dimecres, d’abril 11, 2007

OrtoKardia

Ara que està de moda apadrinar paraules, jo en voldria apadrinar una que, de fet, crec que és neologisme. Es tracta d'OrtoKardia

"En què consisteix aquest procediment?", pregunta l'home dels ulls plorosos.

"Ha sentit a parlar de l'ortodòncia?", respon amb una nova pregunta el senyor de la bata blanca immaculada.

"Es allò de les dents, no? Per posar-les al seu lloc si estàn desalineades."

El doctor fa que sí amb el cap. "Doncs l'ortokàrdia és molt similar. Agafem uns ferrets i uns cargolets molt fins, poden ser transparents si vostè està disposat a pagar una mica més, i els collem a cada un dels trossos en què està trencat el seu cor. Per què,... vostè té el cor trencat, oi?"

"Suposo que si em mira els ulls no tindrà gaire dificultat a comprovar que així és. Què no ho veu que gairebé no puc respirar? Que la metralla del cor m'ha penetrat als pulmons, a la panxa, a les cames, al mig del cervell...."

"Aquests són els símptomes,... sí. Es com si la tristesa es solidifiqués dins la seva ànima i volgués arrossegar-lo fins el fons de l'infern, descobrint més i més cercles, territori verge i inexplorat fins i tot pel gran Dante." El doctor, lògicament, també parla per experiència.

"I fa mal l'ortokardia?"

"Obviament que fa mal. I no és una tècnica massa depurada encara. I per res del món és instantània, no m'agafi una falsa idea ara i em vingui després a demandar danys i perjudicis. De fet, abans de començar, li faré signar un consentiment informat, si no li sap greu".

"Així no el tindré arreglat, sense que es noti res, en dos o tres mesos".

El doctor no respon, només fa un petit somriure, com si hagués volgut afirmar que era un il·lús però no hagués gosat. Cal respectar els pacients, el codi deontològic de la professió així ho il·lustra. Després, però, s'ho repensa i diu: "Miri,.... anant bé en tenim per mig any o un any, ja veurem. I quan haguem acabat encara li quedaran les cicatrius que marquen, com si fos un mapa, els llocs on el cor es va trencar. Aquestes cicatrius no se'n van mai. Es morirà amb elles,... bé,... amb elles i amb les que vindran després, que segur que n'hi haurà moltes més."

"Després de dir-me el que em costarà el procediment, ara va i m'explica que tampoc no em quedarà el cor blanc i impol·lut com abans."

El doctor novament somriu. Està pensant d'on carall els treuen els pacients ara. Quina innocència i frescor que destil·len. On han estat fins ara, dins de l'ou encara?

"Adoni's, si li plau, que són precisament les cicatrius les que confereixen bellesa al cor. Cada cicatriu és una història, és amor o desamor, és dolor o record, és tristesa o alegria. Cada cicatriu fa que el cor sigui més interessant, més complex, més difícil d'estimar però impossible d'oblidar."

"Quan comencem, doncs?"

"Veu aquest ferret tan afilat que tinc aquí a la mà?.... ara estiguis ben quiet,.... així, així....."

9 comentaris:

Antitot ha dit...

Sabotejant totalment el misticisme i la tendresa que destil·la aquest post, servidor es pregunta:
I pq cullons el metge no li proposa al pacient substituir-li el seu cor humà per un electronicoindustrial? Rollo cyborg..i així s'acaba el collons de patiment...

L'altra opció, tot i que no te l'hauria de recomenar pq està prohibit automedicar-se, es arrencar-te el cor i llençar-lo a pastar fang...ja veuràs com no el trobaràs a faltar! ;)

Poeta per un dia ha dit...

Ai company, però sense cor o amb un cor cyborg... què ens diferenciaria de les màquines? Podríem superar el test de Turing? Valdria la pena viure com un arbre o com un moixó?

Antitot ha dit...

Depèn del que vulguis a la vida, amic Poeta...
Si vols ser feliç i gaudir d'una existència tranquil·la i apacible sense treure entrades constanment del Dragon Khan, arrenca't el cor...
Si al contrari, vols tenir una existència moguda, amb tot tipus de salses que "alinyin" la teva vida corrent el risc de què la majoria d'aquestes siguin amargants, doncs insufla-li més aire pq continuï bategant al ritme de...la Divina Providència?

