divendres, d’agost 21, 2009

Transacció


“Segui, si us plau.”

S’assenta.

“Tanqui els ulls.”

Els tanca.

“Obri la boca.”

L’obre.

“Ara li posarem un tub. Notarà que durant uns instants li costa una mica de respirar. No s’espanti. És una reacció normal. Provi de relaxar-se i de no tossir.”

La inserció del tub és més suau del que s’imaginava. Gairebé imperceptible.

“Bé. Ho està fent molt bé. Però ara ve la part difícil. Li omplirem els pulmons de líquid. La sensació més intensa és la de fredor, alguns venedors la troben insuportable i la transacció esdevé impossible. No pateixi, si bé inicialment li semblarà que s’ofega, la pressió parcial d’oxigen és fins i tot superior a l’atmosfèrica. Trigarà un parell de minuts a adaptar-s’hi. Sobre tot no ofereixi resistència, no provi d’expel·lir el líquid. L’únic que aconseguirà és fer-se mal i que haguem d’ajornar la formalització del contracte una altra setmana.”

El líquid és molt viscós, el nota regalimant lentament per la part més inferior de la tràquea, imprimint volum a cada concavitat dels alvèols més perifèrics. Un segon tubet, de color verd, està connectat a una màquina que s’encarrega d’extreure qualsevol residu d’aire, bo i evitant que formi bombolles de turbulència dins del líquid. La sensació d’ofec és aclaparadora.

“Perfecte. Això ja gairebé ho tenim i d’aquí no res ja se’n podrà anar cap a casa. Només ens manca una darrera operació, però és la més important. Ara li passarem aquesta espàtula de transmigració per sobre la pell. És ben bé igual que l’ecografia que li vam fer a la visita preliminar. Percebrà una sensació de buidor molt intensa, però serà un moment. El líquid ràpidament igualarà pressions i el teixit pulmonar ni se n’adonarà.”

L’espàtula rellisca per sobre la pell on un dels assistents ha abocat una quantitat generosa de gel, segons com li fa una mica de pessigolles i tot. De sobte nota el buit, la sensació irrevocable de pèrdua, d’oblit. Un instant més tard no se’n recorda.

“Fabulós. Ha estat molt senzill, oi? Ja ho advertim al tríptic, però encara hi ha qui mostra certa reticència. Ara el portaran a una sala contigua per retirar el líquid i finalitzar el procediment. Però això ja és rutinari pel que només l’acompanyarà un assistent. Jo m’acomiado aquí mateix, no es pot ni imaginar com està la sala d’espera. No oblidi, abans de marxar, de recollir la part que li pertoca del contracte. Ah, i felicitats, tenia una ànima preciosa.”

8 comentaris:

freyja ha dit...

Terriblement vívid, poeta... Però la pregunta més terrible encara queda per contestar, per què? Per què deixar-se escapar l’ànima? Per diners (no seria la primera ànima venuda per eBay)? Per ganes d’oblit? I qui pot voler una ànima? Algú turmentat de buidor? Un col•leccionista d’extravagàncies? Algú que entén més bé que jo per què serveix una ànima?

Ditte ha dit...

Fabulós. I humor negre ;-)

Frannia ha dit...

La meva ànima ha quedat sense paraules. De nou.

DêNit ha dit...

Ondia, encara hauré de canviar el nom del meu blog!! ;-)

Antitot ha dit...

Poeta, poeta....només faltava la part del processador informàtic i ja tenim un primer conte cyberpunk firmat per vostè!

PD: Per cert, no haviem quedat que l'ànima es indissoluble del cos?;P

Elisenda ha dit...

L'última frase ha estat com rebre un got d'aigua freda. Un desenllaç curt, però aclaparador!

elur ha dit...

uf! fins i tot l'he sentida jo la buidor...

viu i llegeix ha dit...

chapeau!!