La cúpula del temps

El cel sembla un tirabuixó de corbs, ales esbandint les llargues columnes de fum negre que s’enfila des del terra glaçat. El fang d’ahir al migdia, aglevat de sang, forma curioses figures geomètriques on s’arrapen les aus que, amb cridòria de plaer, fan torns per picar la carn exposada dels homes morts. Algú s’ha distret, durant la nit, a clavar dotzenes dels cascs lluents de la legió a la llança d’un hoplita, i a plantar-la, com una estela, al punt més alt d’aquell prat on, a la primavera, solien néixer roelles vermelles, oracles del que havia de venir.

Els tancs enemics són fora de l’abast dels seus tristos coets però, malgrat tot, els enginyers continuen calculant trajectòries i donant ordres precises sobre angles de foc a la seva artilleria. La majoria dels explosius cauen, erms, sobre les quatre cabanes de fusta i palla que separen, com una trinxera natural, la posició de l’enemic de la seva. Alguns, però, esclaten sobre aquells habitacles, reflectint metralla a les cares i als cossos d’aquells que ja no tenen on amagar-se.

El pols electromagnètic ha fregit la xarxa de portals amb la potència de mil sols. Naus lluents s’encenen en silenci i precipiten a òrbites menors fins a esmicolar-se a l’entrada atmosfèrica. No totes porten tripulació exclusivament AI. El núvol de fragments metàl·lics i orgànics dibuixa un anell viu al voltant del planeta, com si volgués proposar-li matrimoni. La distorsió d’espaitemps difumina els colors en un efecte Doppler impossible, l’aurora boreal més preciosa mai enregistrada.

Són prop del rierol, collint maduixes i mores. Els més petits juguen dins l’aigua que els arriba fins als genolls, si bé alguns gosen capbussar-se al toll de sota la roca alta i perseguir peixos fonedissos com la llum d’aquella tarda d’estiu. Les pedres cauen del cel a dotzenes, trenquen ossos i vides en un instant. Els esgarips procedents del bosc impliquen captura i derrota abans no comenci la fugida. Quan tot s’acaba, molt més tard, encara queden moltes maduixes per collir.

Invisible, camino entre els vius i els morts, em costa, a vegades, diferenciar els uns dels altres. No sóc ni àngel ni dimoni, el blanc i negre no dibuixa els perfils de l’eternitat. No recullo els caiguts, ho he fet massa vegades per saber que, després d’unes poques passes vacil·lants, tots tornen a caure. L’herba cremada em fa pessigolles a les cames, hi pinta arcs argentats com la cúpula del temps.