dimarts, d’octubre 24, 2017

Hammerklavier



A terra, al costat del piano de cua, hi ha un feix de tecles blanques. Les ha anat arrancant, una per una, fins que només restaven tecles negres. Algunes han quedat lleugerament malmeses ja que no ha estat delicat amb la seva cirurgia. Ans el contrari, més aviat semblava endut per un acte de revenja. Revenja contra aquell llenguatge que mai volgué entendre, a l’escola de música. Tons i semitons, bemolls i sostinguts, escales majors i menors, melòdiques, cromàtiques i pentatòniques. Contra aquell professor que semblava més matemàtic que no pas músic, que interpretava a la perfecció la més complexa de les darreres sonates de Beethoven, com qui desmunta i torna a muntar un enrevessat autòmat mecànic, sense oblidar cap peça, però sense posar-hi el cor.

L’artista de veritat no necessita perdre el temps dominant la tècnica, reflexiona. Els cursos d’escriptura no serveixen a l’escriptor amb talent nat, li posen pals a les rodes, li ofeguen la creativitat, l’originalitat, la genialitat sota una massa indigerible de conceptes, tècniques i exercicis d’estil d’on mai naixerà la més trista de les metàfores. L’artista de veritat ha de fugir del convencionalisme, de l’ordre establert, encara que li calgui emprar la violència més extrema per aconseguir-ho. 

És amb aquesta mateixa violència que ara es posa a extirpar les tecles negres i a llançar-les a terra com si fossin animals morts. El teclat deixa de ser teclat en el moment en què no hi ha tecles. 

Ara permet treballar l’atzar. S’ajup i, sense mirar, cull una tecla. És una blanca. La posa a l’esquerra del teclat. Una segona blanca. Dues negres. Quatre blanques. Les va disposant al teclat una darrera l’altra, si bé no sempre encaixen i li cal aplicar força. Si malgrat tot una tecla no vol entrar de cap manera la llença més lluny, descartada. Al lloc corresponent, al teclat, queda un espai buit, una nota que no sonarà. Finalitzada la reconstrucció li ha calgut descartar tretze tecles. Cada espai vacant marcarà l’inici d’una octava, si bé el terme octava adquireix un sentit diferent en la nova disposició de tecles.

És el moment d’asseure’s a la banqueta, tenint cura que els faldons del frac quedin impecables. Els focus es concentren en el pianista i el piano. El silenci a l’audiència esdevé sepulcral. El públic és conscient que es troba en presència de la genialitat, intueix els sacrificis necessaris per assolir l’originalitat. 

No li cal partitura, coneix l’obra de memòria, és la mateixa que interpretava mecànicament el seu professor de música. Ell sí que hi posa el cor, però. Ell l’interpreta com Beethoven hauria volgut, si hagués gosat fer un pas més enllà i esdevenir realment immortal. És la Sonata per a piano núm. 29 en si bemoll major, també coneguda com a Hammerklavier.