Feixes rovellades de somriures,
dues passes més enllà,
inabastables,
vagament intuïdes per la remor de l’òxid:
un xerric de nostàlgia,
de núvols tornassolats després de ploure.
Pluja disciplinada, vertical com el dolor,
tenyeix,
inabastables
feixes rovellades de somriures
dues passes més enllà,
inabastables,
vagament intuïdes per la remor de l’òxid:
un xerric de nostàlgia,
de núvols tornassolats després de ploure.
Pluja disciplinada, vertical com el dolor,
tenyeix,
inabastables
feixes rovellades de somriures
7 comentaris:
M'ha colpit això "vertical com el dolor". M'ha fet pensar que el dolor horitzontal és estantís; el vertical, punyent.
Cullons Poeta, m'ha sorprès gratament! És una poesia d'allò més punyent que fins que no l'acabes de llegir no te n'adones que t'ha perforat!
Aquest poema és teu? Fantàstic! Està molt ben escrit. M'ha agradat :) Gràcies per passar-te pel meu blog. Està molt bé el teu pel que he vist ;) A seguir així
Salutacions!
Bella poesia!
T'arribi el meu somriure en horitzontal...
... Aires humits capaços d'alterar la superfície, semblen anar més enllà i penetrar més endins quan la seva acció és capaç d'agafar la verticalitat, però, com he llegit fa poc, "sempre que ha plogut, ha parat de ploure"...
Cerquem l'horitzontalitat, doncs.
felicitats, m'ha agradat molt aquest poema, a mi m'agraden així, breus, quan diuen tant amb poques paraules.
t'aniré llegint.
Pasiffae
Publica un comentari a l'entrada