dissabte, de desembre 13, 2008

Teulades

La flor es panseix com una llumeta molt tènue, un ble tan fonedís que la flama ja és més blava que groga. Al cul de l’ampolla de licor de cirera només romanen un parell de dits d’alcohol, suficients per fer plorar els ulls, si me’ls bec d’una glopada, sense respirar. La nevera és més buida que la reflexió que m’ofereix el vidre verd i convex de l’ampolla. Al carrer, les poques bicicletes que hi ha tenen les rodes aixafades, com si les haguessin llençat des del terrat, les barnilles, trencades, apunten els seus dits metàl·lics en totes direccions, burxen l’espai com si fossin tristos paraigües sense tela. La vida és com l’alumini d’una finestra, agrest, precís, angular, disposat a tot per mantenir la intempèrie fora. Si el toco, amb la punta del dit, comprovo que està glaçat, que hi deixo una empremta dactilar semitransparent, una alè d’escalfor que, com els anys, es va fonent a poc a poc en la fredor fins a desaparèixer completament dins la superfície lluent de l’alumini. Per sobre les teulades, el sol s’arrossega, esbiaixat.

3 comentaris:

novesflors ha dit...

La comparació que fas amb la vida no pot ser més encertada. M'agrada.

- assumpta - ha dit...

Poesia en prosa ...
Excel·lent descripció!

Frannia ha dit...

Però hi és el sol, encara que s'arrosegui i vagi esbiaxat, hi és el sol per esvair tanta fredor.