Jukebox

Segueixo amb la punta del dit la superfície fina de metacrilat que, com una finestreta, protegeix de la intempèrie les etiquetes blanques i rectangulars on s’anuncien, sinòpticament, els fils argumentals dels contes. “Un home només surt de casa els dies de pluja i camina pel carrer fins a trobar una dona amb paraigua vermell. Demana gentilment si pot compartir una estona de paraigua amb la desconeguda. Després s’acomiada i continua caminant sol fins que es creua amb una altre paraigua vermell”. Som a un restaurant de carretera, prop d’un creuament d’autopistes, un lloc que ha vist temps millors i on normalment només s’aturen camioners alemanys i finesos. Al costat del restaurant hi ha una esplanada per aparcar els camions i fer nit. “Sota l’església, a recer de les tombes de bisbes i cardenals, en un racó on fa anys que ningú no ha foragitat les teranyines, on la pols és eterna com la cadència de les campanes que toquen a missa, crema breument una llumeta. Després, s’apaga”. Ens hem aturat a fer un plat combinat i una cervesa fresca, un cafè i una cigarreta. El neó i el crom de la màquina il·luminen la paret esquerra del restaurant. “La lluna, reflectida als tolls de quitrà irregular de la carretera, s’eclipsa per un instant, no més de quinze segons. El cel, sense cap núvol, s’esparraca i cau a trossos sobre el quitrà”. Mai m’hauria pensat trobar una màquina com aquella a aquell lloc, mai hauria cregut possible que dins l’aire saturat de greix i de nicotina, podés brillar aquella tènue espurna de bellesa. “Fa poc que s’han casat. No s’havien vist mai abans de la cerimònia, ni sabien com es deien, però ja s’estimaven. Sota el llit, a casa seva, hi havia una caixa de sabates amb fotografies esgrogueïdes dels seus fills”. Demano una moneda al Manel, que seu d’esquena a la màquina i mira fixament les matrícules dels dos o tres camions que hi ha a l’aparcament. La introdueixo a la ranura i la màquina desprèn un so alegre de benvinguda. Després introdueixo el codi d’una de les històries. “Segueixo amb la punta del dit la superfície fina de metacrilat que, com una finestreta, protegeix de la intempèrie les etiquetes blanques i rectangulars on s’anuncien, sinòpticament, els fils argumentals dels contes”.