dilluns, de novembre 03, 2008

La daga màgica

El mag passa els ulls per sobre de la daga, estudiant les runes gravades a l’empunyadura, comptant els reflexos de les gemes, maragdes, òpals i diamants, encastades a l’or brillant, treballadíssim. El venedor, un home de cara pigada, mig coberta amb una caputxa, identificat amb un tatuatge al temple esquerra com a membre del gremi dels adoradors de Màndors, sosté la daga amb recel, conscient de la seva vàlua.

“És una daga mata-dracs”, informa el venedor, amb la ganyota del qui espera una possible resposta violent.

El mag somriu una mica, un riure absolutament fals i maligne. És un mag de l’orde dels Capa Fosca de Carcassona, un home específicament perillós, cruel i curosament refinat en l’art de la tortura. Durant anys i anys va estudiar els conjurs més fabulosos, memoritzant cada gesticulació, cada so, cada cadència de respiració. Després va viatjar pel món, d’orient a occident, augmentant la seva saviesa i experiència amb nombrosos volums de màgia oblidada. És coneixedor de la vida i conscient dels qui gaudeixen d’ensarronar mitjançant la retòrica del llenguatge.

“Perdona’m si et causo enuig amb la meva ignorància”, replica, “però considero que la tasca de matar un drac, una bèstia de més de vint metres d’alçada i trenta de llargada, de cap a punta de cua, posseïdora de poders màgics tan interessants com el polimorfisme, l’adopció de forma humana, o la inducció de feblesa mental a l’enemic, capaç de volar distàncies descomunals sense haver d’aturar-se, coberta d’escates més rígides que una armadura de metall èlfic, plena d’ullals i d’urpes, i d’haver de matar-lo amb una daga de poc més de deu centímetres de fulla, per molt detallada que sigui l’obra d’artesania que li perfila les arestes, em sembla, des del meu modest punt de vista, repeteixo, ignorant i potser una mica inexpert, una impossibilitat”.

El venedor s’encoratja davant d’aquesta mostra d’humilitat per part del mag. La clariana on es troben s’obre, per un costat, en un rierol de muntanya, ple de cascades i salts d’aigua, poblat, molt més avall en el seu curs, per una raça molt peculiar de gnoms silvestres dedicats al cultiu de la mandràgora.

“És que es tracta d’una daga màgica”, respon, alçant els ulls de dins de la caputxa i gosant creuar la mirada amb el mag.

El mag està fart de treballar amb objectes màgics. Des de les pedres de visualització fins a les bosses de capacitat infinita. Fa anys i panys que sap reconèixer l’àuria d’un objecte màgic, sap classificar-la dins de les diferents escoles de màgia, la de conjuració, la d’abjuració, la de nigromància, la del control dels elements físics, la del control mental, i sap desarmar els conjurs de protecció corresponents, aquells que fan que l’objecte màgic estavelli a les mans del mag inexpert que pretén usar-lo.

“Novament demano disculpes de la meva limitada capacitat intel·lectual i de raonament, però jo tenia entès que els objectes màgics irradiaven una calor especial, fàcilment identificable pels que som més o menys instruïts en les arts màgiques. I aquesta daga no mostra cap signe aparent d’aquesta calor, és més, la seva fulla és freda com el gel”.

El venedor no recula i troba la resposta ideal per rebatre la preocupació del mag.

“És que es tracta d’una arma molt especial. D’aquí ve l’elevat preu que goso demanar-ne. La característica que la fa única és la seva habilitat de camuflatge, és a dir, és capaç d’amagar el seu propi poder màgic. Només en la presència d’un drac en la seva fisonomia original és quan la daga mostra la seva força màgica”.

El mag mira la daga amb més curiositat, dubtós, encara, de la seva adquisició.

“I en el cas, no t’ofenguis si malfio, hipotètic, de l’encontre cara a cara amb el drac, si la daga resulta no tenir poders màgics de cap tipus, serà difícil que torni per a reclamar-te les monedes d’or que vols que pagui per ella”.

Amb un moviment àgil el mag agafa la daga per la fulla, la fa girar dins la seva mà i la clava fins a l’empunyadura d’or i pedres precioses al coll del venedor. La daga s’escalfa, adquireix una tonalitat vermellosa, sembla despendre batecs de colors, blancs, blaus, verds, grocs, taronja, blancs de nou. El venedor, en els seus darrers espasmes, creix, li surten ales, cua i escates, els ulls se li dilaten i allarguen, recobra la forma d’allò que era.

“Efectivament, es tracta d’una daga mata-dracs”, remuga el mag, tot netejant-la al rierol i posant-la dins d’una de les múltiples bosses d’ingredients màgics que porta penjades del cinturó. Després, allunyant-se una mica de la carcassa del drac mort, cull unes fruites i sopa ran d’un foc encès de rametes seques. Dorm molt bé aquella nit, i somia que, mica a mica, tots els artefactes màgics que poden destruir-lo acaben al seu sarró. Al matí es lleva, es renta la cara a l’aigua freda, es treu la roba, desplega les ales i vola cap a l’horitzó. La daga brilla alegrement.

3 comentaris:

Frannia ha dit...

Tinc certa aversió cap als dracs. Potser des de que en vaig conéixer un que va resultar més poruc que la més tendra donzella...però magnificament contat!

Estela ha dit...

Gràcies al comentari que has deixat al blog NOVESFLORS he descobert el teu. és molt interessant, si m'hi fas un raconet passaré a visitar-te sovint!

Antitot ha dit...

Finot, finot Poeta...aquí he vist les teves influències vuitanteres amb sèries com V i Dragones y Mazmorras,jejejeje...
Però la imatge que m'ha fotut més gràcia, pq m'ha transportat a tu inconscientment, ha estat aquesta:

"Després, allunyant-se una mica de la carcassa del drac mort, cull unes fruites i sopa ran d’un foc encès de rametes seques."

Molt trinxetià aquest estat de despreocupació i rutina aparent