El vol de la papallona

Imagina’t, estimada, una papallona que vola erràticament, dibuixa un parell d’arabescos de groc sobre cel blau i, com una fulla seca de tardor, cau lentament, ales plegades en un darrer batec, sobre l’herba acabada de tallar, fresca i neta, d’un petit jardí. Imagina que un nen l’ha vist, i ràpidament s’hi acosta, amb dits tremolosos, l’agafa i se la posa al palmell de la mà, hi acosta molt la cara per veure-la ben de prop. El nen la toca amb la punta del dit, li segueix les ales, impregnant-se la pell de partícules d’arena groga que semblen polsim d’or. Imagina que, de sobte, potser esglaiant el nen, que fa un breu crit de sorpresa, una rialla de pura felicitat, la papallona, reviscolada, obre les ales i es torna a posar a volar, dóna dos tombs al voltant del nen i, molt fràgilment, s’enfila de nou per pintar de groc el cel. El nen la segueix amb la mirada, corre amb els peus descalços sobre l’herba fins que arriba a la vora del jardí, just per observar com la papallona es perd per entremig dels arbres del bosquet fosc i amarg que hi ha més enllà de la tanca, a l’altre costat del caminet.

La nostra relació, estimada, és com el vol d’aquella papallona.