diumenge, de març 23, 2008

Mosaic


La història es divideix en parts, en grans blocs o capítols que comencen amb paraules similars però que, ben aviat, persegueixen els seus camins individuals. Els personatges viuen i moren, com a tota història, i també són feliços, ploren desconsoladament, somien desperts, s’estiren al llit, amb els ulls oberts, sense dormir ni somiar, s’estripen la roba en un moment de passió amorosa, o d’ira, d’odi, de desesperació. Cada volum de la història és independent, si bé hi ha personatges que, com si fossin exploradors d’una gruta submarina que de sobte descobreixen un llac subaquàtic, les parets atapeïdes de cristalls de fluorescència lluentíssima a la llum somorta de les seves llanternes, s’entortolliguen a les línies argumentals i teixeixen nusos de denominació compartida, cruïlles polsoses d’un camí de carro, amb un perfil d’herba al mig de les roderes, que trenquen la fluïdesa del recorregut. I és que la història, les històries, són viscoses, i avancen lentament com un riu de magma, progressivament solidificant-se fins el clímax final, soterrant ciutats repletes de mosaics on s’expliquen rondalles que ningú sap ja distingir si tenen per protagonistes herois o déus, si són tragèdies o comèdies. Als mateixos volums viuen variants d’aquells protagonistes, molt possiblement esquerdillats en la mateixa minúscula fragilitat que els mosaics immortalitzats per la roca líquida, avui tràgics, demà còmics, demà passat no, l’altre, d’una ambigüitat malaltissa, plorant de tant riure o rient per no plorar. No són herois, ni déus, ho són tot i no són res aquells tristos personatges de carn i ossos que s’enfilen per les pàgines d’una història com aquella, tombant, amb el propi pes, i amb el pes de les seves càrregues, els punts i apart, els accents circumflexos, un apòstrof aquí o una vocal neutra, de fonètica discrepant, allà. La història continua, sense cap dubte, qui l’explica té la pell dels llavis tallada del vent i la intempèrie. A les cruïlles polsoses poden llegir-se petjades que comuniquen una vida a qui l’escolti, a l’herba i les argelagues florides, al rierol trencadís de còdols mil·lenaris, als ocells de fugida melodiosa, a les flors argentades que, com cristalls, donen la benvinguda a la llum tènue de qualsevol que gosi meravellar-se de la poètica dels seus pètals.

4 comentaris:

digue'm ariadna ha dit...

... En una cova, la llanterna il.lumina les parets, el sostre i el terra del voltant, podent admirar concrecions, estalactites i estalagmites que es busquen i s'ajunten formant columnes, donant rugositats i ombres, i que ens permeten jugar, com quan es miren els núvols buscant-hi formes. Una veu, en el to just, neix de la foscor: "Hi havia una vegada...", i dóna el tret de sortida a milers d'històries, com petites rajoles, que juntant-les, seguint formes i colors, donen lloc a la història, aquesta que es remunta en el temps, en la foscor més enllà de la llum de la llanterna amb la que gaudim de les entranyes de la cova on som...

Antitot ha dit...

A vegades hi ha posts del Poeta que em deixen desconcertats, i clar, com que ara cada cop que em concentro entorn la figura del Poeta misteriosament se m'apareix el logòtip d'una marca de roba interior masculina...no hi ha manera a treure'n l'entrellat...

Poeta per un dia ha dit...

Cert Antz,... tot té tendència a embolicar-se, a tornassolar-se, a transformar-se...

Gràcies Ariadna, per la teva continuació lògica del conte... Veus Antz com no costa tan de treure'n l'entrellat, com dius tu!

Petonets als 2!

digue'm ariadna ha dit...

... Acabo de veure-ho ara per internet, vas sortir al suplement de l'Avui la setmana passada: felicitats, poeta...
... Petonets