divendres, de setembre 14, 2007

Hivern

La tardor arrossega l'estiu com aquell nen que, ben arrapat a les faldilles de la seva mare, tiba per apropar-la una mica més a l'aparador i ensenyar-li el cotxe vermell i blanc, extremadament aerodinàmic, que reposa darrera mig centímetre de vidre, el mateix que demanarà als reis. La tardor l'arrossega, i l'estiu cedeix, com l'amant que, després de moltes setmanes, o mesos, d'estira i arronsa i de paraules boniques i d'ampolles de vi compartides, ens acompanya fins el llit, encara que només sigui per desitjar-nos boranit i tancar-nos la llum mentre ens adormim mirant-la o mirant-lo. La tardor pinta de blaus els ulls dels que miren les fulles grogues dels arbres, de verds els que espien fugir les orenetes negres, de marrons els que passen els dits per sobre la primera gebrada blanca de l'any, els que saben que, malgrat que l'any ja n'ha vist moltes, de gebrades, aquella és com si fos la primera. La tardor para la traveta a l'estiu i el fa caure, com cauen les gotes esfèriques dels que observen com flueix el temps des de l'esglai de saber que mai més tornarà aquell minut que tot just estan vivint, per molt preciós que sigui, o per molt terrible. La tardor s'enfila per les costelles i s'adhereix al cor, el fa bategar més lentament, com si tingués ganes d'aturar-lo. Mentrestant, mica a mica, amb la letàrgia del fred, l'hivern congela els peus a la vida i tot es pinta de tornassol, com la nit plena d'estels perennes, d'aquells que, com que no cauen, tampoc no concedeixen cap desig.

7 comentaris:

Antitot ha dit...

M'ha agradat aquest doble joc tardor de contingut, hivern de títol... Ai mestre Poeta, ets un antropomorfista recalcitrant!!

Poeta per un dia ha dit...

Sempre que puc intento camuflar-me dins mi mateix i parlar usant només les consonants sonores i les alveolars guturals de l'antic llenguatge copta. I és que, si arriba la tardor, l'hivern espia per l'escletxa de la porta i, quan sortim a espiar les fulles mortes dels arbres, bocabadats amb la seva bellesa, l'hivern aprofita i se'ns fica a la butxaca!! La fredor dels ossos sí que esdevé, llavors, recalcitrant!!

Petonets Antz!!

Marta ha dit...

Hola, no sé què dir, només que m'ha agradat molt aquest relat,... els canvis de color que porta la tardor, el fred que s'atansa... Tot i que l'hivern té coses que no m'agraden (com és ara que es fa fosc molt d'hora, o el fred que fa que la factura del gas pugi una bestiesa), reconec que m'agraden els canvis d'estacions. Gaudir dels contrastos, passar de la calor al fred... Crec que viure en llocs on tot l'any fes la mateixa temperatura seria molt monòton.

Petonets

Auryn ha dit...

Increible aquesta habilitat per ajuntar paraules que per si soles no diuen res de l'altremón i formar frases que et fan veure i viure les imatges descrites.
Suposo que ha quedat clar que m'ha agradat, no?

Petonets!!!!

rai ha dit...

Un temps introspectiu, a diferència de les altres estacions, que et fa retrobar amb tu mateix una altra vegada i potser per això no m'agrada gens. El relat molt bo. Salut company i ... a les barricades! ;)

Poeta per un dia ha dit...

Bones Rai,... les barricades són les que posem a la porta de casa teva amb els elements del mobiliari urbà, a altes hores de la nit,...;P Totes les estacions tenen alguna cosa i això que expliques d'aquesta és ben cert, pel que, realment, pot resultar una època perillosa.

Marta, Auryn, ja sabeu que vaig fent malabarismes amb el diccionari fins a trobar una combinació que resulti adient al que voldria poder expressar. Sovint em faig un bon embolic amb aquesta tècnica de sapastre.

Petonets a totes i a tu també, Rai!!

La dama que sospira ha dit...

Ostras!!! quina forma més poetica de dir que s'ha acabat la bonança que ens produeix l'estiu. A mi la tardor m'agrada, pero la perdua de llum m'afecta. Reconec, però que els colors són unics i espectaculars sobretot pels que tenim la sort de viure a la muntanya prop dels boscos. Deu meu!! queda un any perque torni a arrivar l'estiu!!!!