dimecres, de setembre 17, 2008

Olor de canyella a Leipzig

El camí cap a Leipzig, aquells dies de principi d’hivern, ja descobria petites obagues on la neu començava a arrelar-se fermament a la terra, desdibuixant els branquillons més fredolics i formant una llesca finíssima on sovint podia observar-se el pas efímer d’alguna bestiola, un conill o un esquirol. A mesura que m’anava acostant a la ciutat les roderes de les tartanes eren més profundes i, amb freqüència, em creuava amb pagesos que tornaven de vendre part de la seva collita, a preus cada vegada més baixos ara que s’havia aturat la guerra i no hi havia tanta fam. Les mules que arrossegaven aquests carros eren animals molt feixucs, d’una gran solidesa, segurs de poder transportar un carregament de bocois plens de cervesa des del port d’Amsterdam fins a les estepes de l’est del Neva. Molt de tant en tant l’aire semblava espetegar amb l’esclat del fuet i llavors calia fugir de sota les peülles de formosos cavalls negres, de sota les rodes d’un elegant carruatge, l’escut d’armes pintat amb els mateixos colors vius que vestien les dames que viatjaven arrecerades darrera de cortinetes de finíssim brodat. Aristocràcia francesa, tal vegada, amb missatges urgentíssims per l’equilibri de poders, tan precari aquells darrers anys.

Passades les grans portalades de fusta s’apreciaven perfils de palaus, la pedra torrant-se delerosa al sol de mitja tarda. Cap a ponent, prop del riu, s’esplaiaven carrerons on la gentada comerciava alegrement sota barbacanes perillosament inclinades per facilitar el treball de les corrioles, que pujaven mercaderies cap sota teulada. Les tavernes eren a tocar l’una de l’altra allà, i la única cosa que les distingia era el gremi al que pertanyien la majoria dels seus respectius patrons. La que aglomerava el gremi dels llibreters solia ser la més tranquil·la, i la que protagonitzava menys trencadissa, cridòria i esbatussades. No sempre era així, però, i encara els més vells de Leipzig recordaven la sanguinària que s’hi originà a resultes de l’enfrontament entre el bàndol que defensava els enginys d’impressió i el dels que anunciaven que aquells enginys eren obra del diable i que el propi Gutenberg era l’Anticrist en persona.

Aquell dia pràcticament no hi havia ningú assegut als banquets de fusta que envoltaven unes taules llargues com l’ombra projectada pels esclamalls que penjaven davant del foc. Em vaig apropar a l’escalfor amb ganes de notar el pessigolleig a la punta dels dits i a les orelles. El vi aromàtic calent era deliciós, ho puc recordar com si encara hi fos. Sempre m’ha agradat el deix de la canyella, i aquella taberna, potser per reflectir la flaire del paper encara moll de tinta, era generosa amb les espècies. L’home que la regentava, petitó i fonedís, afirmava haver viatjat cap a l’orient, més enllà del Ganges, i haver-hi vist meravelles que, quan les descrivia a llibreters moderadament ebris, l’encerclaven amb una llunyana melangia i li humitejaven els ullets com els d’un nen que veu nevar per primera vegada.

Era aquell home a qui havia anat a trobar aquell dia en aquella taberna fosca però agradable com el tacte del vellut. Aquell homenet tenia una història per explicar-me i jo estava disposat a pagar totes les monedes d’or que portava al sarró per sentir-la. Era una història que ell havia sentit de llavis d’un savi d’orient, d’un immortal, i que només explicava un cop l’any, durant aquells dies en què el gel de les basses encara s’esqueixava sota el sol del migdia, una mica abans del solstici.

La canyella em recordava, aquells dies, el color d’uns cabells. Leipzig, a la nit, es tenyia del vermell dringadís de les torxes i del silenci dens de l’hivern que s’acostava.

6 comentaris:

Antitot ha dit...

La punteta, la punteta...engalta-ho tot de cop home!!!

Poeta per un dia ha dit...

... això és tot el que hi ha, Anti, ... si vols saber la resta de la història hauràs d'esperar al solstici i anar a trobar el vell taberner a Leipzig... Jo no la sé pas...

El tacte de les paraules ha dit...

Ets únic, poeta! ;)

Antitot ha dit...

MMmm....cullons, ara acabem de passar l'equinocci i tp em puntualitzes si ha de ser el d'hivern o el d'estiu.En fi, ho anirem a comentar al "vell" de Cal Trinxet per a veure si amb el trabuc en podem treure l'aigua clara...

Poeta per un dia ha dit...

... i l'hereuet del ferrer del Pont, amb els seus esclamalls sempre roents de foc....

OhCapità ha dit...

mmm, .. un molt bona història ben narrada, ... amb tots els seus ingredients,

i aquesta olor a canyella, ... que m'acompanya gairebé cada dia, ... mmm, ... gràcies per compartir-la

em seguiré passant per aquí,

amb canyella o sense!