dissabte, d’agost 02, 2008

Noia de vidre, noia de cristall

Li dèiem noia de vidre però ningú no sabia ben bé per què. Li dèiem noia de cristall i, sovint, després de dir-ho, romaníem una bona estona amb els ulls girats cap el cel, rumiant les paraules. Era una noia trencadissa, però això ja ho sabeu. El coll era com un branquilló d’herba seca, acaronada pel vent torrat d’una tarda d’estiu, les mans llargues i primes com els rajos de sol que entren per la fusta esqueixada d’un porticó, les cames com teranyines plenes de neu.

Li dèiem noia de vidre, noia de cristall. La seva bellesa costava d’oblidar, i molts giràvem la mirada per por de perdre-hi el senderi. Feia un caminar tan precís que hauríem jurat que escrivia un poema a la sorra, amb aquells peus de cristall: potser l’hi escrivia, però ningú no era prou valent com per acostar-s’hi i llegir-lo.

Noia de vidre, noia de cristall. El seu cos era transparent, només si nedava les onades sospiraven el seu moviment, només els ulls no es fonien en el blau i en el verd de l’oceà. La llum passava a través seu, semblava provocar-li una frisança com d’unes paraules d’amor xiuxiuejades a cau d’orella.

Noia de vidre, noia de cristall. Tenia un ull de cada color, un de blau i un de verd, però això ja ho sabeu. Era impossible de mirar-la més d’un instant sense que se’t trenqués alguna cosa, molt endins. Potser per això li dèiem noia de vidre: tal vegada qui es trencava érem nosaltres, en veure-la.

Noia de vidre, noia de cristall. Tots l’estimàvem, però això ja ho sabeu. Tots ens trencàvem a bocins i volíem trencar-nos-hi. Tots buscàvem la seva ombra, volíem aixoplugar-nos-hi, morir-hi, difuminar-nos-hi com el més minúscul dels cuquets, cargolats de plaer sota aquells peuets que pintaven melodies a cada pas.

Noia de vidre, noia de cristall. Com n’era de bonica. Potser era un àngel, potser no. Tenia un ull blau i un ull verd. No tenia ombra, però això ja ho sabeu. Potser per això li dèiem noia de vidre. Potser per això li dèiem noia de cristall.

4 comentaris:

El que mai et vaig dir ha dit...

Pensava en noies de vidre, en noies de gel, i em demano si és més fàcil trencar-les o que es desfacin...

Frannia ha dit...

Noies de vidre com copes de cristall. La condemna de les copes de vidre és que tothom té por de trencar-les i sols les contemplen, col·locades a les seves vitrines. De tant en tant, algú s'atreveix a beure-hi, però aviat l'incomoda tanta transparència, tanta fragilitat i retorna als tassons de plàstic. No voldria ser de vidre.

novesflors ha dit...

M'has recordat la fragilitat que algunes persones sentim en alguns moments...

Poeta per un dia ha dit...

elquemaietvaigdir, les noies de gel serien protagonistes d'un altre conte... la seva fragilitat vindria acompanyada d'una fredor que, molt possiblement, les allunyaria, per pur instint de conservació, de tota abraçada...

frannia, efectivament, no és que la nostra protagonista no es deixi estimar,... som nosaltres que tenim por d'acostar-nos-hi...

novesflors, per molt fràgils que siguem, que ens sentim, mai ens acabem de trencar del tot... potser per això fa tan de mal....

petonets!