Sal (o la bogeria del mar)

La sal s’incrusta als angles de la quadrícula amb la que la reixa de ferro colat retalla la negror del pou que s’obre sota els meus peus. El rectangle de la reixa es multiplica en rectangles més petits, continguts en el gran, de forma que és més l’espai buit que no pas els filaments entrellaçats de ferro el que defineix l’estructura metàl·lica d’aquella superfície. El mar em queda a la dreta, un parell de carrers més avall. També em queda just sota els peus. L’aigua es filtra per sota dels cellers, tenyeix de verdet les parets dels pàrkings i s’acumula, llefiscosa i plena de brutícia, al fons d’aquest pou.

M’ajupo i em cargolo fins a posar la cara a l’alçada de la reixa. No puc resistir-me a les incrustacions de sal, hi he de passar la llengua, encara que em talli i em faci mal i em surtin panses als llavis. La cacofonia de la gran ciutat desapareix quan la sal es desfà a la saliva, com durant segles havia romàs desfeta a l’aigua del mar. Noto el regust d’un petit crustaci, closca calcària tornassolada a l’arena blanca on s’asseca, però potser són imaginacions meves.

Tanco els ulls, em converteixo en una partícula en suspensió a l’infinit de l’oceà, em sembla caure a través d’aquell quadriculat de ferro, empassar-me a través de la seva geometria euclidiana fins a esdevenir un tot i un no res amb l’obscuritat aquàtica. Quan els obro veig que s’ha format una rotllana de gent al meu voltant. Alguns em miren de forma indiferent, potser encuriosida. Altres no poden amagar el seu neguit, fins i tot el seu fàstic, la seva llàstima. Un home que podria ser avi, ben vestit, amb una corbata llampant i uns mocassins cars, prostrat cap cot sobre una reixa bruta, la pols marcant-li rectangles als genolls, llepant, amb els ulls tancats, la porqueria enganxada al ferro. No sóc una imatge gaire engrescadora, ho reconec.

Una dona se m’acosta i em vol alçar del terra, agafant-me pel colze. La rebutjo amb una estrebada. No estic disposat a aixecar-me, em cal notar el mar a la boca, la sal com si fossin llàgrimes trencant la pell fina de la galta en un rierol nocturn i silenciós.

Aviat perdo interès i la gent comença a moure’s. Alguns encara s’aturen, altres passen mirant de reüll, com si els fes por de fixar els ulls a la bogeria, com si pensessin que poden encomanar-se’n. Es fa vespre i ve la policia a buscar-me. Un veí els deu haver trucat. Aquella nit em tancaran a una cel·la humida, em donaran una manta i em prendran la corbata i els cordons de les sabates. Ja ho han fet moltes vegades, hi estic acostumat. És el petit preu que he de pagar.