sortiren els altres científics i el capità amb les pistoles sòniques ja era massa tard. Val a dir, si serveix d’alguna cosa, que jo no recordo res del que passà i que en els arxius hologràfics que molts de vosaltres haureu vist i comentat, des de fa setmanes trending topic a les xarxes socials instantànies PlankBook11D, sóc una simple víctima del destí, un sacrificat màrtir de l’exploració científica. Cal mencionar, també, que aquests enregistraments no compten amb el meu vist-i-plau, pel que us agrairia que no en féssiu còpies pel vostre gaudi solitari o en grup.

Segurament podeu criticar-me el fet que, amb la meva formació acadèmica i bagatge curricular, no parés atenció als particulars ritus reproductius d’aquella espècie. Ni tampoc al petit detall que les femelles, classificades com a Mantis moreschi en honor al darrer castrato de la història de la lírica, mostraven una certa tendència a assegurar l’exclusivitat del component genètic masculí de la seva descendència. Estareu d’acord amb mi, però, que la pràctica d’aquella curiosa variació de la fellatio, just després del concúbit, ni fou, ni serà mai, gens engrescadora.

Una trucada

Surt de casa amb un telèfon entortolligat al coll, com si fos un gat mort. És un telèfon antic, negre, amb un fil cargolat en mil tirabuixons. El va trobar al fons d’un armari, sota mantes i coixins vells, miratges d’una altra època.

Pel carrer li agrada aturar-se davant les botigues de telefonia mòbil. Les primeres vegades, passada una estona, sortia una noia de la botiga i li demanava si el podia ajudar en alguna cosa, si es trobava bé. Darrerament l’escridassen des de darrera el taulell, li diuen que marxi o trucaran la policia.

Sovint segueix amb la llengua les incrustacions de sal que s’acumulen a les arestes de les figures de metall del passeig marítim. La sal li recorda les llàgrimes, quan encara sabia plorar. Ara té els ulls i el cor secs com paper d’estrassa.

Hi ha qui ha vist com es treu la sabata i se l’acosta a l’orella. Aleshores posa cara de concentració, com si fos un agent secret i del telèfon dissimulat a la sabata en sortís una veu recitant un codi de setze xifres que li calgués memoritzar a l’instant. Després es torna a posar la sabata al peu, acarona el telèfon que porta penjat del coll i s’encamina cap al port, o cap a la botiga de telefonia mòbil.

No parla mai amb ningú. Si algú li pregunta alguna cosa respon que no té temps de parlar, que està esperant una trucada molt important.

En el fons, però, sap que aquella trucada que espera no la rebrà mai. Sap que el telèfon que porta al coll no es posarà a sonar, i que les noies de la botiga de telefonia mòbil, enlloc de fer-li ganyotes i crits per què marxi, no sortiran de la botiga i li diran que hi ha una senyora a l’altre costat d’un dels telèfons que tenen allà exposats, i que demana per ell.

S’ha passat mitja vida esperant aquella trucada, primer tancat a casa, al costat del telèfon, més tard voltant pel món amb els ulls molt oberts, amb regust de sal a la llengua. Mitja vida en la que s’ha imaginat tantes vegades el dring de la trucada que si el sentís de veritat no sabria diferenciar-lo d’aquell que ressona dia i nit dins el seu cap.

Mitja vida o un instant, segurament no té importància. Fou el dia que s’adonà que no rebria mai aquella trucada que s’entortolligà el telèfon antic al coll per primera vegada i sortí al carrer. Negre, amb un fil cargolat en mil tirabuixons, com si fos un gat mort.

Empallegós

S’obre els ulls amb un ganivet i dins hi troba fragments d’aquelles mateixes imatges que va decidir cremar el dia que ella el deixà. Fotografies descolorides de vores rosegades, imprecises tardes d’octubre, desdibuixades fogonades de passió, crits, llàgrimes i retrets. Tot és allà, dins dels seus ulls, si bé hi és i no hi és, li costa d’arreplegar aquella substància gelatinosa i tibar-la cap enfora, abocar-la a les mateixes flames que devoraren els records més immediats, més tangibles. Minuts més tard, satisfet, es torna a cosir els ulls amb un fil negre, rugós, que s’entrebanca a la nineta i li deixa la visió lleugerament moguda cap enrere, vagament desplaçada cap el vermell. Després agafa un tascó de fusta i un martell i s’obre el cap.

