Antull

Llenço totes les paraules a terra i la trencadissa de vocals i de consonants fa ressonar els armaris de cuina, pots i cassoles frissosos d’estavellar-se a les rajoles, plats i copes xerricant per solidaritat en un esbart de ceràmica i de cristall que no desitja res més que esmicolar-se de forma tan precisa que encara d’aquí a molts anys n’apareguin petits fragments sota la nevera. Hi passo l’escombra, i després la pala de plàstic blau. Em disposo a abocar-les al cubell de les escombraries però, al darrer moment, obro la finestra i espolso la pala cap enfora, cap el buit. El vent s’enduu combinacions de fonètica impossible, paraules que encara no han nascut, que potser significaran un aparell electrònic, o una tècnica quirúrgica, o una nova espècie d’insecte. Veig com les esses s’entortolliguen al cable blanc de l’antena del televisor del veí de sota, que penja a la façana, com les emes enceten un vol erràtic que les porta a impactar contra els vidres de l’hospital que hi ha davant. Les vocals pesen més, i cauen verticalment cap el carrer, arrosseguen algunes consonants, s’esqueixen als parabrises dels cotxes aparcats, rodolen per la vorera i, algunes, espeteguen sota els peus dels vianants. Un home m’ha vist com llençava alguna cosa finestra avall i s’aparta cap a la vorera contrària, creuant el carrer sense vigilar els cotxes, espiant-me amb mala cara. Tinc el temps just per veure com un parell de vocals i tres consonants es fan fonedisses dins la butxaca de la seva camisa. Confio que sàpiga aprofitar-les molt millor que no pas jo.