dimecres, d’agost 27, 2008

Contes de matinada

La llum del carrer entra a batzegades per les llesques verticals de vidre nu, on els porticons no s’arrapen a la finestra. La grogor esblanqueïda de la farola s’amplifica momentàniament quan passa algun cotxe pel carrer: en aquestes ocasions, dues llances de llum intensament groga persegueixen les esquerdes del guix del sostre i, si tanca els ulls, pot imaginar-se que dorm a la serena i que els llamps trenquen la negror desdibuixada dels núvols baixos.

Cada dia es desperta passades les tres de la matinada i ja no dorm més fins poc abans que el despertador l’obliga a llevar-se, a tres quarts de set. Cada nit la vida li dóna més de tres hores i ell voldria aprofitar-les, però no pot. La contemplació de la fina fosforescència de les agulles del despertador, a mesura que les hores cargolen el món, esdevé gairebé melòdica, es transforma en una cançó que acaba adormissant-lo, ara en un son molt profund, quan pràcticament ja és hora de llevar-se. És la mateixa cançó que li obre la imaginació cap a mil i una nits, cap a una riuada sinuosa d’històries que després voldria ser capaç de recordar i d’escriure.

Aquelles tres hores de vetlla són un pou sense fons de contes, poemes, rondalles, aventures èpiques, tragèdies gregues, on ell aboca una galleda buida rere una altra i on, sempre, tibant la corda, n’extreu aigua pura i cristal·lina, destil·lada per les mateixes nou muses de l’Olimp. És una aigua que li cal beure’s en aquell mateix moment, li cal consumir, encara que no tingui set, durant aquelles tres hores. Després, quan el cargolar etern del despertador el faci adormir, oblidarà tot el que ha begut i no trobarà, ran de llit, ni mitja galleda d’aigua tèrbola que li permeti imaginar-se aquell conte, aquell poema o aquella tragèdia, per molt insípida i diluïda que sigui la versió que romangui en el racó més arrecerat del seu subconscient.

Moltes vegades ha pensat a llevar-se, engegar el portàtil o agafar el bloc espiral de la tauleta de nit, i escriure aquell conte o història que, en aquells moments, és més real que la seva pròpia existència. Però sempre descobreix que no té forces per moure’s de llit. De fet, en algunes ocasions ha reflexionat que molt possiblement estigui dormint i que aquelles tres hores, des de més enllà de les tres fins poc abans de tres quarts de set, no són més que un somni que es va repetint, cada nit, el somni més meravellós, però alhora, el més angoixant, que hagi pogut somiar mai.

El dia que compra el magnetòfon i el posa sota el coixí s’adona que, per molt que li sembli que està parlant en veu alta, que descriu cada una de les escenes dels fabulosos paisatges que s’alternen darrera les seves parpelles, en realitat la cinta, al matí, no fa altra cosa que projectar el silenci més blanc i amortidor, puntuat ara i adés pel soroll somort d’un cotxe, al carrer, o d’un colom, quan comença a fer-se de dia. Ho intenta diverses vegades però el resultat és sempre el mateix: ell està convençut que està despert i que explica amb tota mena de detalls aquells prodigis de la imaginació però, mentre esmorza, la cinta només l’obsequia amb buidor.

La seva germana, preocupada per l’absència, és qui el troba, estirat al llit, amb el braç allargat cap el magnetòfon, la postura solidificada a la rigidesa de la mort. El metge anuncia mort per causes naturals, no podia ser de cap altra manera: el cor se li aturà mentre dormia i, molt possiblement, ni tan sols es despertà.

Uns dies després del funeral la germana torna a aquell piset petit i melangiós, acompanyada d’un grup de nois d’una ONG, que s’enduran roba, llibres i mobles. El magnetòfon és prop del llit, on el van deixar quan van endur-se’n el cos cap el tanatori. La germana s’ajup i en cull la cinta, esgotada, i se la posa a la butxaca de l’abric. L’escoltarà al vespre, a casa seva. Els nois són molt eficients i poc després d’una hora ja tenen una furgoneta carregada fins dalt, aturant, momentàniament, el trànsit del carrer. Encara els falta un segon viatge per emportar-se’n el llit i l’armari, però la germana els dóna una còpia de les claus i els demana que les llencin a la bústia, quan hagin acabat. Li donen les gràcies per la confiança.

