divendres, d’abril 11, 2008

Il·lusió


Voldria començar a escriure pel final de la història, just després del “i foren feliços per sempre més” i moure’m cap endavant, ensopegant amb cada petita escena dramàtica, subratllant amb cura una mirada compartida, deixant a l’entrellum, potser, un petó espiat d’amagatotis, posant una llambregada de misteri a com es van conèixer, qui va parlar primer i quines paraules foren les que trencaren el desencís i engendraren l’embruix. Voldria poder escriure un conte amb moltes elles, i eles geminades, amb moltes paraules boniques, com ara besllumada, o xiuxiuejar, o difuminades, o enjogassats, amb una cadència melodiosa, una mica lànguida, que acompanyés la lletra en una trajectòria sinuosa pels prats verds del somriure gramatical, semàntic i fonètic. Voldria pintar imatges amb ales a les pàgines, i ulls meravellats, i cabells rinxolats, blanquíssims, i cors que no es trenquin de forma atzarosa, sinó només quan sigui necessari per la coherència de la història. Voldria escapar-me del vidre, desballestar la valència dels electrons, desllorigar l’eix de rotació que arrela la introducció, nus i desenllaç a la manca d’originalitat, foragitar la consciència del coneixement que és l’inconscient el qui escriu, i que ho fa amb l’altra mà i amb els ulls envelats. Voldria poder-me endur una engruna de la vostra ànima, revendre-la al dimoni, o bescanviar-la per un got d’absenta, o un ram de violetes, tornar-vos-la a la matinada, mig beguda i amb una nova capa de pintura a sobre, potser amb la roba tenyida d’estrelles. Voldria trobar-me una làmpada amb un geni dins i descobrir com, aleshores, no li demanaria res de tot això.

5 comentaris:

novesflors ha dit...

No et caldria demanar al geni res de tot això perquè això ja ho tens. Tots els "voldria" que exposes ja els tens, els has creat mentre escrivies el post, ens els has mostrat i, embadalits, els hem llegit. Els teus "voldria" han esdevingut paraules. I, et diré un secret, jo sempre m'he imaginat la gramàtica de color verd, però un verd... com dir?, com el que tenen les carxofes o les penques...
Un post molt bonic, el teu.

Antitot ha dit...

Un altre cop el tema dels desitjos, amic Poeta...pq com deiem, tant de bo fossin aquests els desitjos que un desitja i no els quin autènticament portem a dins i resten tapats per capes i capes de paraules, imatges, sons i tota mena de cuirasses humanes...
I el que no voldries, ens ho podries dir?

Anònim ha dit...

Felicitats per l'escrit i pel bloc, de debó només ets poeta per un dia?!
Aina

Poeta per un dia ha dit...

Gràcies a tots tres pels vostres comentaris... Aina, benvinguda al blog... sí, sóc poeta per un dia, a estones mortes, quan tot em cau a sobre o quan el cel és ben blau... confio que continuiïs visitant aquest indret de dispersió cromàtica...

Petonets als tres!

ariannaincnossos ha dit...

poeta,
no hi ha qui es cregui que es pugui ser poeta per només un dia, la poesia no entèn d'horaris ni de dies en el calendari (parafresant el bolero), i pots enganyar-te tu mateix i enganyar els altres, però la Poesia (així, en majúscules) té molt clar qui ets i què fas i no podràs escapar dels seus designis
Felicitats pel bloc, ha estat el meu descubriment del mes!