Bonange

L’esclat de les espingardes burxa el silenci com si fossin arestes de dolor. La nit deixa espai per un gemec de lluna, suficient com per dibuixar el perfil d’aquells turons on, des de petita, m’agrada passejar, buscar bolets i maduixes silvestres, collir violetes, seguir el pare i l’avi quan anaven a fer llenya. Ara i adés, fogonades de pólvora s’esmicolen entre els arbres. Des d’on ens ho mirem la meva germana i jo, arraulides darrera els porticons mig tancats, la tristesa d’aquell espectacle ens arriba a l’ànima.

La meva germana ha descobert el soldat francès ferit que s’arrossegava en un racó del paller i provava de colgar-se de palla. Malgrat que no és pas una noia que s’ofegui al primer toll, he sentit el crit que feia des de la cuina i he anat corrents a veure què passava. El soldat francès tenia un esvoranc a la panxa, una ferida de baioneta o de punyal, d’aparença molt profunda, i d’on sorgia sang a raig fet, a més d’intuir-s’hi la lluïssor de les entranyes. Ben bé com hem pogut, l’hem tibat dels braços i l’hem fet seguir fins dins de casa, l’hem estirat al costat del foc a terra.

Ara, negra nit, està exactament en la mateixa posició que l’hem deixat, si bé ara i adés allarga una mica el braç cap a les flames. Tremola de cap a peus i no para ni un instant de remugar paraules incomprensibles en francès. De tant en tant tus com si s’ofegués, i li queden els llavis i la barba plens de petites gotes de sang.

La meva germana, que ajudava el pare i l’avi amb les bèsties, ha estat molta estona examinant-li la ferida. Després ha declarat que no es veia amb cor de fer-hi res i que no valia pas la pena fer-lo patir encara més posant fil a l’agulla i cosint la carn oberta. Li ha cobert la ferida amb draps tebis que immediatament han quedat xops. Després ha provat de fer-li beure una mica de brou, però a l’atac de tos posterior l’ha tornat a treure com si no l’hagués begut. La meva germana no creu pas que el soldat acabi la nit.

És molt jove, ben bé sortit del niu, i té una cara noble sota aquella brutícia, sang i pèl. La meva germana no es mou del seu costat ni un instant, se’l mira amb ulls humits, potser s’imagina una altra vida on aquell jove soldat no moriria escolat abans de trenc d’alba, on la guerra amb el francès no s’enduria el pare i l’avi i el meu home potser també, Déu no ho vulgui.

Fora continua l’espetec dels trets, si bé ara sembla que el gruix de la matança ha saltat més enllà dels turons. El soldat francès ja no tremola, i això, segons la meva germana, és mala senyal. Sovint ha d’acostar l’orella a la seva cara per sentir si respira. En aquestes ocasions el soldat deu notar el perfum que porta la meva germana i obre els ulls i es torna a posar a xiuxiuejar paraules, si bé ara sembla que es tracta d’una única paraula, que va repetint una i una altra vegada, alguna cosa com bonange. La meva germana li acaricia la cara i els cabells i somica fluixet, sense que el soldat pugui sentir-la.

Optometria

Sempre els han vistos junts. Agafats de la mà, passejant prop del mar els dies que l’estiu encara s’arrela als arbres i a les flors i les onades fan pampallugues tornassolades on neixen mil miratges. Asseguts, l’un al costat de l’altre, en un cafetó petit i mal il·luminat del barri antic d’una ciutat on el temps s’atura, però només per ells dos. A la sortida del cinema, fent cua al supermercat, enfilant-se a l’autobús, deixant-se endur per la melangiosa melodia d’un músic de carrer.

Hi ha qui diu que sempre han anat junts, com germans siamesos, si bé altres ho desmenteixen, posen una data i un lloc al seu primer encontre: Catalunya Nord, 1962. Ella és una iaia de cabells blancs, generosos, curosament perfilats en una cua de cavall, amb un mocador virolat al coll. Ell és un home de mans rugoses, acostumat a treballar la fusta i la pedra, d’ulls pràcticament transparents.

