La tomba de l'àngel

Just per darrera de l’església queda un petit cementiri, envoltat d’una paret de pedra de poc més de mig metre d’alçada, on creixen no més d’onze làpides i creus velles de ferro forjat. Algunes de les tombes encara reben una visita ara i adés, un fill, un amic, una esposa que acarona amb ulls plorosos un ramet de flors silvestres abans de deixar-les sobre l’herba. Després, un grapat de papallones de colors diversos descriuran cercles i hipèrboles entremig de les flors, s’enlairaran cap el cel en trajectòries que les portaran molt lluny del petit cementiri, guiades per les lleugeres oscil·lacions magnètiques de la terra.

Algunes de les làpides són molt i molt antigues, tant que els noms que portaven escrits ja s’han esborrat amb la pluja i el sol i el gel i ja no hi ha mai ningú, ni els més vells del poble, que recordi qui reposa sota l’herba. Algunes deixen intuir dos noms, possiblement uns esposos o uns germans, morts de febre de molt petitons. Altres, perseguint el relleu amb la punta dels dits, descobreixen un sol nom amagat darrera els líquens tornassolats que cobreixen la pedra.

Una de les làpides no porta cap nom, ni deixa entreveure cap pista que mai n’hi hagi hagut cap. És una làpida rectangular de pedra negra, acabada amb un bust completament erosionat per les inclemències meteorològiques però que, a través d’un cert exercici d’imaginació, podria semblar el d’un àngel.

Al poble coneixen aquella tomba com la tomba de l’àngel. Molts creuen que, efectivament, hi ha un àngel enterrat sota l’herba. Expliquen la història d’un àngel de cabells rinxolats, preciós com la nit de primavera curulla d’estels, amb unes ales que, obertes de bat a bat, podien abraçar el món i esmicolar tota tristesa, tota desesperació, tota por, tota crueltat, amb uns ulls clars com l’aigua més cristal·lina, desproveïts de qualsevol indici de maldat. Un àngel que baixà del paradís i s’enamorà d’una noia del poble mentre l’observà collint mores i maduixes, estenent la roba que la mare havia rentat, escridassant els ànecs i les gallines que s’escapaven del tancat. Diuen que l’àngel es tallà les ales per no haver de tornar cap el cel. Diuen que renuncià a la mortalitat i que els seus ulls es pintaren d’una pinzellada d’humanitat i, com que era molt savi, s’entristiren una mica.

Les persones del poble que conten la història de la tomba de l’àngel no saben si la noia també s’enamorà d’ell o si fou un amor no correspost. Desconeixen si sota l’herba hi ha un o dos jocs d’ossos, no saben qui manà esculpir aquell bust que el temps ha desfet, han oblidat part de la història, la menys important, la menys màgica. De fet, alguns sospiten que ni tant sols fou un àngel sinó un xicot d’un poble veí.

Les violetes creixen tot l’any a la tomba de l’àngel i el seu color atrau papallones blanques que després s’enlairen cap el cel, amunt, amunt, fins que es perden de vista entre núvols que semblen ales de cotó fluix.

Children's Story

Una història trista llegida pel Tom Waits. L'original és de Georg Büchner i vindria a ser una espècie de conte per explicar a un nen petit abans d'anar a dormir (si volem assegurar-li una nit plena de malsons i un trauma infantil que li perduri al llarg de la vida i que li impedexi mirar mai el cel de nit)



Once upon a time there was a poor child,
with no father and no mother
And everything was dead
And no one was left in the whole world
Everything was dead
And the child went on search, day and night
And since nobody was left on the earth,
he wanted to go up into the heavens
And the moon was looking at him so friendly
And when he finally got to the moon,
the moon was a piece of rotten wood
And then he went to the sun
And when he got there, the sun was a wilted sunflower
And when he got to the stars, they were little golden flies.
Stuck up there, like the shrike sticks 'em on a blackthorn
And when he wanted to go back, down to earth,
the earth was an overturned piss pot
And he was all alone, and he sat down and he cried
And he is there till this day
All alone...
Okay, there's your story!
Night-night!

