dilluns, de març 16, 2009

Albergínies


Sota la filera d’albergínies, a l’hort, corre un petit rierol que, quan la nit és freda, trenca silenciosament la seva aigua en breus cristalls que s’adhereixen als branquillons secs i als records. Les albergínies, d’un negre lluent, vellutat, oscil·len com un pèndol, delimiten a passos curts la fluïdesa del temps.

Algunes tiges, verdes i elàstiques, formen els arcs de ponts impossibles sobre el rierol. A l’extrem d’aquests ponts, les albergínies, amb el seu moviment, imprimeixen perfectes semiesferes a la terra humida, clots que, quan superen una profunditat crítica, comencen a omplir-se d’aigua, engendrant llacs minúsculs on l’aigua pot descansar abans de seguir el seu curs. És un repòs sobtat, però, donat que els culs molls de les albergínies continuen impactant a l’aigua, al centre perfecte del cràter, i perfilen tsunamis circulars de gran bellesa.

Una barqueta de veles amples navega per aquell rierol. Homes amb camisa blanca i barret seuen a coberta, conversen amb dones de mirada intensa. Altres recolzen els braços a la barana, fumen pausadament, contemplen la vegetació de la riba, saluden amb el barret els nens que es gronxen, penjats als cistells que envolten, com una corona, algunes albergínies. Des de la barqueta poden sentir-se les rialles dels nens, intensificades quan els més agosarats, jugant amb les cordes, es deixen anar per la paret de la seva albergínia la distància justa com per mullar-se els peus i esquitxar-se la roba cada vegada que l’albergínia repica a la superfície de l’aigua.

El sol és intens, i els homes s’arremanguen les mànigues de la camisa. Algunes dones porten ombrel·les blanques, amb bonics estampats plens de flors. El vent omple les veles, però la barqueta es mou molt lentament, sembla que passi una eternitat entre un pont i un altre, l’ombra de les tiges, creuant de proa a popa, persegueix els passos dels cambrers que, ara i adés, ofereixen còctels i copes de cava als passatgers.

Enfilades a la corba vermella dels tomàquets, grups de noies descalces ballen, agafades de la mà, en rotllanes acuradament concèntriques. Els cal molt equilibri per seguir el ritme complicat de la música. La seva cara és il·luminada de somriures.

4 comentaris:

Ditte ha dit...

M'ha agradat molt descobrir la vida real d'albergínies, sentir les rialles i veure la barqueta ple de gent noble.

Molt poètiques les descripcions!

espi show ha dit...

quin text més extany però divertit!
m'ha agradat molt!
està molt currat la forma de descriure les coses, ls accions, i sobretot el que m'agrada molt és la forma d'escriure.

Anònim ha dit...

espi show:
com m'he repetit en l'anterior comentari, el que volia dir és que m'enamora la forma de contar les coses que tens, l'estil tan personal d'escriure, molt bon text aquest de les alberginies!
espere haver-me explicat millor ara!
per cert he actualizat al meu blog en valencià(o català, per a mi és el mateix) que és la meua llengua materna..;)

espi show ha dit...

passa't pel meu blog, PER FAVOR!
tens una sorpreseta esperan-te!
=D
enhorabona!;)