dissabte, de novembre 15, 2008

Origami


Si s’enfila molt amunt creu que sortirà del cel i podrà veure les estrelles i el sol a la vegada. Està cansat dels compromisos, de cedir una sabata per aconseguir una espardenya, d’haver de deixar la forquilla per agafar el ganivet, de tancar els ulls cada vegada que fa un petó.

La tarda cau a batzegades, com si la llencessin a trossets des de dalt. El temps flueix i és un riu d’aigües fonedisses, esperitades, enjogassades en salts d’aigua i remolins que esquerdillen d’humitat la vegetació que s’arrauleix a la riba. Els passos esdevenen feixucs, pendent amunt, i la suor tenyeix la roba, ferint-la de mort.

És una respiració concentrada la que l’acompanya. L’alè surt d’entre les dents, serrades, buida els pulmons per finíssimes escletxes d’esmalt i de geniva. El sol és com un persimó madur que rodola per l’espatlla d’un llangardaix verd.

Hi ha núvols per sota dels seus peus. Són esponjosos, esfilagarsats en un eixam de cèl·lules que, mitocòndria a mitocòndria, ribosoma a ribosoma, ofereixen una lleu i elàstica resistència al pas de la llum. De lluny li sembla sentir el xivarri que fan els fotons de color blau quan ensopeguen amb les molècules de vapor d’aigua. És un soroll que recorda les notes d’un banjo, o potser només són els enllaços covalents quan es trenquen. Es pregunta si hi ha fotons de color negre i quin soroll farien. També es pregunta si els àngels fumen tabac ros.

Si s’enfila molt amunt s’haurà d’arrapar a la terra per no caure. No hi ha orenetes a aquella alçada, i tot el que vola ho fa amb ales de cel·lofana.

1 comentari:

Jeroni Maleuff ha dit...

"L’alè surt d’entre les dents, serrades, buida els pulmons per finíssimes escletxes d’esmalt i de geniva."
en general, em pareix un text molt bo. En concret, aquesta frase és boníssima.