Evolució

Com que l’herba creix més ufanosa i no veu els predadors, el mico es posa dret i esdevé home. Canvien els hàbits alimentaris i la mandíbula es fa petita, donant espai al cervell. En 20.000 anys es passa del foc a la bombeta; en 100 de la bombeta al làser. L’home llegeix els seus cromosomes i, després, aprèn a modificar-los, s’esculpeix generació a generació, es cancel·la malalties i s’augmenta la intel·ligència. La llei de Moore diu que cada 2 anys es duplica la velocitat de processament electrònic i l’home ho aprofita per a substituir cada òrgan per una peça de plàstic o de metall amb un circuït integrat, allargant la vida fins als 200 anys. Carrega a internet cada olor, cada imatge, cada so, cada tacte que ha experimentat mai, cada anhel, cada memòria, cada coneixement, i ho emmagatzema tot a servidors de molts yottabytes. Quan el seu cos orgànic desapareix, continua vivint a la xarxa, compartint i barrejant la seva informació amb la dels altres fins que es difumina la seva individualitat. No li cal construir naus per a viatjar a altres planetes o galàxies, en té prou a enviar una senyal formada per uns i zeros, energia en estat pur que s’amplifica amb la llum dels estels, que interfereix amb els uns i els zeros de les altres civilitzacions. Els forats negres només allarguen la longitud d’ona, no esborren informació: l’home domina l’espai i el temps. Quan l’univers s’acaba, ja ha saltat a universos paral·lels, ja viatja per dimensions elevades, ja no li cal recordar els seus orígens i ja no li cal, mai més, sentir-se sol.

Gaia

Imaginem-nos un món amb tulipes blanques i tulipes negres. Les tulipes blanques reflecteixen la llum solar i la tornen a l’atmosfera, impedeixen que el planeta s’escalfi. Les negres absorbeixen els rajos del sol i fan augmentar la temperatura global del món. Les tulipes blanques creixen més aferrissadament quan fa calor, per tant, a mesura que augmenta la temperatura del planeta els prats de tulipes blanques es fan més nombrosos, creixen més ufanosos, el món es pinta de blanc. La reflexió de rajos solars creix exponencialment i la temperatura disminueix, el que dóna peu a un floriment massiu de tulipes negres, que prefereixen la fresca. Hi ha una oscil·lació en blanc i negre, una respiració global del món. Llavors l’home baixa de l’arbre, crema els camps de tulipes blanques i hi planta gasolineres.

Símptomes

Benvolgudes lectores i benvolguts lectors:

Avui m'he llevat amb mal de panxa, mal de cap, mareig, dolor a les extremitats i articulacions, i he pensat: "Per fi les vacances es posen interessants". M'he anat arrossegant tot el dia per casa fins a decidir-me a emprendre la baixada fins l'avern, lloc on tinc disposat l'ordinador. Ara sóc baix, la pujada ja serà una altra història.

He cregut convenient escriure un nou post, en cas que sigui el darrer, per tal què, més endavant, si el silenci del traspàs s'apodera de mi, no cregueu que són un maleducat (que també). Us convido a deixar-me un epitafi als comentaris.

No sé si aniré cap amunt o cap avall. Intueixo que el descens d'avui a la tarda només ha fet que començar i que, pels meus actes, no mereixo res més que el foc etern (i redemptor), ran de costelles. Faré mans i mànigues per parlar bé de tots vosaltres (especialment de l'Antz, que és qui més malifetes ha fet i fa), en cas que en un futur també us toqui trobar-vos amb l'àngel caigut de les banyes vermelles.

Mentrestant, em solidaritzo amb la RL i tampoc no poso cap imatge. De fet, no he trobat res de prou definitori del meu estat físico-mental, excepte alguna imatge extreta d'alguns dels episodis més foscos d'X-files.

Sense cap altre particular, doncs, me'n torno al del·liri (sí, també sembla que tinc una mica de febre però no acostumo a mesurar-la mai, em fixo, per a quantificar-la, en la complexitat de colors i formes de les al·lucinacions que m'assetgen).

