dijous, d’octubre 18, 2007

La Fotografia


L’home es posa la mà a la butxaca i frega, amb la punta dels dits, la superfície finíssima de la fotografia. Es un gest que repeteix una i una altra vegada al llarg del dia (i, algunes vegades, al llarg de la nit). Sempre és la mà dreta la que busca mecànicament la butxaca de l’americana, persegueix l’aresta de la fotografia primer i, després, amb els capcirons, acarona la imatge com qui acarona una flor, una papallona, una peça de roba sedosa. Fa anys que repeteix el mateix gest, des de què dorm al carreró de darrera del restaurant grec, des de què es cobreix amb capses de cartró recollides de la porta dels grans magatzems, des de què espera amb delit que el cambrer turc li porti, per la porta de sortida d’emergència del restaurant, un plat curull de caps de gamba i d’escamarlà que els clients han deixat sense xuclar. S’estira al carreró i gaudeix de la finor de la fotografia; s’asseu al carrer de les botigues, amb una mà estesa demanant almoina i l’altra entaforada a la butxaca de l’americana, una americana que fa més de cinc anys que no s’ha tret de sobre i que ja s’ha convertit en la seva pròpia pell; fa cua als lavabos públics, a cinc graus sota zero, i pràcticament no nota el tacte de la fotografia a la punta congelada dels seus dits.

Ningú ha vist mai aquella fotografia. L’home no l’ha tret mai de la butxaca de l’americana, en té prou amb tocar-la, no necessita veure-la. De fet, fa molts i molts anys que coneix de memòria la imatge que mostra la fotografia (millor, que mostrava, amb el contacte, el fregament, la manca d’higiene, la figura s’ha anat desdibuixant fins a esdevenir una taca difosa i irreconeixible). Qualsevol que deixi una moneda a la mà estesa de l’home observarà el seu colze cargolat, l’altra mà fugissera dins la butxaca, imaginarà que l’home té una deformitat al braç dret, o que guarda un bé molt preuat dins d’aquella butxaca. I és que la fotografia és el tresor més gran d’aquell bon home, d’aquell pobre rodamón que comparteix el carreró amb un drogoaddicte de setze anys que sol amenaçar-lo amb una ampolla trencada si li recomana que torni a casa, si li recorda que ell, ell sí, ell encara és a temps de viure una mica abans de morir, que no cal que demostri a ningú que el pou no té fons i que la caiguda espiral té voltes infinites, si més no, no cal que li demostri a ell, a ell no, ell ja ho sap perfectament, ha caigut moltes vegades al pou i quan li sembla que ha tocat fons, el terra cedeix i continua caient.

Passen les setmanes, els mesos i els anys i l’home viu al carreró de darrera del restaurant grec i, un bon dia, també hi mor, una nit massa freda d’hivern, amb el vidre corbat d’una ampolla de vodka com a única companyia, sota les capses de cartró que havien contingut corbates i mocassins, directament importats d’Itàlia, pels clients més exigents dels grans magatzems. Triguen tres dies a trobar-lo: per aquell carreró no hi passa gairebé ningú, només els escombriaires municipals, quan la quantitat de brossa acumulada amenaça a escampar-se cap el carrer principal, el carrer de les botigues, a molestar el pas atrafegat dels consumidors. El porten cap al dipòsit i li treuen la roba, l’americana, els pantalons, les sabates, foradades i apedaçades amb trossos de fusta. Els cal forçar la mà dreta, per tal d’alliberar-la de la butxaca de l’americana, i tallen la roba amb unes tisores. L’home no porta a sobre cap document que l’identifiqui, no poden esbrinar si té algun familiar a qui calgui avisar, algun amic a qui li sàpiga greu la seva mort i que vulgui fer-se càrrec de les despeses pertinents. Els únics efectes personals són un rellotge vell aturat a dos quarts de dotze, un pinte, tres monedes estrangeres de diferent valor i una clau blegada pel mig. No troben cap fotografia. De fet, ningú els ha avisat que potser en trobarien una.
...
Segons paraules de l'Antz, molt encertades, aquest gos sembla que tingui consciència de la seva existència i, per això, fa la mirada trista

6 comentaris:

Jordi Soldevila ha dit...

Poeta, humilment penso que els teus relats milloren dia a dia!
T'animaria (si no ho has fet ja i sóc jo el que no en té constància) d'algun dia agrupar-los i provar de fer algun tipus d'edició!

Antitot ha dit...

Primer de tot, FELACIONAR-TE pel teu any a la blogosfera, però vaig tant liat que no he arribat a temps (tot i que suposo que els cumpleblogs tb tenen "blogada").

Mirada trista, depauperada, cercant un infinit fugisser que s'esfuma per l'horitzo...terrible, terrible!!
Entre la foto d'aquest gos, la de la iaia davant la tele i la del nen que obre els ulls el primer cop que hi sent (es mereix un conte), a l'armadura se li obra cert resquici d'humanitat...

Marta ha dit...

Bonic relat Sr.Poeta. Tots necessitem alguna cosa a la que agafar-nos en aquesta vida. Alguns en tenen prou amb una fotografia.

La dama que sospira ha dit...

Que bonic poeta!!! I que trista la desesperança d'aquestes persones que es perden dins un món de penuria i ombres aferrant-se a records del passat que de ben segur ja no tornaran.

Ah! m'encanta la foto del gos. Jo més que trist, li trobo cara de simpàtic. em demano com serien les cares dels gossos si poguessin somriure.

samain ha dit...

Pous sense fons, com la mirada fosca i trista... agafar-se a una fotografia, mentre es cau, com qui s'agafa a un flotador, en mig d'un naufragi...

Poeta per un dia ha dit...

Jordi: ho intentarem, i agraeixo la bona proposta, però dubto despertar l'interés de cap editorial amb cara i ulls. Com a molt, una edició amb finançament propi i una venda, a punta de pistola, als quatre amics i incondicionals del blog ;p

Antz: Amb una felICitació n'hi havia prou, amat Antz, no cal més, t'ho dic sincerament,... Ja veig que hauré de fer una col·lecció de fotografies que es digui: "Mirades de realitat".

Marta: Cert, sovint la cosa més insignificant del món, fins i tot imaginada, ens serveix per seguir caminant.

Dama: Curiosament, fa una temporada que em sento més còmode oferint relats amb personatges d'aquest tipus. Els contes de ciència ficció sense solta ni volta no m'atrauen tant, si més no com a forma d'escapatòria personal.

Samain: Però sovint, en un naufragi, encara que estiguis aferrat al flotador, en el moment que el Titanic s'enfonsa, l'aigua mateixa se t'emporta cap al fons. Molts flotadors ofereixen una falsa esperança, allarguen l'agonia uns instants.... Però la vida, moltes vegades, no és més que aquests instants en els que estem aferrats al flotador, movent-nos amunt i avall amb les onades, esperant ser engolits novament per les tenebres que ens han vist néixer....

Petonets per tots plegats!!