Engrapades, surten a passejar sota el sol lluent de tardor, arrossegant una mica els peus per enlairar petits núvols de fulles mortes. El fred els gela la punta dels dits, el nas, les orelles, i aviat frisen per tornar a casa, per estirar-se dins el forn i caramel·litzar, en els seus llavis, un petó, d’encís, vermell i groc. Dins el cor, però, neix una llavor negra.
3 comentaris:
T'he trobat a través d'en Tibau, m'agrades! T'enllaço! :)
una llavor negra...mai hauria de ser així, encara que estiguin engrapades.
Molt bo.
Publica un comentari a l'entrada