dissabte, de novembre 22, 2008

Clorur de sodi


Va plorar fins que va notar que no li quedaven més llàgrimes a dins i, llavors, va sorprendre’s del fet que, malgrat tot, les llàgrimes continuaven naixent i rodolant per les seves galtes. Era una tarda d’estiu i tot el poble era tancat a casa fent la migdiada. Sota el sol vertical com una llança, assegut a la pedra picada que rodejava la fonteta d’aigua bruta, tremolava de fred. Les mans, gelades, les va posar dins l’aigua i va observar com els canells es torçaven en un angle impossible, com els poquets peixos vermells i blancs que encara no suraven panxa enlaire s’acostaven delerosos per engolir aquells cucs gruixuts i blancs que havien aparegut de sobte al seu particular cel. L’aigua viscosa amb prou feines li mullava la pell, formava una pàtina de greix tornassolat d’una olor força desagradable que li costaria esforços i treballs de netejar. Les llàgrimes, d’una en una, anaven repicant sobre la superfície de l’aigua, es convertien en ones circulars, per uns instants, i distorsionaven la imatge dels peixos i de les llaunes buides de cervesa del fons de la font. Els peixos devien pensar que estava plovent aigua de mar i, a mesura que augmentava la salabror de l’aigua, s’anaven tombant panxa enlaire, sacsejaven una estona la seva vida, per treure-se-la de sobre, i morien. Hi havia monedes lluents sota l’aigua, com minúscules ciutats subaquàtiques plenes de llum. Possiblement uns amants, asseguts a la mateixa pedra picada on seia aquella tarda d’estiu, les havien llençat, les mans presoneres en un sol moviment, per desitjar que quan fossin vellets poguessin tornar, agafats de les mans, a aquell mateix indret. Plorava i les llàgrimes feien pujar el nivell de l’aigua de la font, els forats de drenatge, obturats de deixalles i de larves d’insectes, no treballaven gens ni mica. Quan l’aigua li va començar a mullar els pantalons, els dos peixos que encara eren vius, un de vermell i un de blanc, van desplegar ales membranoses i van posar-se a volar al seu voltant.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Els peixos que esdevingueren aus a causa d'una pluja de llàgrimes...
M'agrada.

Anònim ha dit...

Què bell, Poeta...tens una capacitat tan gran per fer-me emocionar! Besades...

Anònim ha dit...

Poeta, d'on treus aquestes fotos tan sensibles i impressionants ? les fas tú ?

Anònim ha dit...

Torno a ser la mateixa "anònima" d'abans. T'has planejat mai d'anar a una editorial perquè et publiquin, en format paper (un llibre, en definitiva) tant les fotos com els texts que hi poses ? és que si no ho fas tú, t'ho faig jo...

Poeta per un dia ha dit...

Hola Anònima... malauradament la gran majoria de les fotografies són extretes del món internàutic... El procediment sol ser sempre el mateix: un cop acabat el conte, narració, poema, diatriba, llavors faig cerca fins a trobar una imatge que, d'alguna forma, reflecteix una mica el text... Ho sigui que si t'animes a anar a l'editorial, caldrà que només hi vagis amb els escrits... si hi portes les fotografies ens tancaran a la garjola... ;p

Gràcies per passar...

Jesús M. Tibau ha dit...

les llàgrimes com a font de vida

Poeta per un dia ha dit...

... de vida i de mort... hi ha molts peixos panxa-enlaire a la fonteta... gràcies per passar Jesús...

...novesflors i frannia, gràcies, com sempre, per les vostres belles paraules...

Anònim ha dit...

Hola, torno a ser l'"anònima". No hi fa res que no facis tú les fotos, la sensibilitat de triar aquestes i no altres és prou impressionant (a mi m'impressiona, en tot cas). De fet, si et rumiessis el tema de l'editorial, en podries fer tú de noves; segur que és una nova faceta que també se't donaria prou bé. I se'm fa difícil pensar en els teus texts sense fotos, seria com un nou gènere...: "petit relat gràfic". Bé, segur que hi hauria algun nom més encertat per definir-lo. Cuida't.

digue'm ariadna ha dit...

... Potser és arran de les teves paraules, o de les llàgrimes salades i de la font, o dels peixos de colors i dels seus reflexes aigualits, que em fas pensar en quantes vegades, ens sembla que la pell està bé, que cap ferida la solca, i en submergir-nos en el mar o posar sal al menjar, descobrim que encara hi pot haver alguna petita ferida, que com una esquerda amagada ens recorda que encara que pensem que no ens queden més llàgrimes, aquestes poden tornar a brollar...

Jesús M. Tibau ha dit...

Avui he inclòs un enllaç a un dels teus posts a la meva secció de Blogs degustació.

assumpta ha dit...

Un relat magnífic !!!