Ἀποκάλυψις

I quan es trencà el setè segell el cel s’aturà durant una estona i tot es feu quiet. I llavors Déu donà una trompeta a cada àngel, fins que tots set en tingueren una i no hi hagué més enveja ni rancúnia a la cort celestial. I Déu s’assegué, per veure-ho tot molt bé, i el primer àngel feu sonar la trompeta, i tot de foc i de pedra i de sang va caure sobre la Terra, cremant una tercera part de la seva superfície en una gran flamarada. I, quan la tocà el segon àngel, un meteorit s’enfonsà dins el mar, però l’anomenaren muntanya de foc ja que la paraula meteorit encara no s’havia inventat, i una tercera part dels oceans es tornen sang, una tercera part dels peixos mai serviren per sushi i una tercera part dels vaixells foren destruïts. Amb la tercera trompeta una estrella caigué a una tercera part de les fonts i dels rius, tornant-los verí i repartint la pesta a qualsevol que begués de les seves aigües. I el quart àngel tocà la quarta trompeta, ja que el tercer ja havia tocat la seva i l’ordre era molt estricte, i s’enfosquí una tercera part del sol, la lluna i les estrelles, deixant una tercera part del món a la penombra. I després d’aquestes desgràcies un àngel avisà tothom que l’escoltés que el final de la festa seria encara molt més espectacular, i tothom se’l cregué ja que qui l’organitzava podia fer i desfer amb una sola paraula. I, llavors, el cinquè àngel, que estava frisós per sortir a l’escenari, tocà la trompeta, i s’obrí l’abisme, i vomità insectes de tot tipus, molts ortòpters, que s’enfilaren pel camal dels pantalons de tots aquells que no portaven el segell de Déu als seus fronts, turmentant-los durant llargues temporades. I quan tot això s’acabà, el sisè àngel feu sonar la seva trompeta amb una melodia tan estrident que alliberà els quatre àngels que estaven presoners a l’Èufrates, i amb ells un exèrcit de 200 milions de genets capaç d’executar una tercera part de la humanitat. Però el setè àngel, amb la trompeta més lluent de tot l’estol de querubins i de serafins, contemplava tota aquella matança i plorava i s’eixugava les llàgrimes amb el faldó de la túnica blau cel que portava per tapar-se les vergonyes. I quan Déu li demanà de tocar la trompeta no tingué forces per fer-ho, i la llançà més enllà de les estrelles perennes, més enllà de la corba de l’espai i el temps. I Déu s’enfadà molt i li digué que ja no era fill seu, i que li retirava el privilegi de volar, i la túnica blau cel, i els cabells rinxolats. I l’àngel se’l mirà amb molta por i li demanà clemència i s’esgarrifà quan veié que Déu tenia una immensa sala curulla de setens àngels, tots amb la mateixa trompeta lluent com una cistella plena de pedres precioses. I l’àngel caigué, ja que ara no tenia ales per volar, i mentre queia sentí la setena trompeta, i era un so preciós, un so de destrucció total i absoluta, de caos, de venjança, de mort, de desesperança. I quan hagué caigut es donà un cop molt fort al cap i li sortiren unes banyes i s’adonà que, si bé tot s’havia acabat, tot plegat només feia que tornar a començar.