dissabte, de març 17, 2012

Serendipity



Ningú no s’esperava que, a la seva edat, sense conèixer-se-li parella estable ni poder-la considerar una persona de romanços atrafegats i no vinculants, ens anunciés que estava embarassada de cinc mesos i que fins i tot ja tenia pensat com es diria la nena: Serendipity. Estàvem asseguts en rotllana, amanyagant gots d’orxata i copes de gelat de menta amb xocolata, una nit d’estiu com totes les nits d’estiu, parant la fresca sota plataners carregats de pardals ajocats. La seva millor amiga s’ennuegà i li peixérem aigua a glops petits, com un pollet. El Josep, l’etern solter, un home de nas prominent i ulls del color de la mel que tothom sabia que romandria eternament enamorat d’ella però que mai gosaria dir-li, si bé ella ja ho sabia, és clar, parà de parpellejar i durant una estoneta tampoc se’l veié respirar, malgrat que provà d’amagar la seva pal·lidesa entrellucant des de darrera la copa de cervesa de blat que sempre escalfava amb les mans. Però fou la Maria qui trencà el gel, qui anuncià que se n’alegrava un munt, que no s’ho podia pas imaginar com se n’alegrava, i que sense cap dubte seria una mama com cap més altra mama, i la Serendipity, sent filla seva, no podria sinó ser la nena més maca del món.


Ningú no gosà fer la pregunta que tothom volia fer, però ella ens il·luminà amb un somriure de Mona Lisa i ens confessà que la nena havia fet niu amb una pipeta, i que hi intervingué un doctor amb guants de color verd poma, molt simpàtic i molt delicat, amb ulleres passades de moda que reflectien una tonalitat blavosa una mica exasperant, si te’l miraves massa estona. També ens explicà que el donant era anònim i que tot allò que sortia a les pel·lícules, on la futura mare triava un donant amb tres doctorats, poeta, metre noranta, ros, d’ulls blaus i escorpí, era contes de vora del foc però que, si més no, t’asseguraven que es tractava d’una persona saludable i sense antecedents penals per delictes amb violència, molt possiblement un estudiant precàriament emancipat vivint en un pis compartit a una casa destarotada del barri vell. Després brindàrem per ella, amb orxates i copes de gelat i, el Josep, amb la seva cervesa de blat.


Se’n parlà setmanes fins que no se’n parlà més i la Serendipity nasqué amb ganes de viure, i de riure, i de plorar, com tots els nadons. L’any sobre n’estàvem enamorats d’aquella nena preciosa que reia més que no plorava, que et mirava gairebé sense parpellejar amb uns ulls verdíssims, lluents com el sol. Anys més tard hi hagué qui trobà que la Serendipity feia un nas una mica prominent, però que el compensava amb una mirada irresistiblement seductora, lleugerament miop, francament tímida, i que tenia la destresa, quan es posava vermella, a les nits d’estiu sota els plataners farcits de pardals adormits, d’amagar-se darrera d’una copa de cervesa de blat, la cervesa que més li agradava.

3 comentaris:

Francesca ha dit...

:) he, he...coses del destí

La dama que sospira ha dit...

Poeta, he tornat al mon virtual dels blogs. Celebro que vos hagi estat més fidel que jo.
Ja ens anirem seguint... :)

Anònim ha dit...

Preciós