dijous, d’abril 23, 2009

Destinacions

A l’estació de tren hi ha un home que llegeix un llibre que té totes les pàgines en blanc. Bé, de fet, no es tracta sempre del mateix llibre. Un dia en llegeix un de coberta rústica, verda, un altre dia un de coberta prima, vermella. El veig cada dia, aquest home. S’està dret a l’andana, just sota una de les llums que pengen del sostre, molt amunt, potser allunyat uns passos de la vertical estricta per no fer-se ombra a ell mateix. Sempre llegeix a peu dret, encara que hi hagi bancs completament desocupats al seu costat.

Vestit de forma elegant, ni antiquat ni esclau de les darreres tendències, sol anar fosc, però no és estrany, si fa bo, veure’l amb samarretes llampants, d’estampats alegres. Sempre agafa el tren de les set i cinc, just l’anterior del meu, en direcció oposada. Quan arriba el seu tren pren el llibre amb la mà esquerra, i posa dos o tres dits al seu interior per marcar el punt exacte on s’ha quedat en la seva lectura. Després s’enfila al vagó i desapareix a la foscor del túnel, via avall. No torno a veure’l fins l’endemà, a la mateixa hora exacta, al mateix indret precís.

Sovint em poso molt a prop seu, intento desxifrar si realment llegeix un llibre en blanc o si es tracta d’un llibre amb la lletra tan petita i espaiada que només ell, des de la seva distància, es capaç de besllucar-ne les paraules. Algunes vegades, mentre l’espio, noto que, de reüll, ell nota la meva presència, és conscient de la meva diligent introspecció. Però mai, en cap moment, ni ell ni jo no ens hem mirat directament als ulls ni hem gosat encetar una conversa, encara que sigui per una nimietat tan insignificant com saber si, com sol ser costum, els trens van amb retard.

Ocasionalment sóc tan a prop seu que puc discernir com li vibra el mòbil que duu a la butxaca dels pantalons, un brunzit suau i molt breu, un parell de trucs a tot estirar. Quan passa això, ell no es mou ni un centímetre, i continua llegint el seu llibre de pàgines blanques i esperant l’arribada del seu tren.

A una altra andana, una estació diferent, esperant un tren, hi ha una dona que porta una rosa sense pètals ni espines. Bé, de fet, no sempre és la mateixa rosa, un dia les fulles són verdes i turgents, un altre dia són fosques i resseques. S’està dreta a l’andana, molt quieta. Només es mou quan, ara i adés, alguns dies, busca el mòbil a la bossa i enceta una trucada. Com si s’hi repensés, però, no fa mai més de dos trucs. Després, amb la rosa sense pètals ni espines a la mà, torna a desar el mòbil a la bossa i, quan arriba el seu tren, s’hi enfila i desapareix a la foscor del túnel, via avall.

10 comentaris:

Frannia ha dit...

:) Feliç Sant Jordi (i ja veig que inspirat). Una besada.

Anònim ha dit...

Espero que hagis tingut una bona Diada, Poeta, amb llibres plens de paraules i flors d'olorosos pètals (les espines vénen soles, no cal invocar-les). Ah! i amb comunicacions que no es tallen abans de començar.
Per cert, el teu relat ben bé podria ser l'inici d'un compte del Murakami...

Anònim ha dit...

Espero que hagis tingut una bona Diada, Poeta, amb llibres plens de paraules i flors d'olorosos pètals (les espines vénen soles, no cal invocar-les). Ah! i amb comunicacions que no es tallen abans de començar.
Per cert, el teu relat ben bé podria ser l'inici d'un compte del Murakami...

elur ha dit...

Quantes interpretacions que se'n poden fer d'aquest preciós, però trist, conte!
Quin gran buit que s'hi respira!

Salut!

rai ha dit...

I no podria ser que es tractés d'una càmera indiscreta?

novesflors ha dit...

Potser es tracta d'amor i desamor, voluntari o forçat per les circumstàncies.

digue'm ariadna ha dit...

... La proximitat pot esdevenir la llunyania més infinita...

Elisenda, ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Pensaments Significants ha dit...

Potser duu el llibre sempre obert pendent d'escriure-hi la seva història.
I potser és la paciència que camina de bracet del pas del temps qui ha fet caure els pètals a la rosa.

I sigui com sigui, en tots dos casos el desenllaç podria ser en mans de la constància... i de l'atzar.

Jeroni Maleuff ha dit...

És un conte senzillament magnífic!