dimarts, de desembre 23, 2008

Sabates vermelles


Al carrer hi ha una noia que fa petons als homes que li passen pel costat, però només si porten les mans a les butxaques de l’americana, les espatlles una mica arronsades, una mica cargolats de fred, i els ulls tristos, mirant cap els peus. La veig des del balcó, entre la porta de la pastisseria i la reixa metàl·lica de la joieria, tancada des de fa anys. La llum del capvespre dibuixa impossibles reflexos daurats al seu cabell negre, s’escampa per les seves mans de dits finíssims, perfila llavis prims, amorosits. Du un abric fosc que li arriba fins a sobre genoll, mitges negres, sabates de xarol vermell com els llavis. No li veig els ulls, però asseguraria que són blaus, o potser verds, amb unes pupil·les bellugadisses, flames de claror infinita. Quan fa un petó, s’enfila de puntetes, tanca els ulls, i les pestanyes, llarguíssimes, gairebé acaronen la galta de l’home, preciosos pinzells que, com si els brandís un arqueòleg, desfan la brutícia, la sorra, la tristesa, i alliberen aquella peça de ceràmica plena de filigranes que fa tant de temps que espera, pacient, sota terra. Tots els homes, després, continuen caminant amb les mans a les butxaques de l’americana, però potser porten les espatlles una mica menys corbades, potser miren el cel amb ulls espurnejants.

Tinc ganes de posar-me l’americana i baixar al carrer, abans no se’n vagi. Passar-li pel davant, amb les mans entaforades a les butxaques, el cor saltant dins el pit, la mirada perseguint els junts de les lloses. Seria descobert? Em faria un petó? Li podria entreveure el ulls blaus, o verds, i les pupil·les d’ànima feliç?

La puc imaginar, cada tarda a un carrer diferent, a una plaça diferent, amb el seu vestit negre i les seves sabates de xarol vermell, escombrant tristeses i germinant il·lusions. Dreta a casa seva, abans de sortir, davant del mirall, cordant-se els botons de l’abric, comprovant, una altra vegada, que ells llavis estiguin ben perfilats, que no hi hagi gens de pols a les sabates. Al portal de casa, escorcollant la bústia, de puntetes, a la cerca d’aquella carta d’amor que sap que mai no arribarà.

El cel es tenyeix de nit, la llum de la ciutat impregna l’aire i foragita els estels. Des del balcó veig com la noia marxa, caminant a poc a poc, amb les espatlles una mica enfonsades, les mans a les butxaques de l’abric, com si carregués totes les tristeses que ha bescanviat per petons aquella mateixa tarda. Si baixés corrent l’escala encara potser la podria atrapar.

Em quedo quiet, amb el nas a tocar de la finestra. L’alè forma una pel·lícula semitransparent al vidre, entrebanca els colors en una escala de grisos. Abans no es perdi a la llunyania, segueixo amb la punta del dit la silueta de la noia a l’alè condensada al vidre fred. Igual que la noia, la seva forma, al vidre, s’evapora en un núvol de minúsculs cristalls, invisibles, eteris. La nit esdevé densa com la xocolata negra, gairebé costa de respirar. Si la noia em veiés, ara, de ben segur em regalaria un petó i em faria pessigolles a les galtes amb les pestanyes. No és fins que sento tocar les campanes de la catedral que m’adono que, aquella, és la nit de Nadal.

16 comentaris:

Frannia ha dit...

...ben aviat? ben aviat què? què signifiquen les sabates vermelles? Unes sabates plenes de màgia? unes sabates per no perdre's? unes sabates per a que no et perdin de vista? unes sabates que et facin retornar a casa des del país d'Oz? ...ben aviat te les calçaràs? se les hi calçaràs a algú? Ai, Poeta...

novesflors ha dit...

Ens tens a l'expectativa...

Poeta per un dia ha dit...

;p

- assumpta - ha dit...

... tic, toc, ben aviat ? ...
Restem a l'espera ...

Anònim ha dit...

Ben aviat arribarà el Papa Noël amb unes sabates vermelles!

novesflors ha dit...

La nit de Nadal, o siga demà quan es faça fosc...

Ara que pense en tinc unes, de sabates de xarol vermelles...

Bon Nadal, poeta.

Frannia ha dit...

...Ben aviat...un relat tendre i trist, magníficament escrit, com sempre.
Jo mai he portat sabates vermelles, però és cert que m'ompliria de goig que un sol bes meu alleugerís la pena d'algú...Bones festes, i que tots ens desemcorbem!

Menxa ha dit...

M'has deixat sense paraules...
Ets un gran poeta per tots els dies.

Jeroni Maleuff ha dit...

Magnífic. Senzillament, magnífic.

- assumpta - ha dit...

Ha merescut la pena aquesta espera!Un magnífic "conte" per Nadal !!!
Com ho expliques ... ho veig i ho visc! Preciós !!!
Bon Nadal!!!

Poeta per un dia ha dit...

...moltes gràcies a totes i a tots pels vostres comentaris... així dóna goig d'escriure...

...si no ens veiem, Bones Festes... que cadascú les passi com vulgui i com pugui però que, sobre tot, ningú faci un excès de consumisme, turrons i cava... (però potser demano l'impossible, oi?) ;p

Abraçades i petons!

Anònim ha dit...

Fantàstic, no puc estar més ben impressionada.
Em sap greu que la noia de les sabates vermelles no li hagi fet un petó al narrador; si li hagués fet, seria el primer, però segurament no l'últim i el curs de la Història canviaria, però això ja és una altra història... ;-). Be happy, Poeta.

Montse ha dit...

ens deixes ben intrigats!

Anònim ha dit...

He llegit la teva "inflexió" a la Celsona, i he sentit, tant sols, que havia de donar-te les gràcies per unes paraules i una història que m'han regalat cinc minuts de màgia. No hi puc fer més, sóc una enamorada de les paraules...
Gràcies i bon Nadal!

Anna Simon

Ditte ha dit...

Les il·lusions de la noia
Les il·lusions per Nadal
Les galtes dels homes es posen vermells
Després del petó
L'alegria és vermell de natura


És un conte magnífic i pensatiu!

Ditte ha dit...

Les il·lusions de la noia
Les il·lusions per Nadal
Les galtes dels homes es posen vermells
Després del petó
L'alegria és vermell de natura


És un conte magnífic i pensatiu!