dijous, de setembre 03, 2009

Kokoro


“So I guess that’s it, right? You’ve said your things, I’ve said mine. We have messed up all our words, turned them inside-out and upside-down, converted them into the kind of sharp little daggers that so easily burrow their way between ribs, leaving in their wake scant more than scar tissue and rough hardened skin. We’ll go our separate ways and with any luck we’ll remember to send each other a Christmas card once every five years, we’ll silently nod when we meet in the street, once lovers, now perfect strangers.”

A man dons a blue fedora hat and, with a last slight glance at the mirror, heads for the door.

6 comentaris:

novesflors ha dit...

Supose que els antics amants, amb el temps esdevenen perfectes desconeguts.

Violette ha dit...

No et coneixia, vinc des del blog de la Frannia i m'alegra haver-te trobat. Estic bé per aquí. Fins aviat!

PS: M'ha agradat molt l'escrit d'en Neil Gaiman.

digue'm ariadna ha dit...

... Kokoro esdevé aquell espai sense dimensions, on pensaments i emocions, ment i ànima, juguen de la mà, sent uns el reflex dels altres, entre camins i cruïlles, miralls i màscares... per les lectures i el cinema bé podries tibar el fil i donar-me un cop de mà en la darrera estança...
=;p

Antitot ha dit...

Bon post Poeta....realment, m'ha fet reflexionar i penso que te raó..tinc el bell record d'alguna amant que, des del moment que ho va deixar ser o, inclús quan ho era, va ser una perfecta desconeguda...Ni la postal, vamos!;)

Poeta per un dia ha dit...

... un petit incís: fixeu-vos que el personatge pot ben ser que estés parlant amb el seu reflexe al mirall... (o no, això és a gust del consumidor)... ;p

freyja ha dit...

Molts cops no tenim consciència del d’aquest canvi. Deixem el nostre reflex penjant del mirall, i es queda allí, com un retrat d’algú que vam ser. Després ens trobem algun dia, per casualitat, en el reflex d’un vidre o en la melodia d’una cançó que havíem escoltat mil cops, en els carrers de la ciutat on algun dia ens havíem llevat cada matí o en una conversa breu amb algú que havíem estimat... i no ens coneixem, i voldríem haver tingut un últim cop per dir-nos-ho tot, fins i tot adéu.