divendres, de maig 15, 2009

Heterocromia


Quan la vaig veure per primera vegada portava els cabells tenyits de blau elèctric i els llavis d’un vermell semblant al d’una rosella. Un vestit de cuiro blanc fins a sobre genoll. Hauria pogut aparèixer a les pàgines d’un còmic japonès, o baixar d’una càpsula del temps, viatgera d’una distòpia futurista on s’ha difuminat completament la línea que separa la vida orgànica de la sintètica, el carboni del silici.

Vaig tornar a coincidir amb ella dos mesos més tard, i vestia de forma molt elegant, clàssica, gairebé colonial, com un personatge femení d’Scott Fitzgerald. Aquell dia vam bescanviar unes paraules, i li vaig descobrir un accent impossible d’identificar. Podia ser igualment canadenca amb pares grecs que noruega educada a una escola portuguesa. Possiblement la seva procedència era molt més complicada, però.

La tercera ocasió fou a la festa d’aniversari d’un conegut. Vam parlar de música, de literatura, d’art, i he de reconèixer que els seus interessos tenien igual d’exhaustius que d’exquisits. Duia els cabells molt curts, rossos, semblava una nena d’ulls blaus immensos disfressada amb una gran jaqueta negra, clivellada de ferro, i unes botes matusseres, de motociclista.

El dia que me’n vaig enamorar, o que vaig reconèixer que me n’havia enamorat, em va explicar que, sota la seva aparença de noieta acabada de sortir de l’adolescència, en realitat, tenia més de dos-cents cinquanta anys i que era precisament gràcies a canviar constantment d’aparença, sempre precisa i diligent, que havia aconseguit despistar la mort durant tot aquell temps. Quan l’anava a buscar no se’n sortia de trobar-la, i fugia a la cerca d’altres víctimes més predisposades.

Durant els anys que vam viure plegats es va operar dues vegades els pits, primer per augmentar-los i després per reduir-los, es va posar i treure pírcings de llocs sovint inversemblants, es va tenyir els cabells de tots els colors de l’espectre visible, se’ls va tallar seguint tots els estils inventats, i en va inventar de nous, va vestir-se diferent cada dia, va maquillar-se i tatuar-se el cos, va canviar de feina i de nom sempre que en va tenir l’oportunitat i no va canviar de parella ja que, segons ella, si era prou escrupolosa amb la resta, la meva inalterable presència constituïa només un petit risc que, donades les circumstàncies, estava disposada a córrer. I vam ser feliços, o tot el feliços que poden ser dos persones que comparteixen existència.

El dia del meu funeral anava de dol rigorós. Els llavis i les ungles les havia pintat de negre i fins i tot s’havia perfilat una llàgrima negra a la galta dreta, sota els seus immensos ulls verds. Mai havia dut aquella indumentària, mai s’havia maquillat d’aquella manera. I mai més no ho tornaria a fer.

8 comentaris:

novesflors ha dit...

Ho haurem d'intentar, això de despistar la mort. Ah! I afortunat aquell que va ser estimat de tal manera per la noia.

Frannia ha dit...

No sé si per despistar la mort, però el teu conte té un rerefons molt interessant que precisament fa unes hores era el tema de la meva conversa: no estar mai quiets, inventar-se realitats seguit seguit. Jo vull defensar que el descans també és necessari, el repòs, l'estabilitat i que no tenen per què anar contraposats a la vida. M'ha agradat la història no obstant, com sempre.

Jeroni Maleuff ha dit...

Una vegada més, un conte exquisit.

Jeroni Maleuff ha dit...

Deliciós.

adrià ha dit...

molt be!

elur ha dit...

La mort sempre ens acaba trobant, per més que juguem a despistar-la...
Una història magnífica.

rai ha dit...

Genial!

Laia ha dit...

Aquest text expressa el desig que tenen algunes persones: la immortalitat. Però jo em pregunto: per què volen viure per sempre? No sé quins poden ser els motius d'aquest desig. És veritat que tindràs més experiències i reptes, però enfrontar-te a la mort és un d'ells, encara que el repte no es lluitar contra ella, sinó de quina manera l'assimiles. És una història que et fa pensar molt.