Ella hi veu bé de lluny. Ell hi veu bé de prop. L’optometrista del barri on viuen, un home rialler per naturalesa, amb una bata d’una pulcritud immaculada, va examinar-los la visió un dia de primavera. A ella i a ell, acompanyats per la filla, que es casà amb un músic de l’orquestra filharmònica d’Oslo i que els visita sempre que troba un vol barat. Hipermetropia i miopia, va anunciar, i després va repartir quatre diòptries, dues per ell i dues per ella. Els va explicar que el seu punt de visió nítida en comú es trobava exactament a mig metre per davant dels ulls.

Això, però, ells ja ho sabien. Per aquesta raó van sempre junts. Bé, per aquesta raó, i també per què s’estimen amb bogeria i no poden separar-se ni un instant sense notar que el batec del cor es fa erràtic, comença a desentendre’s de la vida.

Quan miren el món, i sovint els agrada embadalir-se davant d’un aparador, d’un cel rogenc, o de la filigrana impossible d’un incunable a la biblioteca d’arts medievals, el miren a la vegada. Només així poden copsar-lo plenament, només així la bellesa s’arrela a la seva ànima amb la petita flama bellugadissa que coneixen alguns pintors i pocs poetes. Quan es miren l’un a altre sempre ho fan a la mateixa distància, no els cal cap cinta mètrica per saber exactament on posar-se per emmirallar-se, l’un als ulls de l’altre.

Tanquen els ulls cada vegada que es fan un petó, que s’abracen, que xiuxiuegen tendresa a cau d’orella. Ella podria forçar una mica la vista, ell podria aclucar lleugerament les parpelles. Però prefereixen no fer-ho, s’estimen més senzillament tancar els ulls i obrir el cor de bat a bat. Sovint no cal veure-hi per enlluernar-se de llum.

Aquell dia de primavera l’optometrista del barri no va insistir a què es posessin ulleres. La filla tampoc. L’optometrista i la filla es miraren i somrigueren, potser pensaren en la senyora optometrista i en el violinista noruec. Després observaren com ell i ella sortien de l’òptica agafats de la mà, amb el caminar molt alegre, com aquell dia, ara feia 50 anys, en què, per primera vegada, hi veieren sense veure-hi.

Contemplació

Després d’esmorzar, amb els colzes recolzats a l’hule verd de la taula de la cuina i els ulls tancats, contempla el món. Sempre ho ha fet i sempre ho farà. Des de què era molt petit que, si es concentra una mica, pot sentir la presència de tots els éssers vius, notar-la dins del cap com qui nota, amb les parpelles tancades, que algú ha encès la llum de l’habitació. Dones, homes, però també animals, des del més gran al més menut, intueix la seva respiració, la flama que els crema, molt endins.

Si es concentra molt, i algunes tardes de festa hi dedica unes hores mortes, pot arribar a percebre els arbres, els branquillons més fins d’herba, cargolats de fred sota la boira gebradora, les flors als balcons de ciutats que mai ha visitat, a l’altra punta de món. Fins i tot un dia, ara farà un parell d’anys, sense saber com, mentre feia el llit, li va semblar sentir una escalfor infinita, una melodia formada per milions i milions de petites flames, de tots els colors imaginables, que provenia de més enllà de les estrelles, de multitud de galàxies tan llunyanes que la seva llum potser no ens arribarà mai.

Algunes vegades s’ha preguntat si és Déu. Però els poders de Déu són molt superiors als seus. No és així? Déu no només pot sentir el batec del cor, el xiuxiueig de les flames, la remor de les ganes terribles de seguir vivint, sinó que, a més, pot escriure lliurement al llibre del destí de tots aquells éssers, pot disposar sobre tots els aspectes de la seva existència, pot decidir si respondre súpliques i precs, és capaç d’aclucar els ulls a la misèria, la fam, el patiment, i fer veure que no ho veu. Ell, si no fos un simple observador, si tingués veu i vot per dirigir aquella trista opereta, si pogués sembrar felicitat arreu però li calgués decidir, per voluntat pròpia, deixar alguns camps erms, alguns deserts plens de pedres i arena i sang i escorpins, no ho podria suportar. S’hauria tornat boig o, en un darrer acte redemptor, hauria posat fi a la seva pròpia consciència.

