Introspeccions sobre la creació poètica

Malgrat la seva advertència a Les Paradis Artificiels, on reflectia que per chercher l’infini de la composició poètica calia estimular la creació mitjançant la contemplació de la bellesa i la introspecció intel·lectual, Baudelaire era un assidu consumidor de làudanum. Com ho foren Abraham Lincoln, Wilkie Collins, Lord Byron, John Keats, i Thomas De Quincey, l’autor de l’opuscle Confessions of an English Opium-Eater, que després traduiria i adaptaria Baudelaire als seus Paradis Artificiels, tancant així el cercle. Alguns d’aquests poetes i escriptors reconeixen obertament l’ús medicinal i recreatiu del làudanum i, delerosos de mantenir un estat alterat de consciència que els resultés òptim per la creació poètica i literària, no feien cap lleig, davant de la necessitat d'un augment continu de la dosi de làudanum (mesurada en gotes), a visitar alguns dels fumadors d’opi dels chinatown de ciutats com Nova York, San Francisco o Londres. 

Altres poetes, pintors, compositors i fins i tot algun físic teòric i matemàtic ja gaudeixen de forma natural d’un estat alterat de consciència. La sinestèsia es caracteritza per connexions neuronals anòmales entre els sentits, de manera que un color verd ens pot evocar el so d’una campaneta o el regust àcid d’una llimona. Richard Feynman, per exemple, descrivia amb colors les seves equacions matemàtiques de teoria quàntica electrodinàmica. Kandinski combinava els quatre sentits, color, audició, tacte i olfacte, de manera que el tacte d’una superfície rugosa possiblement li suggeria un color vermell o un olor a cremat, el que es reflecteix en la seva obra pictòrica, sovint incomprensible als pobres mortals que amb prou feines som capaços de dominar un sentit a la vegada. Rimbaud ens parla de la sinestèsia, indicant que la poesia neix d’una barreja dels sentits i que, si bé això implica enorme sofriment, cal néixer fort per esdevenir poeta. Baudelaire, curiosament, també en parla, tancant novament el cercle. 

Els que no practiquem la sinestèsia natural ni tampoc l’artificial ens posem davant la pàgina en blanc, davant la tela pura i virginal, i emprem la única eina que tenim a l’abast: la imaginació. Però la imaginació beu de l’experiència. Difícilment un esquimal podrà imaginar-se el color d’una papaia, si no n’ha vist mai cap. Baudelaire, per darrera vegada, ens il·lumina en aquest aspecte, i ens dóna un bri d’esperança creativa, si bé, com Rimbaud, confessa que cal ser valent per gosar alçar els ulls envers aquest particular paradís natural. A la dedicatòria a una dama desconeguda, a Les Paradis Artificiels, Baudelaire descriu que la inspiració creativa es pot trobar, també, en el dolor, la tragèdia, la fatalitat. Per sort o per desgràcia, la vida és generosa en aquests fruits i només que tinguem una mica de perseverança a viure-la, la nostra experiència s’omplirà de totes les metàfores necessàries per la millor poesia.