dimecres, de juliol 08, 2009

El vol de l'àngel

“On vas?”, va preguntar la mare mentre tallava carbassó en juliana per començar a preparar el sopar.

“Al terrat. He somiat que volava”, va respondre la nena i, sense esperar resposta, corregué escales amunt, esperitada, amb el vestidet blanc de flors grogues, vermelles i blaves descrivint fragments d’arc, amb minuciosa precisió, a la paret de guix.

La mare va continuar feinejant per la cuina, cantant fluixet la cançó que més li agradava de ballar les nits de revetlla. Ben aviat, però, les paraules de la nena van desplegar-se davant dels seus ulls amb tot el seu terrible significat, com la cua llampant del gall d’indi. Llavors tot foren corredisses.

La nena no era al terrat, i la mare s’abocà a la barana i mirà cap a l’empedrat de l’era, molt avall. Per un moment li semblà veure el cos inert de la seva filla, però només es tractava d’un curiós joc de llums i d’ombres. On era la nena, doncs?

Girant-se en rodó la veié enfilada a la part més alta de la teulada, subjectant-se amb una mà al parallamps, els cabells i les flors grogues, vermelles i blaves del vestidet voleiant en totes direccions. El vent li feia plorar una mica els ulls, però reia, enjogassada, i tremolava tota ella de felicitat en el seu fràgil equilibri.

La mare no hauria pogut fer-hi res encara que hagués volgut. Si s’hagués enfilat a la teulada haurien caigut les dues a l’abisme. Per molt fort que hagués cridat, no hi havia ningú per ajudar-la.

Tampoc hauria tingut temps de fer-hi res. La nena es deixà anar del parallamps i romangué un instant immòbil, com si el temps mateix s’hagués aturat. Després caigué, i la mare xisclà i es posà les mans a la cara i es premé les parpelles amb força, com si negant la realitat aquesta deixés d’existir.

Les rialles de la nena li feren obrir els ulls. Volava per sobre del paller, molt amunt, amb els braços ben oberts, i les flors grogues, vermelles i blaves pintaven el cel de colors.

4 comentaris:

elur ha dit...

no passa gaire sovint de que els somnis es facin realitat... o potser només és qüestió de creure-hi...

novesflors ha dit...

M'has deixat el cor en un puny.

Ditte ha dit...

La nena és valenta, sap com viure el somni.
El somni és altruista, sap com pintar el cel de colors.
- una historia bonica!

Frannia ha dit...

Buf, quin impacte! M'has provocat un calfred! I després una onada d'emoció. Quasi plor, Poeta...