diumenge, d’abril 05, 2009

Estel


Era una noia tan bonica que, des de què havia complert els setze anys, mai més havia hagut de pagar cap consumició als bars, restaurants i discoteques on anava, acompanyada d’unes amigues que, pel sol fet de veure’s il·luminades per aquella llum tan brillant, estaven destinades a romandre a la foscor de l’oblit, el desinterès i la invisibilitat. Només entrava a un local que tots els ulls es giraven a mirar-la, com si hagués entrat un àngel amb ombra de dimoni, com si la vida de cadascuna d’aquelles persones hagués estat nit fins aquell moment en el que, de forma inesperada, la primera albada de la humanitat hagués acabat de despuntar, tenyint-ho tot de color. Era asseure’s a la barra que multitud d’homes i de dones s’acostaven a ella, amb els ulls temorosos, com si caminessin per sobre la neu però no volguessin deixar cap empremta, i la convidaven a prendre els beures més sofisticats d’aquell establiment, a consumir els plats més exquisits d’aquell restaurant, a viatjar amb ells o amb elles fins la fi del món, despeses pagades, amb la única condició de què ells o elles poguessin estar amb ella, mirar-la, beure de la seva infinita bellesa. Mai li proposaven res més. Fer-ho hauria estat com agafar la flor més preciosa del jardí i arrencar-la per posar-la dins d’un gerro amb aigua freda i una aspirina.

Les seves amigues, abans de pansir-se de tanta llum, una a una, discretament, anaren buscant la seva vida, anaren sortint de l’ombra d’aquella inabastable claror per créixer a recer de sols més tímids i menys enlluernadors. Als trenta-cinc anys, aquella noia tan bonica encara era verge, encara conservava aquell posat d’àngel i de dimoni, encara feia sospirar d’amor impossible qualsevol dona o home que gosava mirar-la, encara vivia amb els pares ja que, de tan bonica com era, mai cap professor no havia tingut valor per dir-li que el seu talent artístic era notablement limitat i que, per tant, dedicar tots els seus esforços a desenvolupar una carrera literària, com ella pretenia fer, possiblement resultarien poc profitosos.

Als cinquanta-set anys hagué de pagar el seu primer gintònic a la discoteca on solia anar cada divendres i cada dissabte i on, cada vegada amb més freqüència, els homes i les dones deixaven de mirar-la després d’uns instants inicials governats més per la curiositat que no pel desig o la melangia amorosa. Aquell mateix any, abans de festes, s’adonà que molt sovint era ella la que iniciava el contacte visual, la que buscava la mirada d’aquells homes i aquelles dones que, amb la seva creixent indiferència, l’estaven començant a desaprendre. Dreta davant del mirall, a casa seva, sola, nua, no entenia per què aquell cos que cada dia havia estudiat fins el darrer detall, que cada dia l’havia enamorada a ella mateixa fins a fer-la estremir de joia, ara semblava voler transparentar la llum de la finestra, com si el mateix blau del cel s’introduís per entre els seus omòplats per tenyir-li els pits, el coll i les galtes, per difuminar el seu contorn en una imprecisió, gairebé etèria, gairebé inapreciable, però constant com un rosec somort a la panxa.

Els vuitanta-tres anys els celebrà estirada en una platja d’arena negra, un combinat caríssim a la mà, els darrers estalvis dels seus pares transferits al compte corrent especificat pel propietari de l’apartament de fusta, a tocar del mar, on l’encarregat de manteniment havia despenjat tots els miralls aquell mateix matí, just abans de la seva arribada. El vidre convex de la copa, el verd del combinat, reflectien uns ulls plens de por, uns llavis prims fràgilment dibuixats per un somriure amarg. Més enllà, a la platja, uns nens jugaven amb un estel de colors, el feien enfilar pel cel, corrent i estirant-lo amb un cordill del que penjaven retalls de paper que, amb el vent, xiulaven de frisança. Els nens reien i el mar els besava els peus, un bes d’un amant imaginari que ella mai havia fruït. L’estel semblava un ocell immens, una au majestuosa que travessava el cel de banda a banda i que, algunes vegades, si el vent bufava fort, gairebé es perdia de vista a la claror daurada del migdia. El combinat, massa dolç, estenia una llum verda, líquida, que traspuava els seus dits fins i agradables, molt ben cuidats.