Poeta per un dia ha dit...

Si em garanteixes una existència feliç i tranquila sense cor, ara mateix baixo al celler a veure de quines eines disposa el meu pare....

Antitot ha dit...

Poeta, des que un servidor es va arrancar el cor, automàticament les tenebres es foragitaren juntament amb l'òrgan i, des d'ençà, gaudeix d'una existència el més agradable possible...però això no garantitza la pau eterna, ja que qui sap si se me n'està gestant un de nou i, un cop rebotri, la ptakada sigui tant abominable que m' hauré de despedir de tots vosaltres entonant la canço mansoniana Suicide is painless

Red Little Cup ha dit...

Sr. Poeta,

fins ara no havia gosat trepitjar amb les meves paraules aquest santuari de les muses poètiques... però el tema d'avui em toca de prop i m'ha tocat moltes vegades ;)!

M'ha agradat molt el vostre relat... i certament n'he escrit uns quants d'aquests... De fet fa molts i molts anys a les albades d'un primer amor, vaig escriure un relat sobre paper (que deu estar desat en algun racó alt de la meva habitació), on la persona amb el cor trencat anava al metge a buscar-hi remei, i el metge li donava unes tiretes màgiques que tot i que deixaven cicatrius ajudaven a poder tirar endavant...

Mesos més tard, escoltant la ràdio vaig sentir un senyoret anomenat Alejandro Sanz que es feia conegut amb una cançó que començava dient "Tiritas pa'este corasón partío...", vaig somriure per la coincidència, i em vaig adonar que tots patim els mateixos mals i que quan anem al metge tot sovint ens recomanen cures pal·liatives per tirar endavant...

Ànim! Jo et recomano no arrencar-te el cor, tard o d'hora torna a nèixer, i sense cor el nostre dia es condemna a la grisor... més val doblegar-nos de dolor a voltes, encara que sigui per una espurna de llum d'un segon, doncs aquella brillantor serà eterna en el nostre record!

Xtonets!

P.S. Escrius molt bé! Apa ja t'aniré posant cosetes!

Poeta per un dia ha dit...

Gràcies Red Little Cup,

És un honor i un privilegi comptar amb les seves paraules en aquestes pàgines. Sàpiga, que fins a dia d'avui, vosté ha estat el primer comentari procedent del planeta venus que ha acaronat amb belles paraules l'esterilitat del blog. Fins ara només tenia marcians per a compartir estones. Doblement agraït doncs, tan per forma com per fons. Ja ho sap, aquesta és casa seva.... I no faci cas a l'Antz, que sempre diu que es va arrencar el cor però només va arrencar el cor de la seva cuirassa, el del seu interior batega més viu que mai.

Antitot ha dit...

Poeta, una nit de dissabtes, en comptes de fer el joc de tocar-nos el membre a veure qui s'excita abans, juguem a tocar-nos el cor...i si me'l trobes, et convido a un tekila de l'Sputnik, dels karregats...;)

Poeta per un dia ha dit...

Amic e amat Antz,... òbviament el cor no li trobaré si no vol que li trobi. No és com el membre, que sempre el porta mig dins mig fora dels calçotets. El cor té la capacitat de la tortuga: quan vol s'amaga dins la closca i no hi ha qui el vegi o hi tingui accés. Si vosté el treu, però, jo li trobo, i el tequila el paguem a mitges. Crec que les paraules de la Red Little Cup són molt encertades: sense cor tot és gris, amb cor, si més no, tenim l'esperança de veure aquell raig de llum.... com l'altre dia a Manresa, que estava espiant per la finestra, amb el cel completament cobert de núvols, i jo mirant amb certa gula el carrer i calculant energies cinètiques i potencials i, de cop, alço la vista en direcció a la lluna taronja de Caixa de Manresa (que tota persona que passi per Manresa identificarà fàcilment, al cap-de-munt del passeig) i veig l'impensable: l'arc en ciel de banda a banda d'horitzó. En la grisor i en la tenebra més desaforada, una espurna de bellesa que em deixà descol·locat i que em feu pensar en la teoria del caos, de la que vaig a fer post tan aviat com pugui (i serà, per trencar esquemes, molt breu)