M’esfilagarso en un obrir i tancar d’ulls, em trenco a bocins tan petits que costaria de reunir-los tots i omplir-ne una galleda. Em desfaig en un núvol de fang evaporat, àtoms i molècules, ribosomes, reticles endoplasmàtics, mitocòndries i un parell o tres de filaments d’àcid nucleic, a tot estirar un peu de cromosoma mal contat. El so és del xerric de la fusta d’un arbre prim i llarg esquerdant-se en un bosc obscur, negra nit, sota la força sobtada d’un cop de vent. Un so que t’entra dins i que recordes anys i panys, com el so de la mola perforant una càries; també la fragància asèptica, entre llimona, pi i mar, de la sala d’espera.
Em trenco, doncs, i cada petit fragment és enregistrat a la base de dades, així com la seva posició relativa envers cada altre petit fragment, en coordenades x, y i z i també en temps. Durant un instant sóc jo, després, possiblement, no sigui res. La consciència també s’estavella en el remolí d’encenalls en què m’he convertit, s’arrela un instant al pensament, un segon de lluentor infinita, de por a la profunditat del cervell rèptil, i silenci. Curiosament, el coneixement de la pròpia existència, l’AW (els primers papers publicats encara l’anomenaven com cal: awareness), no és el darrer que es perd. Hi ha sensacions molt més tossudes, molt més obtuses, molt més internes, l’ànima, potser, la vis viva.
La tirallonga d’uns i zeros, de flashos làser perfectament col·limat, s’enlaira per l’espiral galàctica, perpendicularment al pla de rotació. L’objectiu és molt més lluny, cal mesurar-lo en desenes de milers d’anys llum. Els uns i els zeros, viatjant relativísticament, tenen tot el temps del món.
El receptor entortolligarà les petites senyals lluminoses i n’escriurà cadenes de carboni, amb uns pocs oxígens, nitrògens i ferros per donar-li flaire a humanitat. Disposarà cada àtom al lloc preestablert, llegirà cada minúscula interrelació i, poc més d’unes setmanes dins d’una pel·lícula líquida extremadament viscosa, obriré els ulls. Recordaré el xerric de l’escorça esquinçada de l’arbre solitari, l’olor a llimona, a pi, a mar, la trencadissa. I després, quan menys preparat estigui, recordaré els acomiadaments, les llàgrimes als ulls, la suor freda a les mans, i alçaré els ulls cap el cel, cap aquella teranyina que ni tan sols pot resoldre’s en una galàxia, i somiaré que els uns i els zeros et porten a tu.
Em trenco, doncs, i cada petit fragment és enregistrat a la base de dades, així com la seva posició relativa envers cada altre petit fragment, en coordenades x, y i z i també en temps. Durant un instant sóc jo, després, possiblement, no sigui res. La consciència també s’estavella en el remolí d’encenalls en què m’he convertit, s’arrela un instant al pensament, un segon de lluentor infinita, de por a la profunditat del cervell rèptil, i silenci. Curiosament, el coneixement de la pròpia existència, l’AW (els primers papers publicats encara l’anomenaven com cal: awareness), no és el darrer que es perd. Hi ha sensacions molt més tossudes, molt més obtuses, molt més internes, l’ànima, potser, la vis viva.
La tirallonga d’uns i zeros, de flashos làser perfectament col·limat, s’enlaira per l’espiral galàctica, perpendicularment al pla de rotació. L’objectiu és molt més lluny, cal mesurar-lo en desenes de milers d’anys llum. Els uns i els zeros, viatjant relativísticament, tenen tot el temps del món.
El receptor entortolligarà les petites senyals lluminoses i n’escriurà cadenes de carboni, amb uns pocs oxígens, nitrògens i ferros per donar-li flaire a humanitat. Disposarà cada àtom al lloc preestablert, llegirà cada minúscula interrelació i, poc més d’unes setmanes dins d’una pel·lícula líquida extremadament viscosa, obriré els ulls. Recordaré el xerric de l’escorça esquinçada de l’arbre solitari, l’olor a llimona, a pi, a mar, la trencadissa. I després, quan menys preparat estigui, recordaré els acomiadaments, les llàgrimes als ulls, la suor freda a les mans, i alçaré els ulls cap el cel, cap aquella teranyina que ni tan sols pot resoldre’s en una galàxia, i somiaré que els uns i els zeros et porten a tu.
2 comentaris:
... La trencadissa i explosió de fragments adimensionals de totes les fissures plenes d'aquella pols còsmica originària del primer moment, quedaran dissociades en una gamma de grisos resultants de les petites proporcions combinades de blanc i negre...
I on aniries si existís aquest transportador de matèria?
Una abraçada!!!
Publica un comentari a l'entrada