dimecres, de novembre 25, 2009

Tard'or


El cel és del color d’una poma al forn, gairebé malaltís, com si poguessis punxar-lo amb un ganivet per veure si està tou per dins. És tardor, una tardor de veritat, de les que només se’n troba una cada cinc o sis anys i encara gràcies, de les que et fan tombar el cap, quan les veus pel carrer, com una noia bonica d’ulls tristos, humits, uns ulls que saps que acaben de plorar, encara que ella vulgui dissimular-ho amb un lleu somriure de llavis tremolosos.

La ciutat és deserta i els arbres ho noten. Plouen fulles en silenci, amb recança, amb ganes de demanar perdó. Plou records i el vent se’ls emporta fins l’oblit que s’obre a peu de quitrà. Plou llum lànguida que ho pinta tot de blanc i negre, no té pas forces per més, sembla que no hagi esmorzat.

Camino amb les mans a les butxaques, fent voltar fulles amb els peus. Rumio el final d’una història però m’adono que és el principi el que em falla, m’he oblidat de posar-hi adjectius. A la paradeta de castanyes i moniatos, al final del passeig, també en venen, i n’hi compro mitja dotzena, no en necessito pas més. Me’ls emboliquen amb paper de diari i noto com desprenen una agradable escalforeta. Quan arribi a casa els faré servir per acabar la història, o per començar-la, confio que no s’hagin refredat. Mentrestant, però, m’escalfen les mans i, caminant, m’endinso a la tardor com un explorador a la jungla amazònica. El cel vol posar-se a plorar i no sap si fer-ho de tristesa o d’alegria.

10 comentaris:

novesflors ha dit...

Segurament d'alegria tot esperant la història que aviat escriuràs :)

elur ha dit...

i on dius que és aquesta tardor? sabia que l'enyorava, però després de llegir-te m'adono que l'enyoro molt més!
'Plou'... sóna tan bé!

Jesús M. Tibau ha dit...

m'encanta això de la tard'or i, si no et sap greu, ho utilitzaré per a les meves desdefinicions

Antitot ha dit...

Marc incomporable el que has descrit per totes aquelles ànimes grises que poblen l'existència humana...

viu i llegeix ha dit...

m'ha agradat tant com la tardor

virginia ha dit...

... la poma al forn és gairebé més tentadora que quan esta penjada a l'arbre... no necessita l'empenta de la serp, no creus?

Poeta per un dia ha dit...

Novesflors: malauradament la història era un complement directe imaginari ... o era el mateix subjecte del relat ... qui sap? Però segur que n'hi ha alguna encara per escriure, amb o sense adjectius...

Elur: un petit homenatge a una tardor que aquest any sembla que ens han robat...

Jesús: fes-ne bon ús a les des-definicions ...

Anti: poblem,... has de posar-ho en primera persona del plural ... tothom té una part d'ànima grisa, no creus?

Viu i Llegeix: gentils paraules ;P

Virginia: mmm... la poma al forn no necessita la serp... bona reflexió... Per això al paradís terrenal no hi havia forns, hauria estat massa fàcil...

Frannia ha dit...

Jo també enyoro aquest daurat de la tardor, aquesta calentoreta a les mans, aquestes pomes al forn i aquesta possibilitat d'escriure històries senceres, amb principi i amb final.

Baraula ha dit...

Si el cel es fa poma al forn, en voldré un tall; i si plou, que l'alegria ens esquitxi a tots. Una fotografia i un pots molt bonics.

NoName ha dit...

M'agrada la foto.