A la fi del món hi ha unes muntanyes tan altes que, quan surt el sol, els seus cims nevats semblen estels penjats del cel. A la fi del món l’aigua només es gela si fa fred, la neu sempre cau en silenci, el vent bufa cap amunt les ales dels ocells. A la fi del món als diccionaris no existeix la paraula guerra, ni fam, ni tristesa, ni mort. De fet, a la fi del món no els cal cap diccionari ja que els homes i les dones coneixen totes les paraules necessàries per dir-se “t’estimo”.
No hi ha trens, ni autobusos, ni avions, que viatgin fins la fi del món. No existeix cap mapa de carreteres que hi porti, cap brúixola que magnetitzi el seu nord, cap sextant enfilat de lents i prismes que dirigeixi la mirada del qui el cerca. Els caminants que marxen cap a l’est, un peu darrera l’altre, tornen per l’oest, passats molts anys, més savis i més cansats però sense haver arribat a la fi del món.
A la fi del món tot s’acaba i tot torna a començar. Hi ha una espècie de granotes que canta colors enlloc de sons, un tipus de girafa, de coll llarguíssim, que sempre diu la veritat però que només respon una pregunta cada vegada, un homenet, molt vell, que seu a la porta de casa seva i saluda amb el barret el pas del temps, una parella de gatets acabats de néixer que, cada vegada que miolen, afegeixen un element a la taula periòdica.
La fi del món és molt lluny d’aquí, ningú que hi hagi estat ha tornat per explicar-ho. Però tanqueu els ulls, deixeu que la claror del sol us acaroni les parpelles, que el so fresc de mitja tarda entri per la finestra, que les mans us tremolin de felicitat. Estic segur que, si ho intenteu, podeu imaginar-vos la fi del món. I, si us l’imagineu, qui us impedeix d’anar-hi?
10 comentaris:
Una visiteta ni que sigui de tant en tant a la fi del món segur que m'aniria bé :-)
Hi camine, envoltada de somnis.
Bon Any, poeta.
Ho impedeix la bellesa d'aquest altre mon nostre perquè aquest mateix que té morts i guerres i desgràcies i desamors i traicions i malalties i solituds i fam i crisi i...també té postes de sol com la de la foto, cels extraordinaris, camps de flors o de fruiters, persones que ballen sense saber fer-ho i beuen i es desitgen felicitat, i comunicació i carícies, i moltes preguntes i moltes respostes, i jocs, i poesia, i riures i llàgrimes d'emoció i coses noves i...jo no crec que aquesta fi del mon que tu dius es pugui trobar. Un dia li vaig demanar a una girafa i no sé si sabies que precisament les girafes, a pesar del seu llarg coll, són els únics animals muts. No em va contestar. I, incorreguda pel seu silenci, vaig començar a mirar al voltant per dissimular. Va ser llavors quan vaig veure totes aquestes altres petites i belles coses que són al nostre món. No cal tancar els ulls; cal aprendre a mirar. Bon any, Poeta!
Ja hi vaig. Al fi del món :)
La gent que té facilitat per imaginar-se un món sense fam i guerra.
La gent que té confiança en que el discurs del món pot canviar.
La gent que creu en l'amor.
Ells sí que troben el camí fins al fi del món?
Un bocinet de la fi del món és dins nostre.
Només cal tancar els ulls i deixar-se portar- com bé dius tu-.
Jo sempre m'hi trobo un paisatge nevat i una xocolata calenta.
el ying i el yang, suposo
El poeta fent una apologia del suicidi..on "ses" vist això!!!
Suïcidi??¿¿?? no, si és ben bé que cadascú llegeix amb el prisma particular davant del ulls... Ai, senyor, d'aquest Antitot no en farem pas res de bo! ;)
Moltes gràcies per la vostra visita i comentaris Tirai, NovesFlors, Frannia, Ditte i EQMEVD!
Petonets! (clatellot per l'Anti)
No tinc paraules.
Si les tinguera, serien totes ben elogioses.
Fantàstic post! L'he utilitzat per començar el programa d'aquest dimarts 13 que res te de mala sort.- ben al contrari.
et segueixo...
Bona nit, Poeta. Espero que amb "La Fi del Món" no trobis que ja has lliurat a la Humanitat tot el que tenies que dir-li...Ens regales alguna coseta més ?
Publica un comentari a l'entrada