dissabte, de gener 20, 2007

Revers de la història


Agafa el tren de rodalies i fa un trajecte que pot no ser el mateix cada dia. Camina per dins del tren, enllaçant vagó amb vagó, fins que troba un seient que li agrada. Allà s’asseu, solitària, distreta, gairebé invisible. No és ni maca ni lletja, ni alta ni baixa, ni rossa ni morena. No enlluerna, no captura la mirada, no destaca ni positivament ni negativa dins del riu de gent que és conduïda per les vies paral·leles, d’una població a una altra, cada matí i cada tarda, una setmana i una altra.

Porta un llibre a les mans i s’asseu i el llegeix. Cada vegada que acaba un full, per l’anvers i el revers, l’arranca curosament del llibre, vigilant de no desencolar la resta de fulls, i el llança al terra del vagó, o sobre el seient del costat, o a l’andana de l’estació, si el tren està parat i la porta és oberta i l’aire calent de dins del tren s’emporta el paper cap fora. Després continua llegint, avança un nou full, l’arranca i el llança. Full darrere full, capítol darrere capítol, llibre darrere llibre.

Llegeix, i sap que la lectura és com la vida: la pàgina que està llegint és el present, és un batec de cor, una respiració, un parpelleig. La pàgina llegida és el passat, i tots sabem que no es pot tornar al passat i reviure la nostra vida una altra vegada. Arranca el passat i l’escampa per terra, per l’oblit. El fragment de llibre que li falta per llegir és el futur, i l’anirà llegint a mesura que futur esdevingui present, a mesura que avanci la progressió de pàgines del llibre.

La noia dels llibres sap que podria fer trampa i mirar cap al futur. Podria girar les pàgines, avançar per sobre de pàgines no llegides, fins a aturar-se al final de la història. També sap, però, que, invariablement, la darrera pàgina d’un llibre no està escrita, no hi ha res per llegir, és una pàgina en blanc.

Aquest és el revers de la història. L’anvers el podreu trobar, si voleu, al Celsona

7 comentaris:

capolatell ha dit...

Em va cridar l'atenció la teva intenció manifesta de fer-ne un conte, d'aquella anècdota minimalista aportada pel cabusset (?¿) i l'esperava amb deler que no s'ha vist defraudat. Especialment en la primera part del fragment que has publicat.

Mentre, h va haver moments que em vaig plantejar per què els arrencava. Confesso que se'm va acudir la mateixa raó que tu. Arrencar el passat per no girar la vista enrera. Però aquesta opció no em va satisfer. No pas perquè sigui partidari (o no en sigui) de girar la vista enrera, sinó per una altra raó.

Si els fulls que restaven per arrancar eren el futur, la metàfora no em servia perquè, encara que desconegut el seu contingut per a la lectora, el futur ja estava escrit i jo sóc d'aquells que creuen que no solament és la darrera pàgina la que manca per escriure.

Aquella era, doncs, una raó que no m'assossegava. N'hi hauria cap que ho aconseguís?

La veritat és que no ho sé, ceguet. Suposo que perquè no he tingut l'ocasió de topar-me amb la noia i poder-li preguntar.

El pitjor és que reconec que no és fàcil que això succeeixi. No viatjo en tren. Potser ja comença a ser hora que m'ho plantegi. Ni que només sigui per donar-li una mínima oportunitat a l'atzar de que pugui florir la flor del taronger en ple hivern.

Antitot ha dit...

Bona disertació, Capolatell...Tot i això, el Ceguet inclou la variable de l'última pàgina en blanc: la mort? O, realment, l'autèntic futur, aquell que no està escrit i que no és possible descobrir-lo...

Malgrat això, penso que les pàgines escrites i que són el futur de la noia, podria ser una metàfora de com ens plantegem el dia a dia: volguem o no, sempre preveiem un pla d'actuació per al dia, la setmana, el mes, els anys...i que en base a aquest pla anem descobrint un futur que, tot i que el volem pautar o ens l'imaginem com volem que sigui, a mesura que passem les pàgines se'ns van descobrint certs matisos i espurnes inesperats...

En fi, ara haurem de llegir l'anvers,jeje...

capolatell ha dit...

Si el futur no està escrit, la vida humana és pura literatura.

A l'última pàgina, òbviamnet també en blanc, cada un hi haurà d'escriure el seu índex. De com hagin quedat escrits el fulls arrancats, dependrà si serem capaços de fer-ne un balanç o un antologia.

A mi m'agradaria ser capaç d'això segon.

Poeta per un dia ha dit...

Pensem que no només llegeix un llibre la noia, sinó que quan n'acaba un en comença un altre.

capolatell ha dit...

Tens tota la raó. No ho havia considerat però al final del segon paràgraf ho deixes ben clar.

Suposo que m'he deixat influir per una anècdota que vaig viure ara ja deu fer com a 20 anys. L'anècdota en si va ser ansolutament nímia, però a mi em va deixar una empremta profunda.

Un dia d'hivern, de bon matí, baixava cap a Lleida. Al passar per davant de la gasolinera d'Artesa de Segre, a l'altre costat de carretera hi havia una petita feixa. L'aparença era de que feia temps que no es cultivava. Al mig de la feixa hi havia plantada una tenda de campanya. Canadenca. Tota ella estava completament gebrada. Al costat, un vell carretó de dues rodes i una bicicleta recolzada en ell.

En tornar de Lleida, cap a mitja tarda i quan el sol ja s'anava a ajocar, a l'inici d'aquella llarga recta que es trobava després del revolt del Caliquenyo, vaig avançar un ciclista que duia un carretó de dues rodes ple d'equipatge enganxat al portapaquets de darrera el seient de la bicicleta. El cliclista avançava increïblement a poc a poc, a pas de pardal. No vaig tenir cap mena de dubte de que es tractava de la mateixa persona que al matí devia estar dormint dins la canadenca completament gebrada.

Tot continuat cap a Ponts (anava sol) no vaig poder evitar de qüestionar-me sobre la personalitat d'aquell ciclista. Em resultava sorprenent que en un dia només hagués recorregut tants pocs quilòmetres. Cert que potser feia ben poc que havia sortit d'Artesa, però no deixava de resultar-me absurd. No tardaria a fer-se fosc. Quin sentit tenia desmuntar tota la parafernàlia per haver-la de tornar a muntar poc després!

Tpt plegat va portar-me a metaforejar. Aquell ciclista no tenia cap fita tòpica. Estava fent el viatge de la vida. La seva fita era la mort. Així que no tenia cap pressa per a empassar-se un quilòmetre darrera l'altre. Saborejava el seu present de l'única manera que es pot saborejar; no accelerant el temps.

No sé perquè, l'anècdota de la noia estripafullsllegits em va portar a remembrar aquell ciclista. Suposo que és per això que, de manera quasi automàtica, només li vaig concedir l'opció de llegir un sol llibre.

Poeta per un dia ha dit...

Sovint els termes metàfora i metamorfosi són intercanviables. Potser el biciclista intentava transformar-se en una sombra d'ell mateix, per això afavoria els viatges a la posta de sol, quan la sombra s'allarga i esdevé eterna.

capolatell ha dit...

Potser... Potser el vaig avançar en els inicis d'una llarga i penosa jornada i només escalfava múscus. Potser la sombra que buscava era l'ombra de la lluna, l'eterna dama blanca....

Diuen que quan hi ha lluna plena cap gat és color terrós, que tots són pàl·lids i totes les sombres piquen l'ullet del connivent...