Passen tres mesos fins que la germana es troba prou animada com per escoltar la cinta del magnetòfon. Una immobiliària li ha estat fent ofertes per comprar el pis del seu germà però potser el llogarà per estudiants, molt bé de preu. Posa la cinta al radiocasset, la rebobina, i seu prop del balcó, el sol fugisser de tardor acolorint-li les galtes. La cinta només deixa escoltar el soroll d’algun cotxe, potser una respiració una mica feixuga, si posa el volum molt fort. Res més. L’extreu del radiocasset i la posa a la calaixera. Després, amb els ulls humitejats, rumia què farà per sopar.

Al cementiri municipal, cada primavera, a l’herba que acompanya una làpida de granit negre, neix una multitud de flors blanques, blaves i grogues, sense que ningú les planti. L’encarregat del cementiri se’n fa creus i gairebé no gosa acostar-s’hi: només hi passa breument la regadora, quan la calor és molt forta. Cada any les flors dibuixen formes diferents amb els seus colors, sempre, d’una gran bellesa.

10 comentaris:

novesflors ha dit...

Cada primavera flors noves, els contes que mai no va arribar a escriure.
Quin relat tan bonic. M'agrada però que molt, molt.

Jordi Soldevila ha dit...

Estimat poeta: ara feia dies que no "et seguia" poeta, i simplement només puc calificar com a fanstàstic el relat! :-)
Enhorabona!

(pd. per cert... una pregunta curiosa... les fotos? són teves? extretes d'algun racó internàutic?

Frannia ha dit...

Has aconseguit produir-me un calfred. Magnífic conte!

Antitot ha dit...

Poetaaaaa....això fa aroma de molt Paul Austerià....inclús li diria que l'última novel·la té certs punts en comú amb aquest relat.
D'aquí la meva pregunta:
-O es plagi;
-O és el negre que necessita l'Auster per escriure tant cada any

salut, follet de la camisa de ratlles!

digue'm ariadna ha dit...

... La respiració que acompanya un somni en una cinta i unes flors de sinuosos colors al voltant de la llosa negra, un bonic conte per aquestes hores on per uns acaba la nit i per altres comença el dia...

Poeta per un dia ha dit...

Novesflors,Frannia,Ariadna, gràcies per les vostres paraules...

Jordi, la majoria de les fotografies d'aquest blog són del món infinit de la xarxa, amb breus excepcions com les obtingudes "d'estranquis" als concerts del Tom Waits i la Loreena McKennitt...

Anti, donat el volum dels darrers llibres de l'Auster, no crec que tingui massa dificultat a produir-ne un per any sense necessitat de "negres" que l'ajudin... més o menys té uns tres dies per escriure una pàgina... D'altra banda, ja saps que sempre que puc faig plagi de tot, fins i tot de la teva personalitat... ;p

cnossos ha dit...

moltes vegades, abans d'adormir-me, tinc una idea, i penso, he de recordar això demà, i escriure-ho, però ara ja sé, cada cop que em passa, que no me'n recordaré de res l'endemà... havia pensat en un magnetòfon, però vist què li passa a la gent, millor no me'l compro, no tinc ni el consol de les flors a un cementiri, perquè en el cas que m'enterressin (resulta que un dia se'n va acudir donar el cos a la ciència, per no pagar l'enterrament per avançat, és clar) segur que seria en un nínxol...

El tacte de les paraules ha dit...

M'agrada veure que quan torn totes les coses que m'agraden segueixen allà.

Gràcies.

Pensaments Significants ha dit...

Quina intriga tan sana que m'ha despertat aquest relat, i això que podria considerar-se innecessària, ja que a la cinta no hi havia cap missatge. Potser és això el que converteix aquest desenllaç en un de prou dolç: trenques amb qualsevol de les expectatives que tenia com a lectora del teu conte. :)

Marta ha dit...

Ostres, entrant al teu blog m'he donat compte dels dies i dies i dies que fa que estic desconnectada de la xarxa... Suposo que tots tenim temporades, i ara n'he passat una en que m'havia quasi oblidat de l'apassionant món dels blogs... potser seria hora de tornar a posar-m'hi.
Per cert, el conte m'ha agradat molt.
Una apbraçada.