dimarts, d’agost 28, 2007

La tomba de l'àngel


Just per darrera de l’església queda un petit cementiri, envoltat d’una paret de pedra de poc més de mig metre d’alçada, on creixen no més d’onze làpides i creus velles de ferro forjat. Algunes de les tombes encara reben una visita ara i adés, un fill, un amic, una esposa que acarona amb ulls plorosos un ramet de flors silvestres abans de deixar-les sobre l’herba. Després, un grapat de papallones de colors diversos descriuran cercles i hipèrboles entremig de les flors, s’enlairaran cap el cel en trajectòries que les portaran molt lluny del petit cementiri, guiades per les lleugeres oscil·lacions magnètiques de la terra.

Algunes de les làpides són molt i molt antigues, tant que els noms que portaven escrits ja s’han esborrat amb la pluja i el sol i el gel i ja no hi ha mai ningú, ni els més vells del poble, que recordi qui reposa sota l’herba. Algunes deixen intuir dos noms, possiblement uns esposos o uns germans, morts de febre de molt petitons. Altres, perseguint el relleu amb la punta dels dits, descobreixen un sol nom amagat darrera els líquens tornassolats que cobreixen la pedra.

Una de les làpides no porta cap nom, ni deixa entreveure cap pista que mai n’hi hagi hagut cap. És una làpida rectangular de pedra negra, acabada amb un bust completament erosionat per les inclemències meteorològiques però que, a través d’un cert exercici d’imaginació, podria semblar el d’un àngel.

Al poble coneixen aquella tomba com la tomba de l’àngel. Molts creuen que, efectivament, hi ha un àngel enterrat sota l’herba. Expliquen la història d’un àngel de cabells rinxolats, preciós com la nit de primavera curulla d’estels, amb unes ales que, obertes de bat a bat, podien abraçar el món i esmicolar tota tristesa, tota desesperació, tota por, tota crueltat, amb uns ulls clars com l’aigua més cristal·lina, desproveïts de qualsevol indici de maldat. Un àngel que baixà del paradís i s’enamorà d’una noia del poble mentre l’observà collint mores i maduixes, estenent la roba que la mare havia rentat, escridassant els ànecs i les gallines que s’escapaven del tancat. Diuen que l’àngel es tallà les ales per no haver de tornar cap el cel. Diuen que renuncià a la mortalitat i que els seus ulls es pintaren d’una pinzellada d’humanitat i, com que era molt savi, s’entristiren una mica.

Les persones del poble que conten la història de la tomba de l’àngel no saben si la noia també s’enamorà d’ell o si fou un amor no correspost. Desconeixen si sota l’herba hi ha un o dos jocs d’ossos, no saben qui manà esculpir aquell bust que el temps ha desfet, han oblidat part de la història, la menys important, la menys màgica. De fet, alguns sospiten que ni tant sols fou un àngel sinó un xicot d’un poble veí.

Les violetes creixen tot l’any a la tomba de l’àngel i el seu color atrau papallones blanques que després s’enlairen cap el cel, amunt, amunt, fins que es perden de vista entre núvols que semblen ales de cotó fluix.

19 comentaris:

Auryn ha dit...

Preciós, Poeta. Qualsevol paraula que pugui dir ho espatllaria, així que res més a dir.

Gemma Puig Masip ha dit...

Poeta...

m'has deixat sense paraules... absolutament preciós i d'una delicada escriptura...sento haver estat perduda aquests dies!! U_u

M'encantaria visitar aquesta tomba... qui saps potser l'àngel va perdre les seves ales per l'amor d'una vampiressa que va renunciar a la immortalitat per un petó de l'àngel, que pogué viure al seu costat amb la condició de no fer-li cap bes... qui sap potser va trencar la promesa i... tots dos van renunciar a la vida...

De debó m'ha encantat la història... i com sempre et dic en vull més!!!

Xtonets d'una mortal que mai tindrà ales...

Josep Maria Augé ha dit...

BIOGRAFIA NO AUTORITZADA:

Aquest conte fou inspirat en un accés furtiu, una nit d'estiu de fa uns anys, al cementiri de Solsona, on el Poeta quedà meravellat de l'angèl reflector mentres els seus dos companys es van dedicar a assaltar les tombes per trobar algun bon os per fer caldo i /o esnifar

PD: Com sempre, boikotejant el blog...

Wadyet ha dit...

