dissabte, d’abril 26, 2008

Xàldiga


Cada vegada que passo la llengua per sobre de la ferida em sembla notar, encara, el regust ferrós de la sang. La ciutat crema, sóc molt més enllà del carrer Felicitat i de l’avinguda Tristesa. Porto una harmònica a la butxaca esquerra de la caçadora texana i, quan no tinc res millor a fer, me l'atanso als llavis i xuclo un parell o tres de notes d’alguna cançó. Xuclar no em fa tant de mal com bufar, però em limita les melodies. Camino maldestre, coixejo, i m’enfilo per sobre de runes, de trossos caiguts de façanes. Prop de la catedral m’he topat amb un cap de gàrgola al terra, i l’he fet moure unes quantes vegades amb el peu. Molt més amunt el cel és blau, d’un agrest esquerdat com el so d’una campana esberlada. No m’acosto a les flames dels edificis més alts però sovint puc sentir esgarips procedents d’alguna finestra perduda per sobre del fum. M’agradaria xiular, però també em fa mal, pel que en tinc prou de seguir caminant. Al parc hi ha gent estirada i gent asseguda, alguns somiquen. La gespa és molt verda, i em costa de deixar de mirar les fulles més tendres d’uns saücs. Hi ha arbres florits, i les flors es mouen lleugerament si fa una mica de vent. Molt lluny se sent una explosió i durant uns instants el silenci espera la precipitació de fragments de metall. Només uns pocs cauen al llac artificial i perforen les barquetes de lloguer. M’endinso per carrerons on ningú va pensar a clavar una placa amb el nom, carrerons anònims, anodins, anorèxics de llum. Xuclo dues o tres notes, prop d’una boca de metro, i en surt una gran quantitat de fum gris, mandrós, que no vol enlairar-se i em persegueix una estoneta, com un gosset. Dins una botiga de llaminadures trobo un globus de color taronja, enganxat al sostre. Tibo el filet que penja del globus i me’l lligo al trau de la butxaca on tinc l’harmònica. Més tard, segueixo caminant.

12 comentaris:

rai ha dit...

Molt bo. L'he trobat tendre i dur a la vegada.

Salut!

meine_ruin ha dit...

=)

Antitot ha dit...

Mmmm....aquí li he vist certa essència apocalíptica rollo Ian Banks,jeje...recordant-me, en part, aquell magnífic conte teu de les calaveres....
Per cert, hi ha algun element metafòric ho tot és a "sac pac"?;P

Poeta per un dia ha dit...

Com ja vam dir, Antz, la metàfora li posa cadascú... Ara, el globus taronja vaig quedar força distret de trobar-lo, ahir mateix a la nit, al DesEncuentros... ¿?¿

meine_ruin: gracias por ir pasando por aquí!

rai: es fa el que es pot, com sempre...

Besitus als tres!

novesflors ha dit...

M'agrada.

ariannaincnossos ha dit...

una metàfora o una al·legoria, potser sobre la fi del món i sobre com ens la pendrien
té un punt d'apocalíptic, però la manera de narrar, gens dramàtica, no fa caure en falsos sentimentalismes i atorga perspectiva als lectors
la veritat és que vénen ganes de llegir més coses sobre el mateix tema, seria possible??

Antitot ha dit...

Tens raó arianna, en un aspecte que mai havia destacat del Poeta: malgrat els seus escrits destilin una sensibilitat molt emocional, molts pocs cops acostuma a caure en la sensibleria o sentimentalismes, malgrat que al Mestre li agradin pelis com Once,jeje...

Finot eh Desencuentros Poeta??Ideal per a tu....;P

Poeta per un dia ha dit...

I la pregunta seria: qui us imagineu que és el personatge que parla? pot ser un àngel exterminador, com s'inteix de la il·lustració? pot se un personatge anònim que s'ho mira tot des de la certa distància de l'estat de xoc, o de l'acceptació de la derrota? Es per això que ho narra tot com si tan li fes tot plegat? A veure si en fem una segona part, Arianna.... Però m'agrada una cosa oberta, és com agafar una història, retallar-ne un parell o tres de dotzenes de fotogrames del mig i empastifar-los a la pàgina de vidre... el que venia abans i el que vindrà després es deixa a la imaginació de qui ho llegeixi..... Antz, pesadet amb l'Once... ;p

ariannaincnossos ha dit...

antitot,
això de Once sí que és una gran sorpresa, però alguns éssers humans són polièdrics, sortosament per a la resta

poeta,
no demanava exactament una continuació, sinó més literatura apocalíptica...

digue'm ariadna ha dit...

... Per mi les històries obertes, aquelles on el lector pot surar entre les paraules que creen atmosferes i situacions, són les que acaben fent, d'alguna manera, que el relat prengui aquella connotació personal, aquella empremta estranya que queda en la memòria, aquell regust que et sorpren en tornar-lo a llegir i descobrir matisos que s'havien ocultat en el primer tast, aquell passar i descobrir que una veu, que creies coneguda, et sorprèn amb una cançó totalment diferent, simplement perquè ja és de nit...

El tacte de les paraules ha dit...

Bon escrit.
Una passejada en tots els sentits

Poeta per un dia ha dit...

Ariannaincnossos, no passis ànsia que sovint m'agrada escriure coses apocalíptiques, és una dels meus temes, on em sento més còmode... De ben segur que n'hi haurà més.

Ariadna, una història oberta és la que convida al lector a entrar. Una història tancada, com a molt, et permet mirar-la des de fora.

Tacte de paraules, sempre és bo caminar, encara que no sàpiguis on et portaran els teus peus... ;p

Petonets!