dimarts, de març 04, 2008

Intro-specció

Sostinc, amb la mà dreta, el fragment de vidre trencat que he trobat prop de l’escola. L’aresta és viva i em cal anar amb molt de compte de no tallar-me alguna artèria. L’adhesiu vermell representa una sisena part d’una estrella i, quan el vidre era íntegre, les cinc sisenes parts restants, juntament amb molts altres adhesius de colors virolats, pretenien assolir l’objectiu d’il·luminar els ulls dels nens que estudien a aquella escola, impregnar-los de l’esperit nadalenc.

La tapa de ferro colat de la claveguera es pesant i extremadament freda. Amb el vidre he desentortolligat els quatre cargols, llargs com una nit d’hivern, que afermaven el ferro de la tapa al seu marc, també de ferro, al seu torn empastifat, amb ciment, al paviment del carrer. La boca de la claveguera s’obre ara davant meu, el llarg i estret conducte ancestral que em permetrà retornar a les entranyes de la terra on pertanyo.

No es veu ni una ànima pel carrer. El fred ho trenca tot a bocins molt petits, ho esmicola en un polsim de cristalls que s’enganxa a la pell, com l’estrella s’adheria al vidre de l’escola. La negror que em convida és palpable, se’n podria agafar una esgarrapada i sembrar-la en un test i esperar que, ran de primavera, en nasquessin flors de pètals pigats on mai es posaria cap papallona. Sospiro, miro el cel on les estrelles de veritat semblen foradets fets amb una agulla a l’embolcall negre que envolta la terra, de nit. Les cases tenen les llums apagades. Algunes de les finestres deixen intuir una pàtina de condensació al seu interior.

Tantejo amb el peu i ben aviat ensopego amb l’escala atrotinada que s’enfonsa a la profunditat. Molt lluny, sota meu, em sembla percebre soroll d’aigua, viscositat, putrefacció. Cada esglaó fa un so metàl·lic i cruixeix vagament sota el meu pes, amenaçant d’esqueixar-se i facilitar-me el descens.

Deixo caure el fragment de vidre i escolto com espetega contra una superfície sòlida i es trenca en porcions encara més minúscules. Amb la mà que no faig servir per sostenir-me precàriament a l’escala arrossego com puc la tapa de ferro colat i l’encaixo al seu marc, segellant, sobre meu, la boca de la claveguera. Un foradet circular, al bell mig de la tapa, projecta, dins la foscor, un raig de llum vertical, una escletxa de la il·luminació del carrer.

Amb moviments cada vegada més segurs, persegueixo aquella llança de llum blanca fins el fons, fins que els meus peus trepitgen els trossets de vidre. La sisena part de l’estrella, d’un vermell que recorda la sang, s’enganxa a la sola de la meva sabata. A mesura que m’allunyo del petit cercle de llum la foscor esdevé absoluta.

16 comentaris:

Antitot ha dit...

Cullons Poeta, cada cop ets més críptic!!!M'ho hauré de rellegir demà per a veure si trobo algun altre sentit que no pas el judeocristià que hi ensumo...;P

Poeta per un dia ha dit...

Estem acostumats a donar-li voltes i a buscar-li intencions, desitjos i interpretacions ocultes com el que es troba al fons de la claveguera on s'encamina el nostre protagonista. No podem, ni que sigui una vegada, agafar-nos-ho by the face? Una llambregada d'una història que podria ser molt més llarga per un cap i un altre però que, degut precisament a què només tenim una anella de tota la cadena no ens permet d'extrapolar res més que el que hi ha. Tothom pot imaginar-se la resta d'anelles i formar cadenes diferents, però.... ;)

digue'm ariadna ha dit...

... ¿A cas si imaginem la resta no estem extrapolant? ¿A cas l'anella no dóna joc a treure conclusions precisament perquè ella, per si mateixa, és un dada fragmentària que permet anar més enllà dels límits que marcaria una cadena sencera?...

Antitot ha dit...

Suposo que el meu problema rau en la cuirassa que acostumo a dur al damunt, una cuirassa imbrincada amb la raó i el pensament....Tot ho acabo racionalitzant, Poeta, i la majoria dels teus escrits que només haurien de fluir cap a mi....no salven aquest obstacle.

Poeta per un dia ha dit...

Ariadna, és curiós... una anella, un fragment d'història, permet viatjar més, dóna més llibertat de moviment, que una història sencera i acabada. Una anella és una setmana, una cadena és una vida.

A, el que pot suposar un problema també pot suposar una avantatge, ja ho saps.

Petonets als dos!

novesflors ha dit...

