divendres, d’octubre 24, 2008

Feixes rovellades de somriures


Feixes rovellades de somriures,
dues passes més enllà,
inabastables,
vagament intuïdes per la remor de l’òxid:
un xerric de nostàlgia,
de núvols tornassolats després de ploure.
Pluja disciplinada, vertical com el dolor,
tenyeix,
inabastables
feixes rovellades de somriures

7 comentaris:

Anònim ha dit...

M'ha colpit això "vertical com el dolor". M'ha fet pensar que el dolor horitzontal és estantís; el vertical, punyent.

Josep Maria Augé ha dit...

Cullons Poeta, m'ha sorprès gratament! És una poesia d'allò més punyent que fins que no l'acabes de llegir no te n'adones que t'ha perforat!

Anònim ha dit...

Aquest poema és teu? Fantàstic! Està molt ben escrit. M'ha agradat :) Gràcies per passar-te pel meu blog. Està molt bé el teu pel que he vist ;) A seguir així
Salutacions!

Lliri blanc ha dit...

Bella poesia!
T'arribi el meu somriure en horitzontal...

digue'm ariadna ha dit...

... Aires humits capaços d'alterar la superfície, semblen anar més enllà i penetrar més endins quan la seva acció és capaç d'agafar la verticalitat, però, com he llegit fa poc, "sempre que ha plogut, ha parat de ploure"...

El tacte de les paraules ha dit...

Cerquem l'horitzontalitat, doncs.

Moon Tse Planas i Oller ha dit...

felicitats, m'ha agradat molt aquest poema, a mi m'agraden així, breus, quan diuen tant amb poques paraules.
t'aniré llegint.
Pasiffae