La Felicitat

Una vegada un amic em va dir que tota persona curiosa ha de portar una bossa de plàstic a la butxaca per a ficar-hi les coses que es trobi. Jo n’hi he portat una des de que tinc ús de raó (cap allà als trenta anys). Avui m’he trobat la felicitat, i he provat de ficar-la a la bossa, però no m’hi ha cabut.

Si aquesta fos una narració convencional, en aquests moments, just després del paràgraf introductori en el que es pretén de captar l’atenció del lector, hauria de descriure amb detall i cura com és la bossa que porto a la butxaca i quina mena de coses hi he anat entaforant des de què vaig adquirir aquella condició d’ésser racional, superada de llarg la trentena. Només us diré, però, que la bossa és blanca i quan me la vaig trobar, a la vorera de sota un edifici molt alt, ja hi havia l’únic objecte que encara avui arrossego: un pardal mort, amb ullets negres enfonsats a la closca i plomes iridescents, irregulars, estarrufades i seques. Ja veieu,... tinc ben poca cosa a explicar-vos d’extraordinari.

La felicitat té forma cònica, potser una mica piramidal, amb les vores rugoses per a evitar que rellisqui. És de color estrany, amb reflexos daurats i filigranes pintades que recorden les figures d’un pessebre dibuixat per un daltonià. No pesa pas gaire (ho he comprovat quan l’he aixecada del terra amb una sola mà) i per dins és buida, (encara que reconec que seria força difícil que no fos buida, a fora). Quan l’he moguda he sentit el soroll de campanes i, tombant-la una mica, he vist que duia un batall. Li penjava del vèrtex com si es tractés d’un objecte una mica sinistre, ocult, disposat a caure d’imprevist a l’espatlla d’un ignorant, una nit fosca i tenebrosa d’hivern glaçat.

La felicitat és, doncs, una campana.

Quan me l’he trobada, aquest matí a primera hora, mentre caminava per treure’m la son de les orelles i dels ulls, la felicitat era xica, no més voluminosa que un estoig ple de bolígrafs, de llapis de colors i de maquinetes de fer punta verdes de plàstic esqueixat. Insinuava un cordillet enganxat a una anella a la punta. Si hagués estat un pensament més petita fins i tot s’hauria pogut penjar del coll com qui porta una creu de Caravaca o un ull d’Horus.

L’he reconeguda immediatament. No costa gaire de reconèixer un objecte ancestral que ha estat cobdiciat durant generacions i generacions, envejat fins a la mort, elogiat a la poesia, a la pintura, a l’art d’artistes artesans. Estava al bell mig del camí, entre els còdols que trenquen la llisor de la pujada, prop d’un marge curull d’esbarzers, d’arços i d’argelagues. Lluïa una mica, però no massa: hauria pogut passar i no veure-la, hauria pogut continuar pujant costa amunt, ensopegant amb les branques caigudes, traspuant suor, amb l’esquena gairebé paral·lela al terra, i no l’hauria trobada.

No ha estat així, però, i quan l’he vista el cor se m’ha omplert de joia. Immediatament, de manera imperceptible, amb els moviments compassats dels batecs, la figura cònica ha anat creixent, ha anat adquirint pes i consistència. No m’ha calgut badar la bossa de plàstic per a comprovar que no hi cabria pas. No m’ha calgut ni tan sols acomiadar-me del pobre pardal sec i momificat per tal de fer-li lloc. La felicitat era tan grossa, ara, com jo mateix, tan alta com el marge ple d’argelagues, tan pesant com el desencís que tenyia el cel de roig. El batall repicava amb tons que feien tremolar el mon i la vida, que obrien boques per on sortien gemecs esgarrifats.

La pujada era cada vegada més cantelluda, l’arena sota els peus em robava la seguretat de cada passa i jugava a fer-me caure. Cada vegada estava més cansat. Darrera meu, la felicitat es tornava a fer petita, aviat seria tan minúscula que podria penjar-se del coll amb el cordillet que duia enganxat d’una anella a la punta. Aviat potser, fins i tot, arribaria a desaparèixer, es tornaria invisible per a qualsevol que la busqués i només l’atzar li donaria una esgarrapada d’existència.