M'agraden molt les històries obertes. I m'agrada com escrius.

Poeta per un dia ha dit...

Gràcies Novesflors per visitar el blog i per deixar-hi el comentari. M'alegro que t'agradi el que hi llegeixes... Salut!

Antitot ha dit...

Hi he trobat un sentit, Poeta!!! Malgrat que conscientment no l'hagis buscat, l'inconscient t'hi ha dut...

El títol del conte ja ens encamina a una mirada cap endins, una mirada interior...Seguint aquest fil, entra en joc la claveguera: la claveguera com a símbol del teu univers ocult, del teu inconscient, d'una zona interior amagada on hi regna la foscor i la tapa no hi deixa penetrar la llum per tal de que puguis veure que hi ha allà dins...Pq dins de la claveguera, Poeta, sents que hi flueix quelcom, però no saps el què...i per això t'hi atreveixes a adentrar-t'hi, malgrat que saps que penteres en el Regne de les Tenebres, de les teves pròpies pors...

Per tant, és un tipus de metàfora, Poeta, que trobaràs quan t'atreveixis a mirar Stalker, pq val a dir que encaixiria ben bé en el marc de la pel·lícula...

Espero que ens expliquis que trobaràs a la Foscor quan t'atreveixis a encendre el llumí que mai goses rascar-lo amb la capsa...

Poeta per un dia ha dit...

Però si encenc un llumí, ja deixa de ser foscor, esdevé una altra cosa i el conte deixa de tenir sentit, no?

Antitot ha dit...

Jo penso que no Poeta, quan encens el llumí és quan comença la part interessant, la de posar rostres a la foscor...Es com una peli de por: aquest conte teu podria servir de tràiler per promocionar la peli, però no es pot finiquitar aquí, sinó que ha de continuar fins trobar un final, ja sigui on el protagonista troba la Llum Eterna...o el protagonista cerca la Llum Vital.

Poeta per un dia ha dit...

O potser és quan sent els sorolls a la foscor, sent els moviments arrossegats de peus i d'ungles llargues que esgarrapen el ciment de la claveguera.... i quan encén el llumí, durant els 5 segons que transcorren fins que no s'apaga, observa cares blanques amb ulls completament cegs i negres, ullals que sobresurten per sobre de llavis avasculars...

Antitot ha dit...

I aquesta és la gràcia!!!Descobreix que les clavegueres de la seva existència estan poblades de vampirs que el volen devorar per convertir la seva vida en foscor i tenebres i no poder tornar, mai més, sortir a l'exterior per contemplar la Llum...
I comprovar (possible desenlaç) que quan un queda immiscuït en el Regne de les Tenebres sense esperança de poder tornar a veure la Llum per no resistir-la, és quan comença la seva autèntica existència, aquella existència sense esperança i il·lusió que et fa viure, eternament, el present, el moment immediat

Poeta per un dia ha dit...

Però una vida sense gens d'esperança envers el futur, sense cap il·lusió, sense cap petita gran cosa que guiï els passos... vols dir que val la pena viure-la? Està molt bé allò del carpe diem, però aquest solia ser el crit de guerra dels generals romans per animar els seus soldats a lluitar al màxim i, si cal, a vessar la seva sang als camps de la Gàlia... no sé, no sé,... no sé pas si em convenceràs....

Antitot ha dit...

Poeta, la plena existència s'adquireix quan un deixa de tenir res i només es té a ell mateix, sense cap tipus de possessió material i immaterial més enllà del seu propi cos i ànima...Qualsevol possessió que un tingui, aquesta passa a ser com una bola que s'arrossega fins que hom cerca la clau per deslligar-se i buscar, immediatament, una altra bola on apresar-se...

Poeta per un dia ha dit...

Antz... tots necessitem una bona ja que, a més d'arrossegar-la, també ens defineix com a individus. Imagina't un got de plàstic a una taula de la Mare-de-la-Font... un cop d'aire el tomba. Si hi poses líquid a dins, esdevé estable i li costa molt més de caure, es manté de peus... per això ens cal tenir un anclatge, alguna cosa que ens permeti dir: "molt bé... sóc aquí... a partir d'aquí, cap on vaig?" Un blog, un amor, una feina, una guitarra, un delit per fer coses, una passió... no cal que sigui material, pot fer-nos d'àncora del cos o de l'ànima,... En fi... ;p

Poeta per un dia ha dit...

Una bola volia dir,.. una esfera de ferro colat lligada al nostre turmell amb una cadena i uns grillets. Una bona... clatellada... també ens fa falta, però...