Mmmmmm la historia es preciosa Poeta... Aunque la parte que cuenta Anti también es muyyy interesante! jeje :P

Besitos!

Poeta per un dia ha dit...

Gràcies fidels lectores i lectors! Com sempre, quan les paraules comencen a sortir no sé mai on em portaran (no sé vosaltres com ho feu per escriure però jo em poso a caminar sense saber cap on va el camí i, a mesura que vaig avançant, agafo trencants aleatòriament fins que estic cansat de caminar i paro a seure). Si aconsegueixo fer-vos caminar una estona, ja em dono molt per satisfet. Reconec que els meus esforços són molt desiguals i que, sovint, l'escrit és absolutament infumable (espereu-vos que pengi algun trosset de la novel·la de ciència ficció, ja veureu el que vull dir ;P...), per tant només puc que agraïr la confiança. Dit això,... jeje,.. la biografia no autoritzada de l'Anti no s'ajusta ben bé a la realitat. La realitat és que, mentre jo m'esperava al cotxe, ells van saltar la tanca i es van posar a jugar amb les creus més properes. En veure-ho vaig esgarrifar-me, ja que es tractava de les tombes dels nens, i els vaig advertir. Després es van perdre per l'interior del cementiri i ja em pensava que eren morts. Quan van tornar, als seus ulls hi havia un secret amagat que feu que, des d'aquell dia, mai més es miraren l'un a l'altre als ulls. Si van tenir un encontre fantasmagòric o si es van estimular mútuament ran d'alguna làpida això només ho saben ells.

Petonets!!

La dama del Nord ha dit...

Ostras poeta, jo tampoc tinc paraules.... quin relat més preciós. Es bonic caminar i que vagin sortint del cap paraules maravelloses. Si tothom ho fes segur que el mon funcionaria d'una altra manera. Gràcies per aportar el teu granet de sorra. petons

Gemma Puig Masip ha dit...

I no podríem un dia veure un document gràfic de les vostres vivències??? De debó que aviat us farem un club de fans parella!!

Xtonets!!

Wadyet ha dit...

Me apunto a ese club de Fans, Red Little!! :P

Poeta per un dia ha dit...

Quan volgueu ja podeu començar a editar el fanzine,... ;P. Seriosament, les vivències de l'Antz i meves farien adormir un hermità,... res de l'altre món. Excepte aquell dia que.....

Marta ha dit...

Un relat preciós. Poeta, espero que ens facis caminar molts quilòmetres més amb les teves paraules.
Una abraçada.

Auryn ha dit...

Un club de fans del Poeta i l'Anti... Interessant... I on és el full de sol·licitud?

Poeta per un dia ha dit...

Tan aviat com sigui possible us passarem la butlleta d'inscripció i també el número de compte corrent per a fer donacions (i crearem un sistema paypal per si en voleu fer online). Aquest dissabte en parlem amb l'Antz, a veure qui s'encarrega de la tresoreria i qui d'estampar samarretes (i calcetes) amb els nostres perfils.... ^;P

Josep Maria Augé ha dit...

Les donacions de les fèmines...exactment de que seran Poeta?;p

Poeta per un dia ha dit...

De bul·les episcopals, lògicament!

Josep Maria Augé ha dit...

Y yo ya que pensaba que en la másiva presencia de fémines en aquest blog (exceptuant aquest servidor) hi havia la idea de crear poetets que fascinessin les generacions properes amb paraules com "shit", "fuck"...per acompanyar-los la resta de la vida

Gemma Puig Masip ha dit...

Ostres haurem de dur roba interior amb el vostre perfil? No en tenia prou en fer-nos un carnet com a tots els clubs de fans??? ;P!

Aixx o sigui que aquest finde us retrobeu... ens preparem per les perdudes??

xtonets

La dama del Nord ha dit...

Per cert poeta, jo a això del numero de compte i donatius per a tal associació, et cedeixo unes fustetes perque i creixin lliurement les teranyines, jijiji. Això si, si em regales un tanga amb el teu perfil, doncs be....Ja saps que per un amic, qualsevol cosa. Petons.

Josep Maria Augé ha dit...

Cullons aquests tangues de perfils poetians, veig que tenen quota de mercat!!! Ja ho arreglerem ja...

Poeta per un dia ha dit...

Molt bé, arribats a aquest punt de la discussió, crec que ja podem passar al següent post... ;^P