Per això cada dia, després de contemplar el món, dóna gràcies a Déu de no ser Déu. Sospita, però, que ell és una de les breus flames que Déu fa molt de temps que no escolta.

“Què fas aquí rumiant? Que no ho veus que faràs tard a la feina? Au va, espavila”, diu la Dolores, la seva muller, des de la porta de la cuina.

El Manel s’aixeca, espolsa les tres o quatre molles de pa que hi ha sobre l’hule, fa un petó a la galta de la Dolores i, somrient, surt de casa per agafar l’autobús que el portarà a l’empresa de congelats on treballa des de fa anys.

Carta als reis

Com cada anys des de què era molt petita, la nena havia escrit la carta als reis, una carta molt llarga, plena de petites confessions i de grans promeses, on cada lletra era perfilada amb tota la cura del món. La seva mare sempre l’avisava que, si no feia bona cal·ligrafia, els reis no l’entendrien i no li durien tot allò que havia demanat.

Tot sopant la mare preguntà a la nena: “I doncs, què has demanat aquest any als reis?”

I la nena, que ja no era cap nena, respongué que els havia demanat un fill.

La mare s’ennuegà, i acabà el sopar tossint mentre el seu gendre, el marit de la nena, li donava copets a l’esquena i li oferia un got d’aigua.

El gendre i la mare sovint parlaven de la nena, quan ella no els sentia. Dels seus acudits, de la seva innocència gairebé mística. La mare sospitava, però no li havia arribat a preguntar mai al gendre, que el matrimoni encara no s’havia consumat i que el llit, si s’escalfava, ho feia gràcies al braser que s’entaforaven sota els llençols.

La mare sabia que el gendre era un home de bé, que s’estimava la seva dona amb bogeria, que es passava hores despert, al llit, mirant-la dormir, atent a qualsevol signe de malson per despertar-la immediatament. Feia de fuster i era molt destre amb les mans. La mare sovint observava com aquelles mans, aspres de treballar la fusta, acaronaven la galta de la nena, com la nena tancava els ulls i respirava fluixet, deixant-se estimar.

La mare, però, aquells dies patia. Malgrat que la nena s’havia portat molt bé, com un àngel, aquell any els reis no li podrien portar allò que havia demanat. Ni que el gendre es tragués la son de les orelles i s’hi posés en cos i ànima, no era biològicament possible.

La nit de reis tot era fosc i quiet i al cel lluïa el gran cometa. Després de baixar dels seus camells, els quatre reis trucaren a la porta de la casa on vivia la nena, el seu marit i la seva mare. El marit els obrí i quedà meravellat. Els tres primers reis portaven or, encens i mirra. El quart portava un nadó als braços, el fill ros i blanquet que havia demanat la nena, la seva dona Maria.

Caronte

.... negra nit cau sobre el plexiglàs, refracta els lagrange on s'acumulen ànimes, presoneres per sempre a l'espai sense gravetat, difractades entre el cel i l'infern ... negra nit cau, i es trenca a bocins molt petits, cristalls que esclaten amb so metàl·lic sota el pas del temps ... Caronte ofereix descomptes ran de llacuna Estígia i jo me'n vaig a dormir amb una moneda d'euro sobre cada parpella ...

