dijous, de setembre 08, 2016

El tènue llindar de l'existència


S’enfila dins del vagó d’un tren, però aviat la foragiten i la fan pujar més amunt, sobre el vagó. Allà asseguda, tremola a cada sotrac de la via, prova d’agafar-se a un punt de suport però no hi ha res més que una colla de rostres al tenebrós llindar de l’existència. A la nit s’arrupeix de por, i també de fred, i quan plou resta perfectament immòbil per no relliscar i caure.

La barcassa va capbussar, i la van treure del mar uns soldats a qui no entenia. Li van donar aigua i aixopluc i, a l’arribar a terra, la van tancar amb tots els altres en un poliesportiu. La seva mare també anava a la barcassa, i no sap si es va ofegar o no, però no hi ha ningú que l’escolti per demanar-li. Dies més tard un grup d’homes fuig del poliesportiu a mitja nit per un clavegueram, i ella s’hi afegeix, no sap ben bé per què. Al tren aquell grup es confon amb molts altres grups, amb nens més petits que ella i amb dones que podrien ser la seva mare, però no la són.

Al punt de fuga de les vies es perfila una gran ciutat, i veu com tots proven de saltar del tren ara, quan encara va a molta velocitat. Salta maldestre i es torça un turmell, que ben aviat es boteix de tal manera que li cal treure’s la sabata i caminar descalça. Un home li diu coses, però a la seva mirada hi ha maldat. Fuig. Corre tota la nit, ja que té por que si s’atura l’home l’atraparà. L’endemà troba un grup de gent on creu reconèixer algú de la barcassa. Un altre home la porta a coll molta estona. Aquest és bo. Caminen cap a la ciutat.

Viuen dotzenes en un casalot destarotat de les afores i cada dia surten a buscar aliment. Ella s’asseu prop de les portes d’uns grans magatzems on van a comprar mares amb nenes que podrien tenir la seva mateixa edat. Quan passa algú per davant estira la mà, però no gosa alçar els ulls del terra. Alguna vegada li parlen amb un llenguatge desconegut, li donen una moneda, una poma. Normalment, però, estira la mà i només troba buidor, silenci, invisibilitat. Poc a poc, aquell llindar de l’existència perd consistència, es difumina. No costa gens, aleshores, de passar a l’altre costat.

divendres, de maig 13, 2016

Acrobàcies



L’avió cau del cel en una espiral de fum i de flames. Abans d’arribar a terra, fa una gràcil giragonsa i recupera l’horitzontalitat. El pilot prem les palanques corresponents i s’extingeixen fum i flames. El públic aplaudeix meravellat. Des d’abans de la guerra que no havien vist un espectacle de similar espectacularitat. 

Durant la guerra fou diferent. Els avions queien del cel a dotzenes, sovint seguint espirals de fum i de flames com aquella d’enganyifa que havien presenciat. Aleshores els pilots no solien recuperar el control abans de tocar a terra, sinó que s’estavellaven creant enormes bolets lluminosos. Si algú aplaudia era per què l’avió era de l’enemic, i per què no havia caigut sobre un bloc de cases.

El pilot ara es disposa a passar per sota les arcades del pont, a fregar de l’aigua. Alguns espectadors, possiblement poc conscients del seu perill, són just sobre el pont, i quan l’avió es perd sota l’arcada corren cap a l’altre costat per veure’l aparèixer de nou i enlairar-se cap el cel donant cent-vuitanta-graus.

Aquell pont fou derruït els primers dies de la guerra, per fer més difícil a les tropes enemigues d’entrar a la ciutat i fer-s’hi valentes. Els calgué fer una mica de volta, però a la nit ja hi eren, i els soldats tingueren temps per agrair les dificultats i el temps perdut als pocs que no havien evacuat les seves llars, deixant tota una vida enrere per amagar-se a les muntanyes.

Quan acaba l’exhibició el pilot és rebut com un heroi. Polítics i homes de bé li fan copets a l’espatlla. Grupets de noies se’l miren de lluny, deleroses de trobar una excusa per establir conversa. L’avió és remolcat dins l’hangar, on romandrà fins el proper espectacle d’acrobàcies aèries, l’any proper, el dia de l’efemèride de l’armistici.

El pilot saltà amb paracaigudes, al darrer instant, quan l’avió fou abatut, durant la guerra. Fou capturat i torturat pels mateixos polítics i homes de bé que ara l’han congratulat. Després fou obligat a reconstruir el pont, junt amb altres presoners, i rebé un tret a la cuixa que encara el fa anar coix, quan provà d’escapar-se. Romangué tres anys dins d’un forat, al celler de casa de l’alcalde, rosegat per les rates cada nit. Allà oblidà la seva família, a l’altre costat de món, i aprengué a demanar aigua i pa en aquella llengua tant plena de consonants fricatives. A la foscor farcida d’aranyes deixà d’existir i tornà a existir. D’abans de l’armistici només recorda com pilotar un avió.