dijous, de setembre 08, 2016

El tènue llindar de l'existència


S’enfila dins del vagó d’un tren, però aviat la foragiten i la fan pujar més amunt, sobre el vagó. Allà asseguda, tremola a cada sotrac de la via, prova d’agafar-se a un punt de suport però no hi ha res més que una colla de rostres al tenebrós llindar de l’existència. A la nit s’arrupeix de por, i també de fred, i quan plou resta perfectament immòbil per no relliscar i caure.

La barcassa va capbussar, i la van treure del mar uns soldats a qui no entenia. Li van donar aigua i aixopluc i, a l’arribar a terra, la van tancar amb tots els altres en un poliesportiu. La seva mare també anava a la barcassa, i no sap si es va ofegar o no, però no hi ha ningú que l’escolti per demanar-li. Dies més tard un grup d’homes fuig del poliesportiu a mitja nit per un clavegueram, i ella s’hi afegeix, no sap ben bé per què. Al tren aquell grup es confon amb molts altres grups, amb nens més petits que ella i amb dones que podrien ser la seva mare, però no la són.

Al punt de fuga de les vies es perfila una gran ciutat, i veu com tots proven de saltar del tren ara, quan encara va a molta velocitat. Salta maldestre i es torça un turmell, que ben aviat es boteix de tal manera que li cal treure’s la sabata i caminar descalça. Un home li diu coses, però a la seva mirada hi ha maldat. Fuig. Corre tota la nit, ja que té por que si s’atura l’home l’atraparà. L’endemà troba un grup de gent on creu reconèixer algú de la barcassa. Un altre home la porta a coll molta estona. Aquest és bo. Caminen cap a la ciutat.

Viuen dotzenes en un casalot destarotat de les afores i cada dia surten a buscar aliment. Ella s’asseu prop de les portes d’uns grans magatzems on van a comprar mares amb nenes que podrien tenir la seva mateixa edat. Quan passa algú per davant estira la mà, però no gosa alçar els ulls del terra. Alguna vegada li parlen amb un llenguatge desconegut, li donen una moneda, una poma. Normalment, però, estira la mà i només troba buidor, silenci, invisibilitat. Poc a poc, aquell llindar de l’existència perd consistència, es difumina. No costa gens, aleshores, de passar a l’altre costat.