El monstre

“Què fas que no dorms?”
“Tinc por”
“Por? De què tens por?”
“Del monstre blanc que hi ha dins l’armari”
“Un monstre? A l’armari?”
“Sí, mira, es veu des d’aquí, està allà amagat, esperant que marxis i apaguis la llum per sortir i menjar-se’m”
“L’únic que veig és l’anorac que et poses per anar a l’escola. Va, tanca els ulls i a dormir”
“No, que tinc por”
“Els monstres no existeixen i tu ho saps. Només són aquí, dins del teu caparró, a la teva imaginació. O sigui que si el vols fer desaparèixer només has d’imaginar que ja no hi és. Ja ho veuràs: imagina que el monstre de dins l’armari ja ha marxat cap a casa, amb la cua entre cames, i que ell, també, té tanta son que ja ha anat a dormir. Fa uns roncs i unes ganyotes que fan molt riure. Fins i tot la seva senyora, la senyora monstre, li pica a les cames amb els peus, i a la panxa amb el colze, per fer-lo callar i que pari de roncar, però ell ronca que roncaràs”
“Es difícil”
“Prova-ho. Què? Encara és dins l’armari?
“No ho sé, no el veig ara”
“Ho veus. Va, ara a dormir”
“Deixa la llum encesa, però”
“Ja ets grandet per dormir amb la llum encesa”
“Es que el monstre té por de la llum”
“Deixa’t de monstres. No t’hauria d’haver deixat mirar aquells dibuixos a la tele. Va, dorm”

La mare surt de l’habitació del nen i deixa la porta una mica oberta, la llum encesa. Va a la cuina, renta plats, frega el fogó i passa l’escombra. Després seu al sofà i es posa a llegir. S’adorm, com gairebé cada dia, a la pàgina que fa quatre.

Es desperta una bona estona més tard. Espia a l’habitació del nen i el veu adormit, amb un braç aferrant el gosset de peluix que li va comprar el seu pare el darrer cap de setmana que li tocava passar-lo amb ell. Apaga la llum i, sense fer gens de soroll, surt de l’habitació i ajusta la porta.

L’endemà al matí la mare crida el nen, des de la cuina. Li diu que es llevi, que farà tard a l’escola i haurà de marxar sense esmorzar. El nen no respon i la mare el torna a cridar. Cansada, entra a l’habitació del nen per donar-li pressa.

El troba dormint. El desperta i, malgrat que s’afanya tant com pot a vestir-se i esmorzar, malgrat que ni tant sols té temps de rentar-se les dents, torna a fer tard a l’escola i la mestra s’anota a la llibreta diària que aquell mateix vespre trucarà a la mare per demanar-li que la vingui a veure.

La mare, a casa, posa una rentadora i rumia què farà per dinar i si li cal sortir a comprar o en té prou amb el que hi ha a la nevera. Ordena la seva habitació i també l’habitació del nen. És quan s’ajup per recollir el gosset de peluix, que ha caigut a terra, que descobreix, sota el llit, el blanc cadàver del monstre.

Opereta en un sol acte

La mort no permet assaigs generals, el dia abans de la primera posada en escena. No és com quan de petits jugàvem a ser soldats, amb espases de fusta i pistoles de plàstic, i ens preparàvem per les trinxeres, la metralla i la sang. No és com les noies del poble, que aprenien a ballar entre elles i, després, potser, amagades darrera la tarima dels músics, també aprenien a fer petons. No és com aquells enamoraments platònics d’actrius fermes i seductores, de mirada incitant dins de fotografies en blanc i negre en pàgines de revistes entaforades sota el matalàs, efímers preliminars de l’amor que vindria, del cor trencat una i múltiples vegades. No, la mort no ofereix un tastet, no et deixa una estoneta per a què la provis i, si no t’agrada, la puguis tornar.

La mort ho sap, i per això, abans de sortir a l’escenari, es passa molta estona al camerino. Es maquilla bé, marcant perfectament el blanc a clavícules, estèrnum, costelles i pòmuls, es burxa els ulls, per enfonsar-se’ls al crani, passa la pedra d’esmolar per la dalla, es passeja per davant del mirall, amb l’embolcall de seda negra, i comprova la cadència de la tela, els reflexos morats que neixen de l’interior de la caputxa. Repeteix diverses vegades el moviment que farà amb la dalla. Cal que li surti perfecte. L’espectador s’ho mereix. Quan creu que està preparada, quan sona l’avís del director, s’enfila per les escaletes que comuniquen el camerino amb l’escenari. En el moment que la diva es posa sota els focus, però, abans que l’espectador hagi tingut temps d’aplaudir, el taló baixa i s’acaba l’únic acte de l’opereta.