Aquell vespre, abans de sopar, una nena de poc més de cinc anys trucà a la porta del seu apartament. Portava un estel als braços, molt més petit i senzill que el que havien fet volar tota la tarda aquells nens riallers. Era un estel molt fràgil, com els ulls de la nena, d’un verd que li recordava el combinat, líquids, dolços. Sense dir-li res, amb una mirada profunda d’extrema saviesa, com la que només pot tenir un nen de cinc anys, li donà l’estel i marxà corrents. Sentí com parlava amb els altres nens, que l’esperaven amagats darrera uns arbres. Sentí com reien de pura felicitat.

Fou l’encarregat de manteniment qui la trobà, morta, estirada al llit, passats dos dies. Li costà de veure-la, ja que la seva pell era pràcticament transparent, però quan finalment la descobrí, dins d’una llambregada de llum, veié que premia fortament un petit estel entre els seus braços i que a la seva cara, la d’un àngel o potser un dimoni, hi duia el somriure més encisador que mai havia vist, com un bagul ple d’or i pedres precioses, com si la mateixa mort, en endur-se-la, li hagués xiuxiuejat, a cau d’orella, que l’estimava.

7 comentaris:

elur ha dit...

Que trist estar tan sol quan es té tanta gent al voltant i no adonar-se'n fins que és massa tard...

novesflors ha dit...

Quina tristor de vida... Tanta bellesa però inabastable...

Frannia ha dit...

Tot i buscar-la, sé que la perfecció és una condemna i un sofriment. Magistral conte, com sempre!

El que mai et vaig dir ha dit...

M'ha posat la pell de gallina.
Que bonic, que terrible, al mateix temps!

Anna d'Oliana ha dit...

No només aquella bellesa que veuen els ulls pot resultar etèria i inaccessible, la bellesa d’unes paraules massa ben dites té també aquesta màgia sublim, celestial, inabastable. Quan les històries són massa boniques fa por macular-les amb una conversació més terrenal, fa por travessar la seva aura amb alguna cosa que no sigui admiració. Tacar de passió l’esplendor de la bellesa física és com parlar de “quin temps fa” a un poeta? (je,je!) Per sort la bellesa d’un poeta no la marceix el temps...

Poeta, com sempre, una història preciosa.

Poeta per un dia ha dit...

... gràcies a totes per les vostres paraules ... si em vegéssiu, a recer del vidre de la pantalla, m'he posat ben vermell, com si m'haguéssiu regalat un pom de flors ...

... la bellesa pot canviar amb els anys, el mateix concepte pot esdevenir molt diferent a diverses cultures o èpoques ... però el que es manté constant és l'ànsia per cercar-la, per descobrir-la, si pot ser per crear-la, o fer-ne un esbós d'aquesta bellesa, sigui quina sigui... un quadre, una melodia, uns ulls, uns núvols, .... Tots els que dediquem una estona a passejar-nos pels blogs, a mirar el cel, a beure un té amb menta, ben dolç, a somriure amb la claror que, de sobte, entra per la finestra, estem condemnats i maleïts, però alhora, som meravellosament afortunats,...

És molt més bell un cor trencat, apedaçat, sorgit aquí i allà, que no un cor amb les parets pintades de blanc, sobre una capa de guix perfecte i uniforme... però, és clar, quan es trenca fa mal...

(dia de Pàsqua, abans de dinar, filosofia barata... ;p)

... petonets!

rai ha dit...

melangia...