Cinc parets

Tota la vida tancat entre aquestes cinc parets de vidre, maleïda existència, maleït el dia que vaig néixer. Dia rere dia sotmès a l’escrutini de centenars d’ulls, a aquesta mirada esbiaixada que després, a la nit, no em deixa dormir i em retorna, una vegada i una altra, per il·luminar de maldat els somnis més angoixants que pugui somiar mai un ésser viu, per despertar-me, després, amb un crit a la gola, un crit que no goso cridar, no, que no vinguin els vigilants i em peguin.

No desitjaria res més que deixar de viure. Res té sentit. Res em dóna la il·lusió de viure un dia més, de mantenir aquesta trista aparença de felicitat darrere el vidre, d’oferir un somriure al vigilant de torn que em porta la cassoleta amb el menjar i el beure, de despullar les meves vergonyes a la mirada desinteressada de tota aquesta gentada que m’observa cada moment i que no em deixa ni intimitat per fer les meves necessitats al racó més allunyat dels seus ulls penetrants.

L’aigua repica, quan plou, sobre el sostre de vidre i, per uns instants, el món es fa tèrbol i sembla desaparèixer, m’aïlla en el meu particular infern. És quan estic sol que encara és pitjor, és molt pitjor, és llavors quan les pors s’arrapen al cor i als pulmons i quan em costa de respirar i quan em repeteixo fins a quedar afònic que no s’han oblidat de mi, que tan aviat com deixi de ploure segur que tornaran i em portaran la cassoleta i em miraran les vergonyes i, si em porto malament, em pegaran fins a marcar-me de blau el perfil de les costelles. M’ho repeteixo però no m’ho crec, no, en el fons del meu enteniment nego fins i tot la meva pròpia existència i, fins que no ho veig, fins que el vigilant no frega el vidre amb un parrac gruixut de color verd, no és fins aleshores que torno a respirar sense que em tremoli l’ànima.

Tota la vida presoner d’aquest vidre descolorit, sense poder caminar per sota els arbres, sense poder parlar amb ningú, sense que ningú m’abraci i m’estimi, però amb la paradoxal capacitat d’imaginar-me que això que he viscut tota la vida no és tot el que hi ha, que hi ha molt més, moltíssim més, i que tot allò m’és negat i que mai, mentre visqui, no podré gaudir-ne. I després tampoc. Després l’oblit se n’endurà el meu cadàver, la pobra carcassa que es va pansint i que ni tan sols les bèsties més famolenques voldran rosegar, i aquestes cinc parets de vidre seran desballestades, o cobertes de fulles, o trencades i espargides pel món, o entaforades amb algú que s’assemblarà a mi o que, potser, en un etern retorn sense fi, seré jo mateix.

El vidre, de matinada, quan el sol despunta per sobre les altres gàbies, reflecteix la meva cara que sembla que m’estigui espiant des de fora, amb els ulls molt oberts, esbatanats, una mica esbiaixats, una mirada de maldat que il·lumina tots els meus somnis. Però no tinc por, no, en el fons no tinc més por que quan em miren els altres o quan em peguen els vigilants o quan plou i l’aigua regalima per la paret de vidre de l’oblit. No tinc por, no. Per què hauria de tenir-ne? El que em mira no és més que el pobre presoner de cinc parets de vidre.